Xavier Bosch parla sense embuts amb Comunicació 21 (foto: Maria Cerezuela).
El periodista i escriptor Xavier Bosch (Barcelona, 1967) ens atén al seu despatx a Sant Cugat del Vallès, un espai que està ple de referències a les seves novel·les, al periodisme i al Barça. A la taula, un ordinador i dos diaris de paper: Mundo Deportivo i l’Ara, els dos mitjans amb els quals Bosch practica el periodisme. Compta amb una llibreria farcida de llibres. Ens explica que hi ha totes les seves novel·les, i també les edicions que han estat traduïdes en altres llengües. És proper, directe i parla sense embuts mentre ens avança que ja ha fet la primera pinzellada de la seva pròxima novel·la. Mentrestant, continua assaborint l’èxit de 32 de març (Columna, 2023), el llibre més venut per Sant Jordi.
En una entrevista en la darrera revista Comunicació 21, Tatxo Benet assegurava que “el periodisme té un problema amb la credibilitat”. Ho comparteixes?
Sí, absolutament. El periodisme ha estat massa a prop del poder i s’ha anat allunyant dels ciutadans. I ara ha de tornar a fer dues de les funcions bàsiques que té el periodisme: fer de contrapoder i de control de la societat, explicant a l’audiència allò que passa. En un editorial del Wall Street Journal l’any 2006, deia: “el risc que tenim és explicar a la gent allò que vol sentir en comptes d’allò que passa”.
Aquesta és una tendència?
Aquest és un risc que ha anat creixent a mesura que el consum de la informació ha anat imposant-se a través de les xarxes socials. El 90% de la població llegeix els diaris a través del telèfon mòbil, ja no pas a través de l’ordinador. Actualment llegim curt, segmentat, sense context, i convindria recuperar profunditat. I sobretot, compromís per ser valents, per ser independents i allunyar-nos del poder.
Per què el periodisme ha estat més a prop del poder?
Ho ha provocat la crisi, els mitjans s’han mostrat més febles i, per tant, el poder sap perfectament com ha d’influir, a través de subvencions i publicitat institucional. I a més, a través del vell joc de la relació entre el poder i el periodisme: si et portes bé, et donaré informació. I si no ho fas, li donaré la informació a la competència. És el peix que es mossega la cua i que fa que els mitjans depenguin més de la cosa pública. Per això és essencial la figura del subscriptor per garantir una informació lliure.
Com influeixen les xarxes socials en el relat periodístic dels mitjans de comunicació?
Twitter i les xarxes socials han posat pressió als mitjans tradicionals que no explicaven alguns fets per no quedar malament amb el poder polític i econòmic. Hi ha mitjans que, per no perjudicar un anunciant, miren cap a una altra banda o amaguen la notícia en un calaix. Però quan a les xarxes socials l’audiència t’assenyala que no estàs publicant una notícia perquè hi ha interessos polítics o econòmics, com a mitjà, tens dues opcions: o ho acabes publicant amb la boca petita o no ho publiques i quedes com un cul d’olla. Aquesta pressió social és positiva, i ens situa en un moment apassionant de la comunicació.
Per què?
Perquè és una revolució única, com no havia estat mai. Per primer cop en la història no hem d’anar a buscar les notícies, sinó que les portem a la butxaca en un mòbil. Els diaris han deixat de ser periòdics per ser mitjans continus. No hem d’esperar l’hora exacta per saber què ha passat, ho saps quan passa. I al mateix temps, en qualsevol moment i lloc del món podem saber què passa, i fer-ho a través del mitjà que desitgem.
“Els periodistes hem de tenir més personalitat i mirada pròpia per combatre els haters”
Com ha de gestionar el periodisme nous elements com la intel·ligència artificial. Et preocupa?
Sí, perquè amb la intel·ligència artificial pots manipular la realitat d’una manera molt senzilla, i pots fer passar bou per bèstia grossa. En l’àmbit de les imatges, els fotomuntatges de tota la vida ara poden col·lar-se com a fotografies verídiques. És un risc. Què ha de fer el periodisme per combatre-ho? Aplicar criteri, rigor i sentit comú per generar confiança a l’audiència. Aquell mitjà que no tingui cura en això pot perdre tota la credibilitat en un tres i no res. Ens convé fer-ho bé, i ens ajudaria molt que la Unió Europea reguli la normativa de la intel·ligència artificial.
El periodista està cada cop més sota pressió per part de l’audiència a les xarxes socials?
Sí, per això cal ser més valents que mai. Perquè en la mesura que deixem d’escriure allò que sabem i pensem, ja que ens influeix la polseguera que es pugui generar a les xarxes socials, estem perduts. Els periodistes hem de tenir més personalitat i mirada pròpia per combatre els haters. No fer-ho és faltar a l’audiència. I és donar la raó a aquells que et volen espantar, ja sigui el poder o alguna part determinada de l’audiència. I aquest escenari fa que tothom es vagi acostant al mainstream del pensament, perquè sortir del camí principal et fa rebre massa hòsties. I per comoditat, el més senzill és fer el mateix que tothom. I així no anem bé.
Foto: Maria Cerezuela
Aquelles capçaleres tradicionals que venen del format paper i s’han hagut d’adaptar a l’edició digital, encara no han trobat la fórmula del model del negoci. S’aconseguirà?
El repte és saber fins on pots regalar i a partir d’on has de cobrar per no enganxar-t’hi els dits. Em fa l’efecte que tots estem fent provatures, sense trobar la fórmula exacta. Enlloc del món s’ha trobat, i quan sigui així, tots la copiarem. Estic segur que l’acabarem trobant. Però és que el digital t’obre un mercat bestial que només amb el paper és impensable. Dues dades per corroborar-ho. La primera: actualment hi ha 10 milions de persones que llegeixen diàriament Mundo Deportivo. I la segona: The Guardian és més llegit als Estats Units que al Regne Unit. La globalització és exactament això.
L’Ara ha tingut el recorregut desitjat d’ocupar la centralitat del país?
Quan Carles Capdevila ens va convidar a un seguit de persones que vèiem el món de la mateixa manera i a formar part de l’Ara, ens imaginàvem bastant el que és avui la capçalera. Per bé que en l’època de Capdevila el diari impregnava molt el tarannà del seu director, actualment Ester Vera –que és una gran directora– té un tarannà més periodístic i ambiciós.
Així i tot, el Grup Godó continua liderant amb la capçalera de referència. Què està fent bé La Vanguardia?
Té credibilitat, solera i és un reflex molt rellevant de la societat barcelonina. I ho és també per les esqueles, els mots encreuats i la contra. Ho han fet molt bé, és molt bon producte. A Catalunya s’editen quatre diaris (La Vanguardia, El Periódico, l’Ara i El Punt Avui) que tenen uns estàndards de qualitat que serien dels millors periòdics d’Europa, cadascú des de la seva línia editorial. No hi ha cap ciutat d’Europa que puguem envejar pels seus diaris. A Barcelona se’n fan quatre de molt bons.
“Les pantalles d’avui dels nostres adolescents són pacients per als psicòlegs i psiquiatres de demà”
El format paper desapareixerà?
El diari de paper té els anys comptats. Fa uns anys, el professor nord-americà Philip Meyer va fer un vaticini: que l’últim diari de paper es vendria en un quiosc dels Estats Units el 2041. Crec que es va passar d’optimista. A molt estirar s’arribarà al 2035.
En els darrers 15 anys, a Catalunya hi ha hagut un auge de capçaleres digitals. Hi ha espai per a totes?
El núvol és infinit. Per tant, hi ha espai per a tothom. Cada ciutadà trobarà en aquests mitjans la manera d’entendre el món segons el que ell vulgui llegir. Ara bé, no sé si seran rendibles tots, em fa l’efecte que no. I si depens dels ajuts públics, malament rai.
Ets una de les veus del mitjà esportiu més longeu del país. La informació esportiva genera molta audiència. Per què?
La premsa esportiva és el divertiment de la nostra vida. Per a molta gent d’aquest país, el Barça és una part essencial de la seva felicitat. I, per tant, saber coses del Barça, com més millor. El Barça és el fil conductor de qualsevol conversa amb els meus amics. En aquest país hi ha molts mitjans que giren al voltant del Barça. I no passa en altres països, com és el cas d’Anglaterra, que tenen una competició molt millor i no hi ha l’interès que es genera aquí.
“8tv fa molts anys que navega, i l’última propietat ha estat delirant, desconcertant i decebedora”
En l’escenari del periodisme esportiu ha aparegut un nou element: l’streamer. El cas més conegut és el de Gerard Romero, qui combina informació i entreteniment. Quina mirada hi ha de posar el periodisme tradicional?
El periodisme tradicional s’ha de posar les piles, perquè aquestes noves veus estan generant molta atracció entre els joves, no podem menystenir-los! En el cas de Gerard Romero fa periodisme, perquè dona informació, i fa entreteniment. Chapeau per ell, me n’alegro moltíssim. No entenc com RAC1 va fer-lo fora, sabent els contactes que tenia amb tot l’entorn del Barça i que s’ha sabut guanyar la confiança de la majoria de jugadors, com ara Gerard Piqué. De debò que ningú a RAC1 va adonar-se del potencial de Romero? És d’aquests errors de RAC1 que no entenc.
I prescindir d’Albert Om, t’ha sorprès?
Prescindir d’Islàndia i d’Albert Om és una decisió radiofònicament incomprensible. Miris per on t’ho miris. Des d’un punt de vista de qualitat, emocional i de vincle amb l’oient.
Vas formar part de l’equip que va cuinar el projecte de RAC1 i més de 20 anys després és l’emissora líder del país. Quin ha estat el secret?
Va ser un privilegi muntar una emissora privada en català des de zero amb Albert Rubio i Eugeni Sallent. Ens van dir que teníem les de perdre, tenint en compte que en el mateix moment sorgia un altre projecte: Ona Catalana. Què ha fet bé RAC1? Que la propietat ha mantingut una confiança cega amb el projecte inicial, apostant per l’entreteniment i el Barça. I després hi ha un moment clau quan fan fora Antoni Bassas, van regalar el lideratge de RAC1. I també vam tenir l’encert d’incorporar en Basté i en Clapés.
Foto: Maria Cerezuela
Tu vas ser l’artífex de descobrir Joan Maria Pou.
Sí, quan Pou va accedir a la redacció d’esports teníem clar que havíem d’emetre els partits del Barça si volíem convertir RAC1 en l’emissora que és actualment. Amb ell compartim la passió pel Barça, l’ús de la llengua catalana i l’admiració per Joaquim Maria Puyal. Vam suar la cansalada per convèncer la propietat per fer-ho, però ho vam aconseguir. Avui en Joan Maria és el referent, tot i que Bernat Soler també narra molt bé, i m’agradava també Jordi Pons.
Catalunya Ràdio està fent bé les coses per retallar la distància respecte a RAC1?
Està fent molt bé una cosa: l’aposta pel pòdcast i la nova manera de consumir ràdio. Ho estan fent a primer nivell europeu. Ara bé, l’emissió convencional li està costant més, perquè amb RAC1 té tot el vent de cara. A Catalunya Ràdio li costarà recuperar el lideratge, és un vaticini gratuït.
Tenint en compte la nova audiència digital, l’EGM té validesa o series partidari d’actualitzar el sistema?
Em fa l’efecte que hi hauria sistemes més fiables per mesurar les audiències de ràdio i televisió, però és el sistema que hi ha i els mitjans els donen per bo. Per tant, has de pensar que les xifres que dona l’EGM s’acosten a la realitat. Em fa l’efecte que RAC1 té molt més d’un milió d’oients diaris del que diu l’EGM.
“Actualment llegim curt, segmentat, sense context, i convindria recuperar profunditat”
Mentre a la ràdio catalana ha triomfat un model privat, a la televisió del país sembla que sigui impossible. 8tv torna a estar contra les cordes. Per què no hi ha cap projecte que tingui continuïtat?
Per mi el gran fracàs de l’audiovisual català és no tenir una privada com Déu mana. 8tv fa molts anys que navega, i l’última propietat ha estat delirant, desconcertant i decebedora. Per què no hem tingut mai una privada amb cara i ulls? Perquè als que en saben no els han deixat manar. Si en el seu moment haguessin deixat cuinar un projecte liderat per Joaquim Maria Puyal o Josep Cuní, avui tindríem una televisió que faria competència a TV3. I sense haver-nos de posar guants i un antifaç, com ara hem de fer per veure segons quins programes de 8tv.
El problema és Pedrazzoli?
No el conec de res. El problema són els continguts que han decidit fer amb Pedrazzoli, sí. De tota la programació, els dos únics espais dignes de la cadena són els que presenten Eduard Pujol i Vicent Sanchis.
Mentre la televisió convencional s’adapta als nous hàbits de consum, quina mirada hi poses en la manera que actualment la gent jove consumeix la informació?
Les pantalles d’avui dels nostres adolescents són pacients per als psicòlegs i psiquiatres de demà. TikTok és demencial, i és l’eina amb la qual majoritàriament la gent jove s’informa d’allò que passa al món. No només es banalitza la informació i s’estupiditza la societat, sinó que s’aprofita per donar consignes i missatges que van quallant de gent molt malvada. Tot l’antifeminisme i el nou masclisme està sorgint, en bona part, per TikTok. I per tant és molt perillós i em preocupa, perquè el futur depèn dels joves d’avui, i s’empassen molta merda, nociva i intencionada.
Tens algun projecte sobre la taula més enllà d’escriure una nova novel·la i els teus articles a Mundo Deportivo i l’Ara?
Sí, ja que m’ho preguntes, t’avanço que el pròxim mes de novembre estrenem un documental sobre la vida del músic Robert Gerhard, que he dirigit i s’ha rodat durant dos anys. És possiblement el compositor més rellevant de música clàssica de Catalunya i qui ha fet evolucionar més la música des de Monteverdi. L’estrena serà als cinemes i, més endavant, per TV3.
Xavier Bosch: “Reivindico el dret de deixar un llibre a mitges”
