Foto: Joanna Chichelnitzky
Jordi de Planell (Vic, 1995) coordina la redacció d’El món a RAC1 des de fa tres temporades. Abans, entre els anys 2018 i 2022, havia estat, primer, redactor, i després, coordinador del FAQS a TV3. La seva carrera va començar quan encara estudiava Periodisme a la Universitat de Vic, amb tot just 18 anys, a Ràdio Vic i al grup El 9 Nou, a Osona. Amb 20 anys va fer el salt a Barcelona, a Nació, RAC1 i 8tv. Fill de periodista, ha treballat en premsa escrita i televisió, però no ha deixat mai d’alimentar el cuquet de la ràdio. A Comunicació 21, De Planell reivindica les xifres de la ràdio en català.
Punt final a una temporada espectacular: El món a RAC1 és el programa més escoltat amb 712.000 oients diaris i RAC1 torna a superar el milió d’oients. L’enhorabona per la part que et toca.
[Somriu] Moltes gràcies. T’he de reconèixer que aquests resultats no els esperàvem, tenint en compte que en l’últim EGM de la temporada acostuma a veure’s reduït el consum radiofònic. Prova d’això és que El món a RAC1 ha perdut 62.000 oients (un 10%), cosa que és habitual. En canvi, RAC1 ha tornat a superar el milió d’oients per segon cop consecutiu. És bestial, estem eufòrics i instal·lats en un núvol!
El món a RAC1 és líder des de fa 16 temporades. Quin és el secret?
El secret es diu Jordi Basté: el seu olfacte és el que marca la diferència. Aquest programa és un reflex de la seva capacitat d’identificar què preocupa a la gent, d’escoltar allò que passa al carrer i, posteriorment, traslladar-ho a l’antena. El nostre objectiu és ser un mirall de què passa a la societat. Com més capaç ets de representar adequadament allò que passa al carrer, més fàcil és que penetris en tots els racons. Fidels a aquest objectiu, El món a RAC1 ha anat basculant i adaptant-se a la realitat de cada moment. I precisament això és el que augura l’èxit del programa.
Més enllà de Basté –que és l’ànima d’El món a RAC1– l’èxit és compartit i coral?
Sí, és evidentment que en un programa de sis hores de directe no tot queda supeditat al criteri d’una sola persona. Hi ha moltes àrees del programa que estan delegades. Cadascú de nosaltres té un rol importantíssim que forma part d’un engranatge. Ara bé, l’orientació és en mans d’un capità, que és Jordi Basté.
Basté és agraït amb l’equip, sempre el posa per davant.
Quan Basté subratlla l’equip en destaca el bon ambient, que contribueix a què el programa sigui millor. Així, transmetem un tarannà que també sedueix l’audiència. El món a RAC1 no és un programa fet per robots ni per programes d’intel·ligència artificial, sinó per professionals que tenim uns criteris, uns gustos, unes idees i unes maneres de fer.
“A RAC1 intentem no deixar-nos condicionar pel que fa la competència, no anem a rebuf de ningú”
Com es treballa de portes endins a El món a RAC1?
Durant tota la nit hi ha dos redactors que hi treballen i són l’enllaç entre el dia abans i el següent. Qui posa el primer peu a tres quarts de cinc del matí és la sotsdirectora Mònica Hernàndez. A partir de dos quarts de sis, arribo jo i els redactors es van incorporant a la redacció i fent el buidatge dels diaris i els digitals. A tres quarts de sis arriba en Basté i dibuixem l’escaleta del programa. A dos quarts de set fem una segona reunió amb tot l’equip on els redactors expliquen què han trobat com a rellevant. I a partir de les set, Basté recupera l’antena.
Com s’estructura l’equip?
Hi ha dos equips dividits en actualitat i magazín. Els d’actualitat piquen més el vessant més informatiu, la lectura de premsa en diagonal i actualitzen els apunts amb què bàsicament s’estructura el programa de 8 a 9 del matí. L’equip de magazín pica més les entrevistes amb més profunditat i context –requereix llegir llibres, veure espectacles de teatre–, i que s’aborden a partir de les 11 del matí.
Quina és la teva tasca com a coordinador?
Principalment és editar amb Mònica Hernàndez tots els apunts que s’emeten de 8 a 9 del matí. És a dir, garantir que tot quedi perfecte i dotar l’informatiu d’un to més editorialitzat. A més, també, prendre decisions juntament amb en Basté i la Mònica.
Jordi Basté suma 18 temporades al capdavant d’El món a RAC1. Encara li queda corda?
Diria que sí! Bromejant amb ell, sempre li dic que ha de superar el registre de Jordi Pujol a la presidència de la Generalitat [somriu]. Ja va superar Angela Merkel, que va estar 16 anys com a cancellera alemanya, només li queda Pujol. Feta la broma, a en Basté li queda molta corda, encara, tot i el desgast que comporta llevar-se tan aviat i que et permet estar permanentment connectat. Tard o d’hora hi haurà d’haver el relleu a Basté, però no me l’imagino a curt termini ni vull que es produeixi.
Foto: Joanna Chichelnitzky
En aquest equip hi ha un altre nom propi, el de la sotsdirectora Mònica Hernàndez. Què aporta?
Moltíssim! És una magnífica gestora de l’equip. En la feina de sotsdirecció hi ha una responsabilitat inherent en la gestió del dia a dia de l’equip, tenint en compte que en Basté està tancat a l’estudi durant sis hores. Fora de l’estudi i sobre el terreny, la Mònica és qui exerceix el lideratge. Quan treballava a COMRàdio amb Joan Barril o Pere Mas li deien “l’ambulància”, perquè la Mònica era una persona capaç de socórrer qualsevol company que ho necessités. Puc constatar que al FAQS exercia aquest paper, i també ara a El món a RAC1. S’hi suma, també, l’aportació del seu criteri periodístic que contribueix a enriquir més el programa.
La competència la mireu de reüll o cara a cara.
No escoltem el que està fent la competència en aquell moment. La competència és un al·licient i un estímul per millorar i no relaxar-te. Tradicionalment, Catalunya Ràdio –que és la competència directa– sempre ha tingut presentadors i equips molt potents que representen un desafiament per al lideratge de RAC1 i d’El món a RAC1. Intentem no deixar-nos condicionar pel que fa la competència, no anem a rebuf de ningú.
En una entrevista recent a Comunicació 21 amb Xavi Puig, editor i presentador del Superesports de RAC1, assegurava que “tot i les apostes a Catalunya Ràdio, la foto fixa de l’EGM continua sent molt semblant”. Ho comparteixes?
La notícia amb majúscules és que les dues grans emissores del país creixen cada any. I això és el que em sembla més rellevant. Avui la ràdio en català acumula pràcticament 1.700.000 oients, és extraordinari. I més tenint en compte com pateix la nostra llengua al carrer i a les plataformes. Dit això, RAC1 és una fórmula d’èxit. Si RAC1 és capaç de mantenir-se fidel a la seva fórmula d’èxit en la propera dècada, en la qual requerirà una renovació de cares i lideratges, mantindrà el lideratge. No dependrà del que facin els altres, sinó del que siguis capaç de continuar oferint a la teva audiència per fidelitzar-la.
Abans d’exercir com a coordinador d’El món a RAC1 vas formar part del FAQS de TV3. Professionalment, què va suposar el pas pel FAQS?
Un punt d’inflexió en la meva trajectòria professional. Dit d’una altra manera, per la maduresa personal i pel projecte, al FAQS em vaig fer adult com a periodista. A TV3 vaig entendre la dimensió que implica fer un producte periodístic de gran abast. És a dir, gestionar la pressió de l’audiència, la dels partits polítics i els equilibris del propi mitjà. Al FAQS hi vaig entrar gràcies a Laura Rosel, a qui sempre estaré agraït.
“Els mitjans de proximitat són la veritable escola de periodisme, et preparen per fer el salt als mitjans d’abast nacional”
El FAQS va morir d’èxit?
El FAQS no va morir d’èxit, el van matar. Va ser víctima de l’intervencionisme polític.
Com ho argumentes?
El FAQS sempre va arrossegar una etiqueta: era el programa del procés sobiranista. I el FAQS va fer-se ressò d’aquell moment extraordinari que va viure Catalunya, com també ho van fer la resta de mitjans. L’obligació de la televisió pública del país era posar el focus en aquest moment extraordinari i donant veu a tothom. I a més, en un moment d’hipersensibilització de l’opinió pública. Però com el FAQS, TV3 també estava posada en el focus, ja que hi havia partits polítics que tenien la voluntat d’instrumentalitzar la cadena i veien que el FAQS era una via per aconseguir-ho. I en les darreres temporades, hi ha un canvi: la política perd interès.
Per què?
Amb la pandèmia, el FAQS prioritza la salut i es converteix en un programa on van passar-hi totes les veus autoritzades al voltant de la covid-19. Però, aleshores, no es deia que el FAQS era el programa de la pandèmia. Ara bé, com que se’ns associava en un moment polític determinat, el FAQS va ser la primera víctima del projecte polític d’aquells qui van arribar amb la intenció de despolititzar TV3, que vol dir desnacionalitzar-la.
Què vas aprendre, com a periodista, del FAQS?
Moltíssim. En primer lloc perquè vaig treballar braç a braç amb grans professionals i que ja eren referents de la professió, com Tian Riba, Pere Mas, Laura Rosel, Mònica Hernàndez o Cristina Puig. També vaig aprendre a fer televisió amb realitzadors com Paulí Subirà o Ramon Larumbe, que eren extraordinaris.
La picadeta d’ull que va fer Eduard Pujol amb El fax de 8tv com la vau viure?
[Riu] Que entre tots haguéssim construït una marca tan potent com el FAQS perquè una altra cadena volgués emular-la és un motiu d’orgull. Volia dir que algú considerava que el FAQS era prou important per mantenir-lo viu, tot i que fos amb una fórmula diferent. Pujol m’hi va convidar un parell de vegades i vaig anar-hi encantat.
Foto: Joanna Chichelnitzky
El fax de 8tv va acabar ben aviat, ja que per enèsima vegada un projecte de televisió privada en català no va tenir continuïtat. Per què no ha arrelat aquest model en televisió i, en canvi, la ràdio privada és líder a Catalunya?
En primer lloc, per una qüestió econòmica. Tu pots competir contra la ràdio pública amb menys recursos, però la televisió requereix molta més logística. La infraestructura que acompanya una tele és molt més gran i costosa que una ràdio. I això explica que cap empresa privada hagi pogut competir de tu a tu amb TV3, que té un pressupost astronòmic. A més, els canvis en l’hàbit de consum de la informació i l’entreteniment han canviat, cosa que fa més difícil encara que un projecte de televisió convencional arreli actualment.
Vas ser als budells del FAQS i ara a El món a RAC1. Com es gestiona la pressió en programes de màxima audiència?
Quant a la pressió de l’audiència, es viu molt diferent a la ràdio que a la televisió. A la tele tens un examen en cada programa i l’endemà tens les dades d’audiència. A la ràdio és gairebé impossible que cancel·lin un programa al cap de tres mesos; en canvi, en televisió sí que passa. Així, gestionar la pressió a la televisió és més complex. Les apostes a la ràdio es poden madurar molt millor, et permeten fer més invents.
Combines la coordinació d’El món a RAC1 amb la faceta de periodisme d’investigació. Per què les empreses del sector hi aposten poc?
Perquè el periodisme d’investigació és car. Requereix que els professionals puguin estar alliberats de la tasca del dia a dia per dedicar-se a explorar camins que no saps on et portaran. Darrere d’una exclusiva hi ha investigacions que no han dut enlloc i en les quals s’han hagut d’invertir recursos, esforços i temps. En un sector cada cop més precaritzat, costa molt que els mitjans disposin d’equips prou amplis per desenvolupar aquesta tasca. Per això, he gaudit de plena confiança de Jordi Basté i de la direcció de RAC1 per poder indagar i estirar el fil en més d’un cas que han tingut una certa investigació. I aquestes novetats que aporto se sumen a les investigacions d’altres mitjans i professionals que fa anys i panys que remen en aquest àmbit.
“El FAQS no va morir d’èxit, el van matar. Va ser víctima de l’intervencionisme polític”
L’àmbit de la investigació és al qual has volgut dedicar-te com a periodista?
Sí, el periodisme d’investigació, el polític i l’internacional són els àmbits que m’interessen.
Ets un perico de bressol. El periodisme esportiu no t’ha interessat mai?
L’Espanyol és la meva passió. L’últim que faria és convertir la meva passió en la meva feina, perquè després pervertiria un dels pocs espais d’esbarjo i d’oci dels quals disposo. Quan entro a l’estudi per parlar de l’Espanyol deixo a la porta l’objectivitat i em poso la bufanda de hooligan. L’Espanyol no és feina, és pura passió. M’ho passo molt bé, perquè com deia Jorge Valdano: “El futbol és el més important dels problemes menys importants”.
T’has convertit en un portaveu dels blanc-i-blaus allà on tens l’oportunitat de fer-ho. Fins al punt de fer emprenyar tota la culerada.
[Somriu] Des de fa molt temps, l’Espanyol necessita un portaveu, una veu clara i contundent que parli als mitjans i que defensi el que som. Avui no el tenim.
Acceptaries ser el cap de comunicació de l’Espanyol?
No, ni cap de comunicació, ni president, ni conserge! A mi que no em vinguin a buscar, perquè l’últim que faria seria treballar per a l’Espanyol. No vull barrejar la passió amb la feina, perquè no es pot canalitzar d’una manera constructiva en un entorn laboral. Acabaríem tots pel pedregar. Ja m’està bé expressar-me per la ràdio o en els aplecs de les penyes blanc-i-blaves quan em conviden.
Foto: Joanna Chichelnitzky
Aquestes setmanes t’has fet viral per una intervenció durant l’aplec blanc-i-blau a Argentona. Per què és tan difícil formar part d’aquesta meravellosa minoria en un país majoritàriament blaugrana?
No és fàcil, perquè encara avui hem de donar explicacions per ser de l’Espanyol. És profundament molest. Pel fet de ser d’una minoria estructural, et sents arrossegat a una trinxera de la qual no en vols formar part. Som David contra Goliat. És la millor representació de Catalunya, perquè és un club petit acostumat a les derrotes a l’ombra d’un gegant. Si l’Espanyol espera mantenir o eixamplar la seva massa social només en base de la seva consanguinitat, està condemnat a l’extinció.
La majoria d’editors i presentadors de programes d’esports asseguren que, quan es parla de l’Espanyol, l’audiència decau. Per què hi ha un desequilibri tan desmesurat de la informació del Barça i l’Espanyol en els mitjans de comunicació del país?
Jo també formo part de la direcció d’un programa i et puc garantir que no t’enganyen: quan parles del Barça l’audiència es dispara, i de l’Espanyol només té interès si es parla de les seves desgràcies o polèmiques que aixequen polseguera. Davant d’això, l’Espanyol té dos camins: fer la cançó de l’enfadós o construir un relat alternatiu que no només sigui atractiu per als mitjans de comunicació, sinó per a la societat catalana. Per això, em queixo que l’Espanyol hagi dimitit de tenir una veu forta.
Com es pot construir aquest relat alternatiu que reivindiques?
L’Espanyol disposa d’eines que li permetrien construir aquest relat atractiu i seductor per atraure nous seguidors. El Girona i el Gimnàstic de Tarragona representen la seva ciutat. El Barça diu que representa un país, Catalunya. Què representa l’Espanyol? No representa ni Barcelona, ni Cornellà, ni El Prat, només es representa a sí mateix. I per això ha de dotar de contingut el seu sentiment de representació. Si ho fa, els mitjans li faran cas. Però, si l’Espanyol dimiteix d’aquesta responsabilitat, es limita a fer un comunicat de tant en tant, i no agafa el telèfon als mitjans, què passa? Que l’Espanyol sigui avui un club invisible.
“L’Espanyol és la meva passió. No acceptaria ser cap de comunicació del club, ni president, ni conserge!”
La teva passió pel periodisme neix gairebé al bressol, també.
Soc periodista pel meu pare, Lluís de Planell, i per un mitjà de comunicació, El 9 Nou. Sent molt petit acompanyava el meu pare –que era periodista esportiu– al camp de futbol de la UE Vic, i després a la redacció del diari. Aquests eren els meus diumenges tafanejant per la redacció. Als 16 anys em van deixar publicar la meva primera crònica d’un partit.
Quin valor hi dones als mitjans de proximitat?
Són la veritable escola de periodisme, allà és on vaig aprendre l’ofici. És on exerceixes tots els papers de l’auca. Tot aquest bagatge i aprenentatge et prepara per fer el salt als mitjans d’abast nacional a Barcelona. Ara bé, no m’agrada que es vegin els mitjans de proximitat com un trampolí.
Per què?
Conec professionals boníssims que podrien treballar a Barcelona i que han triat fer-ho en els mitjans de proximitat, perquè entenen que aquests mitjans tenen un paper indispensable en la nostra societat. I no han renunciat a jugar aquest paper per atribuir-se’n un altre que possiblement seria més visible o sentir el seu ego més reconfortat a Barcelona. Per això, admiro moltíssim aquells qui han fet aquesta aposta, perquè no sempre és ben valorada pels lectors i pels professionals del gremi.
Alba Riera: “La majoria de creadors de contingut no s’hi guanyen la vida”
