Marta Cailà: “El dia que Basté i Clapés pleguin tots tenim la incògnita de què passarà amb RAC1”

Marta Cailà (Barcelona, 1972) és periodista i guionista del Versió RAC1 de RAC1. Llicenciada en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona, va iniciar-se a Ràdio Sant Cugat i després a Ràdio Barcelona, en programes com Hora 14 i El balcó. Més tard va treballar a Ràdio Estel (un any i mig) presentant informatius i programes; i també a COPE Catalunya, als informatius, i a Canal Natura. A partir del 2000 fa el salt a RAC1 i fins ara. En aquests 26 anys, ha presentat La bona vida (una temporada, 2000-2001) i Via lliure, de 2001 a 2014. Fa més d’una dècada que és guionista del Versió RAC1. A Comunicació 21, Cailà reivindica les veus femenines de RAC1.

A RAC1 esteu d’estrena. De la planta 15 a la 3. Era una necessitat la modernització de les instal·lacions de la ràdio?
Sí, feia falta una renovació. Tot i ser líders, RAC1 tenia unes instal·lacions que queien a trossos. No ho dic jo, s’observava en les fotos que penjàvem a les xarxes des de l’estudi 1, amb cables penjant… S’havien fet algunes millores, però tot era antic.

Com esteu, ara, a la planta 3?
El trasllat a la planta 3 ha estat una decisió dolorosa per a molta gent de RAC1. La planta 15 era un emblema per moltes coses: les vistes, la redacció… Aquell espai era casa nostra. Molta gent de la ràdio ho ha portat molt malament baixar a la tercera planta.

Què destacaries de les noves instal·lacions de la planta 3?
Que tot és nou. L’estudi principal és com un plató televisiu, està net i polit. El so se’ns fa estrany, sona diferent respecte a l’estudi antic. Hem perdut unes vistes meravelloses, estem més anxovats a la redacció –la planta 3 és més petita que la 15–. Però ens hi haurem d’acostumar.

“El trasllat a la planta 3 ha estat una decisió dolorosa per a molta gent de RAC1”

La majoria dels teus companys i companyes de RAC1 que he entrevistat al llarg d’aquests anys han posat en valor sempre l’essència de la planta 15 per entendre, també, el lideratge de RAC1. Creus que amb el canvi de planta aquesta essència es mantindrà?
N’estic convençuda. L’essència de RAC1 no hauria de perdre’s per canviar de planta. RAC1 és la gent que la fem.

De les noves instal·lacions de RAC1 se’n destaca, sobretot, les pantalles i les càmeres. És l’aposta definitiva cap a una ràdio cada cop més audiovisual. En una entrevista a Comunicació 21, Xavi Puig –de RAC1– assegurava que “em fot el viratge que està fent la ràdio, on cada cop té més pes la imatge”. Ho comparteixes?
És evident que anem cap aquesta direcció on se li dona molta importància a la imatge. Per un costat, penso que és una llàstima, perquè la televisió i la ràdio són dos mitjans diferents. I la ràdio és so. Ara bé, no podem aturar els nous temps. Tot va cap a una convergència de mitjans. Oposar-te a això només et genera malestar. Personalment, no m’agrada. Jo voldria que la ràdio i la televisió conservessin la seva pròpia essència.

Què en queda de la ràdio de rodetes dels nostres avis?
Encara és present. La manera de fer ràdio i de comunicar es manté intacta. La ràdio continua tenint la mateixa funció. Ho va demostrar el dia de la gran apagada elèctrica, que va exercir de servei públic fonamental, com la dels temps dels nostres avis. Però hem d’admetre que passa en comptades ocasions.

La ràdio de sempre té una cosa sensacional: familiaritzar-se amb una veu. Quantes vegades t’han reconegut fora de la ràdio per la teva veu?
Molts cops. I més que la veu per la meva manera de riure! Recordo una vegada al teatre que després de riure se’m va girar una dona i em va preguntar: “Ets la Marta Cailà?”. És cert que cada cop pengem més vídeos del programa a les xarxes, ja hi ha oients que també em reconeixen per la imatge. En aquest sentit, hem perdut una mica la màgia de la ràdio.

Tota una vida lligada a la ràdio a excepció d’una etapa breu a televisió –Canal Natura–. Què és per tu la ràdio?
És difícil de respondre [s’ho pensa]. La ràdio és una manera d’explicar el món perquè no té artificis, a diferència de la televisió que la veig molt impostada: el maquillatge, la càmera… La ràdio és la manera més autèntica d’informar: la veu, el to, el silenci… tots aquests elements també comuniquen moltíssim, i m’encanta!

Així i tot, el teu primer vincle amb la professió no va ser en una ràdio. Va ser com a voluntària dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992. Què recordes?
T’has preparat molt bé l’entrevista! [riu] Vaig ser a l’Estadi Olímpic durant tots els Jocs. M’encarregava de distribuir personalment totes les notícies que generava la competició. Lliurava les fotocòpies als periodistes acreditats que es trobaven a la zona de premsa amb la informació dels resultats. Vaig tenir el privilegi de veure l’acte d’inauguració i la cloenda dels Jocs. Aquell “hola” de l’obertura és inesborrable. Va ser una experiència increïble.

“Jo no vaig deixar el Via lliure, em van fer fora”

Després de passar per quatre emissores acabes a RAC1, d’on ja no t’has mogut des de fa 26 anys. Com aconsegueixes aquesta estabilitat professional?
Abans de treballar a RAC1, cada dos anys canviava de feina. I 25 anys després encara hi soc. De vegades penso: estàs estancada. Està molt bé això de sortir de la zona de confort, però jo em sento afortunada, perquè com a guionista del Versió RAC1 cada dia aprenc coses noves. I tinc una feina on ric cada dia, i això no té preu.

Com aterres a RAC1?
Aleshores jo treballava a Canal Natura, a Media Park. Em vaig assabentar que hi havia uns càstings a RAC1 i m’hi vaig presentar. Recordo les diferents proves per accedir-hi. En la prova d’improvisació, Eugeni Sallent –qui va ser fundador i el primer director de RAC1– em va demanar que li expliqués una notícia. Ara bé, un cop vaig saber què pagaven a RAC1, vaig renunciar-hi. Jo cobrava molt més a Canal Natura, tot i que no em veia ningú! [riu]

Què et va fer canviar d’opinió per acabar, finalment, incorporant-te a RAC1?
A Canal Natura es va crear un sindicat. I jo, que era la cara del canal i amb contracte fix, els vaig dir als meus companys: “Tranquils, que jo soc intocable!” [riu]. I ves per on, mentre es muntava el sindicat em van cridar al despatx un divendres i em van dir: “Volem fer una reestructuració del canal, dilluns no cal que tornis”. Però no tot acaba aquí.

Què va passar?
Al cap d’una setmana m’assabento que m’havia quedat embarassada. Se’m va fer una muntanya… Aleshores vaig trucar a RAC1 i vaig preguntar-los si encara comptaven amb mi. La renúncia de la Nina –que va fer programa de l’estrena de la ràdio al maig fins aquell setembre– va deixar una vacant com a presentadora que vaig acabar ocupant jo. Vaig dir-los que estava embarassada i em van contractar. Agraeixo aquella decisió de la direcció de RAC1, van ser valents.

14 temporades al Via lliure. Què va suposar aquesta etapa dins la teva carrera professional?
Jo venia d’haver fet informatius, i tenia l’experiència de presentar un any La bona vida a RAC1. El Via lliure era tot un repte, un programa més llarg i vaig anar creixent de mica en mica. Sempre vaig tenir molt clar que havia de posar-hi la meva personalitat i el meu to sense la necessitat d’imitar a ningú.

Cada presentadora aporta el seu propi segell en el programa. Quin va ser el segell Cailà al Via lliure?
La naturalitat, soc tal com raja. En els inicis el Via lliure era, sobretot, un magazín d’entreteniment. Els oients sempre van destacar que hi havia bon rotllo. Si tu t’ho passes bé fent ràdio ho encomanes a l’audiència.

Com s’acaba el Via lliure per Marta Cailà?
Jo no vaig deixar el Via lliure, em van fer fora. L’aleshores director de RAC1, Eduard Pujol, va decidir prescindir de mi al capdavant del programa i posar-hi Xavi Bundó, que és una bèstia radiofònica. Però no va ser una sorpresa, ja m’ho ensumava.

De quina manera?
Al llarg d’aquella temporada, amb les converses que anava tenint amb Pujol, ja intuïa que s’estava acabant el Via lliure com a presentadora. I així ho vaig transmetre a l’equip: “Gaudim-lo que aquesta és l’última temporada”.

“La meva etapa com a presentadora s’ha acabat”

Més enllà de l’aposta per Bundó, hi havia altres motius que podrien justificar el relleu al capdavant del Via lliure?
Si he de ser sincera, aleshores el Via lliure no era líder d’audiència, El suplement de Catalunya Ràdio anava per davant. I l’última temporada el creixement d’oients del programa no anava a la velocitat desitjada.

Com vas reaccionar quan definitivament vas saber que no comptaven amb tu pel Via lliure?
Com que m’intuïa el meu final al Via lliure, em vaig preparar mentalment i vaig passar el dol durant aquell any. Quan Pujol m’ho va comunicar vaig encaixar-ho molt bé. Tinc molt clar que tot comença i tot s’acaba. I diré més: em podrien haver fet fora de la ràdio, i no em van deixar penjada.

De presentar el Via lliure a guionista del Versió RAC1, el programa líder de les tardes a Catalunya. Què suposava aquell repte?
Treballar amb Toni Clapés era un repte que em feia il·lusió. Per primer cop en la meva vida tenia un jefe al davant. Fins aleshores sempre havia manat jo.

I com va ser aquest canvi de rol i el teu procés d’adaptació a Versió RAC1?
[Riu] Al principi va ser difícil, perquè el Clapés mana, com ha de ser. Jo estava acostumada a fer-me els guions per a mi, tot ho tenia al cap. Escriure per a un altre va ser complicat. Vaig passar de presentar quatre hores en un programa els caps de setmana a escriure guions i aparèixer en antena dos cops a la setmana per fer dues o tres preguntes.

En canvi, ara tens un paper rellevant en el programa.
Sí, però és per l’absència de Montse Llussà per la seva malaltia. Calia una segona veu per al programa, en Clapés m’ho va proposar a mi. És un privilegi, ho gaudeixo moltíssim.

Versió RAC1 és el programa líder indiscutible de la franja horària de la tarda. Quin és el secret de l’èxit?
És la combinació d’humor, informació, rigor periodístic i una manera molt descarada d’explicar les coses. A més, Clapés té un segell propi: diu el que pensa, reparteix a tort i a dret, no es casa amb ningú, és punyent i té mala bava. Pocs presentadors s’expressen com ell ho fa en antena [riu]. I a més, dels imitadors que intervenen en el programa hi ha gags preparats, però també n’hi ha d’improvisats. És un equip molt top.

“El Versió RAC1 es mereixia l’Ondas per tants anys de lideratge i de fer bona ràdio”

Quin pes teniu els guionistes dins el programa?
És un pes important, perquè Clapés es mira molt els guions. Així com altres presentadors de la casa com en Basté, que tira més de la improvisació, Clapés s’ho mira tot, s’ho subratlla amb un retolador fluorescent, es fa anotacions i si té dubtes t’ho pregunta. Els guions han d’estar molt ben elaborats, perquè si Clapés comet una errada en antena és cosa teva; per tant, la responsabilitat és gran.

Quines històries de l’actualitat connecten més amb l’audiència?
Nosaltres no sabem mai la gent que ens escolta, però tenim l’indicador de quanta gent ens escolta per internet. És una xifra de gent connectada en línia que en Clapés mira molt! Si baixa, però la història li interessa, tira endavant. Però, en canvi, si baixa i el tema no funciona, canvia ràpidament!

Hi ha un moment especialment dur de portes endins: quan Toni Clapés va haver d’estar de baixa per malaltia. Sense cap ànim de fer safareig, com ho va encaixar l’equip, com ho va viure?
Va ser un impacte per a tot l’equip. Clapés ens ho va dir el mateix dia que li van diagnosticar el càncer. Recordo la reunió de l’equip i encara estava en estat de xoc, és difícil de pair una notícia com aquesta. Crec que tots vam ser carinyosos amb ell, vam fer molta pinya i li vam donar molt de suport durant la baixa. Però després va venir el càncer de la Llussà… malauradament, així és la vida.

Al llarg de tots aquests anys i ha hagut moments molt bonics al programa. N’he triat un de força recent, quan Versió RAC1 va ser distingit amb un Ondas…
Aquell moment no l’oblidarem mai. A Clapés ja li havien dit que podria ser un dels guanyadors. Però altres anys ja li havien dit i no havia estat premiat. Jo era al seu costat quan es va anunciar per la ràdio. Aquesta temporada està sent preciosa, és la culminació de molts anys de feina. El Versió RAC1 es mereixia aquest Ondas per tants anys de lideratge i de fer bona ràdio. Estem tots molt orgullosos.

Tenim Clapés per molts més anys?
No ho tinc clar. Clapés fa molts anys que està cremat [riu]. Fa molts anys que li sento dir que aquesta serà la seva última temporada presentant el Versió RAC1. Els primers anys no en feia cas, però arribarà un moment que serà una realitat. A Clapés li han caigut ofertes que no han prosperat, i crec que, si finalment haguessin tirat endavant, ja veuríem. Ell està orgullós de fer aquest programa, però també està cansat i cremat.

Què passarà el dia que Clapés posi punt final a RAC1?
Serà un daltabaix. Els seguidors que té el Versió RAC1 són molt fidels i el programa forma part de les seves vides. Però en aquesta vida tot s’acaba. I arribarà un dia que això passarà.

“Clapés té un segell propi: diu el que pensa, reparteix a tort i a dret, no es casa amb ningú, és punyent i té mala bava”

Marta Cailà és a la llista de possibles candidats a rellevar Clapés al capdavant del Versió RAC1?
No, la meva etapa com a presentadora s’ha acabat. Si m’oferissin presentar un programa de la casa estaria encantada. Però tinc assumit que, si aquesta proposta no arriba, no és cap drama. Ho seria no gaudir fent la meva feina o llevar-me als matins i no voler anar a treballar. Mai m’ha passat, sempre vaig contenta a la feina.

Tenint en compte que l’adeu de Clapés i Basté és més a prop que lluny, com s’hauran de gestionar aquests dos moviments des de la direcció de RAC1?
No sé si ho podrà controlar. El dia que les patums d’aquesta emissora –com Basté i Clapés– decideixin plegar perquè volen assumir altres responsabilitats, la incògnita de què passarà amb RAC1 la tenim tots. Ells tiren molt del carro. És evident que a RAC1 som líders perquè tothom suma, no només Basté i Clapés. Hi ha els Òscars, Xavi Bundó, Marc Giró, Anna Vallhonesta o un equip d’esports molt potent. Però les patums són qui són i caldrà buscar un relleu molt potent.

Tens constància que la direcció de la ràdio hi està posant fil a l’agulla?
No en tinc ni idea. Parlo poc amb la direcció.

“Trobo a faltar que la direcció de RAC1 aposti molt més per les dones”

25 anys a RAC1. Hi ha un ADN RAC1?
RAC1 és una manera de fer les coses, no ens assemblem a la resta. Per a oients d’altres emissores més formals, sobta com fem les coses. Hi ha gent que diu que som molt endogàmics, que expliquem massa el que ens passa… com la setmana passada amb el trasllat a la planta 3. Això fa que l’audiència et conegui d’una manera més personal i fa que els lligams amb els oients siguin més especials.

RAC1 avui no s’entendria sense la llavor que hi va posar Eugeni Sallent, fundador i primer director de la ràdio i que recentment ens va deixar. Què simbolitza Sallent?
Hi tenia un lligam estrictament professional. Era una persona extremadament educada, molt propera, amb la porta del seu despatx sempre oberta i amb una atenció molt especial per a tots els professionals de la casa. Ens va deixar fer molt, va respectar-nos molt a tots els editors, ens generava molta confiança. Els primers anys, quan sumàvem audiències baixes i pensaves que et farien fora, Sallent ens donava tranquil·litat. “És una cursa de fons”, deia. Sentir aquell suport quan els números no acompanyen no té preu.

En la fotografia de la temporada de RAC1 hi apareixen majoritàriament homes. RAC1 hauria d’apostar més per dones presentadores?
Sí, falten més dones a RAC1. Hi ha grans dones periodistes a la casa, no pot ser aquest predomini masculí.

Les grans patums de RAC1 són homes: Basté, Clapés, Bundó, els Òscars… Quin dia reivindicarem les Cailà, Travessa, Vallhonesta, Garolera…?
Ho fem molt cada 8 de març sent molt crítiques amb la direcció. De fet, crec que la direcció de RAC1 podria apostar molt més per les dones. Jo ho trobo a faltar.

Tindrà una bona ocasió quan Basté i Clapés marxin…
Sí, serà una bona oportunitat per corregir-ho.

Fa un temps va produir-se un #MeToo als mitjans de comunicació on un seguit de dones van denunciar públicament assetjament a la feina. N’has patit mai?
Assetjament, no; menysteniment, sí. He viscut situacions de masclisme quant al tracte. Fa molts anys, un polític a qui havia d’entrevistar al Parlament em va demanar que li portés un cafè. Per descomptat m’hi vaig negar i no li va agradar la meva resposta.

[Mentre conversem als jardins del Turó Park veiem passar l’entrenador del Barça, Hansi Flick, i la seva família, en el dia del seu aniversari]

El 2025, RAC1 va superar tres vegades la xifra del milió d’oients. És molt bèstia?
És una barbaritat. Superar el milió d’oients sembla una fita impossible, però ho hem aconseguit. Sobretot per als qui hi som des de la posada en marxa de RAC1, que havíem patit les primeres audiències.

“A RAC1 vivim la rivalitat amb Catalunya Ràdio de manera sana i amb més naturalitat”

El lideratge de RAC1 és inqüestionable. Ara bé, a diferència de la competència, té una programació gairebé inamovible amb programes que sumen anys. Hi ha la sensació d’un cert estancament?
És allò de si funciona no ho toquis. RAC1 és un gran transatlàntic que porta una inèrcia molt potent. Potser tenim aquesta sensació perquè les cares visibles fa molts anys que es mantenen, però s’han fet canvis. S’han eliminat programes com Tot és possible o Primer toc i n’hi ha de nous com Els teloners. A més, tots els programes temporada a temporada fan petits retocs i fan el possible per anar evolucionant, però sobta la quantitat d’anys que la programació es manté gairebé intacta.

Com veus la rivalitat entre RAC1 i Catalunya Ràdio pel lideratge?
Per part nostra és una rivalitat sana i ho vivim amb més naturalitat. El dia que s’anuncien els resultats de l’EGM, els mitjans públics no informen mai de RAC1. En canvi, nosaltres citem i parlem constantment TV3 o Catalunya Ràdio.

Tenint en compte que el teu marit és l’Albert Murillo, director i presentador de Generació digital de Catalunya Ràdio, com es viu la rivalitat a casa?
Bé! Al meu marit li agrada RAC1, i no és l’únic, hi ha molts professionals de Catalunya Ràdio a qui també els agrada RAC1. Ell és un gran oient de ràdio, escolta diferents emissores. Així i tot, a casa desconnectem molt de la feina.

Després de 25 anys treballant a RAC1 et trobes en un dels moments més dolços de la teva carrera professional. Al llarg d’aquests anys, has rebut alguna proposta temptadora per canviar d’aires?
No n’he rebut cap [somriu]. Em moc molt poc, a diferència d’altra gent que sap moure’s entre passadissos, que no ho he fet mai. Jo vaig a la ràdio, faig la meva feina i quan surto tinc la meva vida. Cuido molt la meva xarxa d’amics, la professional no la cuido gens. Potser el dia que ho necessiti no sabré per on començar [somriu].

Xavi Fernández: “‘Polònia’ no qualla a Espanya perquè no hi ha la cultura de l’autocrítica que tenim a Catalunya”