Ricard Gilabert (Verdú, 1982) és el director de la revista Xercavins, que edita l’Associació Cultural Xercavins (ACX) de Verdú, un municipi de l’Urgell (Lleida). La publicació, que s’edita cada tres mesos, explica els temes que més interessen als veïns de Verdú i ho fa mantenint l’essència dels seus orígens, fidel al paper. Enguany, Xercavins celebra 25 anys i explica a Comunicació 21 com es presenta l’efemèride.
Xercavins suma 25 anys de vida. Com es troba la publicació?
Arribar a aquests 25 anys és un glop d’aire fresc, i poder celebrar aquesta efemèride ens ha servit per mirar enrere i veure d’on venim i el que hem fet. Només publiquem un número al trimestre, però en un poble de 800 habitants costa més generar notícies i tenir col·laboradors. Tot i així, tot l’equip de la revista i els lectors han acollit molt bé la celebració.
Dius que mireu enrere, què hi veus en aquest camí?
Jo porto 23 anys com a director, no vaig ser en el naixement de la revista, però sempre que hem celebrat aniversaris rodons, hem fet actes especials. Nosaltres som un cas especial, perquè l’Associació Cultural Xercavins va néixer a partir de la revista, i en els 25 anys hem viscut de tot, amb moments millors i pitjors; actualment ens trobem molt bé, amb un gruix bo de col·laboradors i diferents perfils, com periodistes o polítics.
Heu passat èpoques pitjors?
Sí, també hem tingut èpoques de penúries [somriu], però hem aguantat perquè teníem membres de la revista que volien escriure i públic que volia llegir-la, així que les hem superat. Tot i així, hem tingut més vaques grasses que vaques magres, i en clau econòmica mai hem tingut problemes, al contrari.
“La premsa comarcal i local parlem d’allò que coneixen els nostres veïns i ha sigut molt important per crear comunitat”
Teníeu clar que volíeu mantenir el paper tot i els factors que us ho podien fer replantejar?
Pel tipus de públic al qual ens dirigim, que és adult, creiem que el paper és màgic. No només en el sector de la premsa s’ha dit que el paper desapareixeria, també en el sector editorial, i se segueixen comprant llibres. De fet, hem estrenat fa poc el nostre lloc web i no hi pengem els números de la revista, no ens hem tirat mai cap al digital perquè no hem tingut la necessitat. Hi ha una altra qüestió que sí que ens ha generat debat intern en la nostra revista.
Quin és?
El fet d’editar la revista en color. I ens ho vam plantejar especialment durant la pandèmia, perquè no sabíem si la podríem imprimir o no. Ho hem intentat i, tot i que guanya, el cost és el doble respecte a si ho fem en blanc i negre, així que el que hem fet és començar a presentar la revista amb llom, li dona més categoria.
És a dir, que heu modernitzat la manera de treballar i heu abraçat la tecnologia, però no heu desterrat la versió en paper?
Sí, no és un tema que tinguem a sobre la taula. Com a usuari de contingut, penso que si reps la revista a casa li podràs dedicar el temps que vulguis, i si la llegeixes en línia no és el mateix.
Creus que seguir apostant per parlar de temes locals i fer-ho en català és actualment un acte de resistència?
Aprofitant l’acte del 25è aniversari vam convidar el president de l’Associació Catalana de la Premsa Comarcal, Francesc Fàbregas, i ens va fer una reflexió molt interessant. La premsa comarcal i local parlem dels temes que coneixen els nostres veïns i ha sigut molt important per crear comunitat, a més de deixar com a llegat un fons històric que quedarà per a la història. I només ho podem fer en català perquè és la llengua en què parlem, no tindria sentit fer-ho d’una altra manera. Per això, no ho considero un acte de resistència, sinó un acte d’amor cap al poble, cap a l’entorn més immediat. Nosaltres parlem de temes d’actualitat, sobre allò que interessa, i pot ser sobre conills, sobre la sequera o sobre què s’ha de cultivar [somriu].
Has dit que posar-hi passió és la clau en la premsa comarcal i local, què vols dir?
La passió és la nostra terra i tot el que fem és el que representa el nostre poble, nosaltres hem de transmetre passió per allò que coneixem. I tenim un hàndicap, que és que la nostra periodicitat és de tres mesos i redactem temes que es paeixen amb més temps. Hi posem esforç? Quan una cosa t’agrada, l’esforç no hi és. Jo tinc dos fills petits i després de les meves hores de feina també vull estar amb ells, així que preparo la revista a les nits, em treu moltes hores de son, però ho faig perquè m’agrada.
Mireu cap al futur?
Sí, i crec que farem tantes revistes com puguem. Ens hem emplaçat a arribar al 50è aniversari, després de celebrar 25 anys.
50 anys?
I tant! Mentre hi hagi persones a qui agradi fer-la i hi hagi lectors que vulguin llegir-la, seguirà publicant-se la revista Xercavins.
“Si reps la revista a casa li podràs dedicar el temps que vulguis, i si la llegeixes en línia no és el mateix”
Què us arriba en aquest any de celebració dels 25 anys?
Nosaltres sempre hem volgut aprofitar els nostres aniversaris per donar alguna cosa al poble. Pels 20 anys vam inaugurar un mural, perquè Verdú és un poble ceramista, i vam regalar aquest mural al poble, i amb motiu dels 25 anys vam pensar què podíem fer. Al poble hi ha un noi amb interessos culturals que tenia la idea de crear una mulassa i, com que a Xercavins teníem un coixí econòmic que podia assumir-se, vam decidir fer la mulassa.
I com ho fareu?
Des de Xercavins retrem homenatge a la Fira d’Animals de Peu Rodó, perquè ens defineix com a poble i el nostre caràcter, així que estrenarem aquesta mulassa el 26 d’abril, coincidint amb la recuperació d’aquesta fira, que s’havia perdut.
Sempre sumeu en favor del poble, de diferents maneres.
Sí, sumem en la cultura i en la història del poble. Si Xercavins no hagués existit, molts actes que s’han celebrat no s’haurien fet, ni tampoc s’haurien publicat els llibres que hem tret a la llum i que hem posat a disposició dels veïns.
Treballes en el sector alimentari i comercial, però portes 23 anys al capdavant de la revista. Com ha estat aquest camí?
La revista m’ha ajudat a ser el professional que soc avui en dia. Mantenim un grup de gent fixe, però tenim el relleu assegurat, són persones joves i volen tirar endavant perquè s’estimen el poble. No hi ha hagut relleu a la direcció, jo ja porto 23 anys, i no ha passat perquè m’agrada fer-ho i perquè no he vist ningú que apunti maneres per poder-ho fer.
Fotos: cedides
Anna Torres: “En la publicitat, anem cap a la hiperpersonalització, cap a una relació molt més directa amb els consumidors”
