Aquest dijous es presenta el manifest Posem el focus en l’audiovisual en català en un acte a la Filmoteca de Catalunya que comptarà amb la intervenció de la presidenta i el president de l’Acadèmia del Cinema Català i del Clúster de l’Audiovisual de Catalunya, juntament amb la vicepresidenta de la Plataforma per la Llengua, entitat organitzadora, entre d’altres. Els deu objectius que conté el text resumeixen en bona mesura les principals preocupacions i propostes que, sobre el present i futur de l’audiovisual català i el paper de la CCMA en l’ecosistema comunicacional del país, s’han anat fent aquests darrers anys: presència del català a les plataformes OTT, oferta infantil i juvenil de TV3, reforçament de la internacionalització de la nostra indústria audiovisual…

En aquest decàleg es recullen tot un seguit d’idees i reflexions, ben oportunes, a les portes d’una nova legislatura. Unes idees que conviden a fer alguns comentaris sobre els seus dos primers punts, fets des de la màxima complicitat amb els objectius del manifest; deixaré per a un següent article els vuit restants. I afegiré un recordatori sobre una assignatura pendent de fa molts anys que no apareix, si més no explícitament, al manifest.

Al primer punt es proposa que el finançament públic de la CCMA gairebé es dupliqui, cosa que li permetria situar-se una mica per sobre dels pressupostos previs a les retallades que va patir en l’inici de la passada dècada. En tot cas, l’afirmació que amb aquestes xifres ens equipararíem a la corporació pública danesa, la DR, un cop descomptat el diferencial de cost de la vida entre els dos països, mereix tres reflexions.

Primera, que molt probablement haver posat com a objectiu acostar-se a la DR es deu a la similitud demogràfica entre els dos països –tot i que els danesos no arriben als sis milions d’habitants– i per haver produït una de les sèries europees més famoses dels darrers anys: Borgen. Però dit això, aquí hi va la segona: la còmoda situació de la DR dins l’escenari de consums audiovisuals al seu país res té a veure amb el nostre, on els canals de la CCMA han de competir amb grups televisius –dos de privats i un de públic– que tripliquen o quadrupliquen el seu pressupost.

Comparar-nos amb les corporacions públiques escandinaves o d’altres països europeus, per aportacions públiques per habitant o paràmetres similars, pot conduir a perspectives errònies, perquè parlem de televisions estatals, entre altres motius. Ah! i la tercera, ja que parlem de pressupostos: quan TV3 produïa Merlí –abans que la sèrie passés a mans de Movistar+– el cost per capítol era aproximadament una quarta part que un de Borgen. Uns 600.000 euros per cada capítol de la sèrie danesa que, fins i tot, se situen molt, molt per sobre dels pressupostos de bona part dels llargmetratges produïts a Catalunya aquests darrers anys. Per aquí plora la criatura…

Pretendre que en l’actual ecosistema de consum audiovisual, cada cop més i més protagonitzat pels grans grups que tothom té en ment, la CCMA hagi de lluitar pel lideratge en totes les franges d’edat, i a més recuperi el concepte de “motor de la indústria audiovisual en català”, i hi afegeixi “les altres activitats de la indústria audiovisual” com “les plataformes digitals, telecomunicacions, infraestructures, serveis audiovisuals, etc.”, i que faci tot això amb la perspectiva de comptar només amb una mica més de diners dels que tenia fa deu anys, és, si més no, molt optimista.

El segon punt del decàleg incideix en la necessitat d’aconseguir que alguna o algunes grans plataformes de serveis audiovisuals en línia s’instal·lin a Catalunya. Un desig sobre el qual en vaig parlar en un recent article i que ens permetria avançar molt en la indispensable internacionalització industrial del nostre audiovisual. Dit això, per trencar la dinàmica minoritària de la producció de ficció en català al nostre país, cal un escenari radicalment nou des de les institucions, tant a nivell de finançament com de legislació i de governança. Els ajuts complementaris i, fins i tot, alguna línia específica destinada a les obres en versió original en català no fan altra cosa que alleugerir aquesta situació. Més amable, especialment quan hi ha més diners. Però és continuar fent la gran majoria de produccions en altres idiomes.

I deia que hi havia un tema històricament pendent que no he sabut trobar en aquest oportú manifest: l’educació en l’audiovisual, l’entrada de la cultura audiovisual a les escoles. N’he parlat en diverses ocasions i ara només ho apunto des de la vessant més instrumental. Aquella que fa que, en els països que s’ho han pres seriosament, la inclusió d’aquesta matèria dins el currículum escolar ha esdevingut una magnífica plataforma de creació de nous públics… començant pel de l’audiovisual produït al propi territori. Aquí, malgrat aparegui a la Llei de l’audiovisual i a la d’educació, i tingui fins i tot un article íntegrament dedicat a la Llei del cinema, el més calent és al congelador.

Sens dubte, a una estratègia pedagògica decidida en aquest àmbit li convindria recolzar-se en un gran equipament nacional. Parlo d’un Museu de l’Audiovisual que, en forma de diversos projectes, fa més de 15 anys que dona voltes sense cap concreció. Però davant de la doble efemèride que tindrem el 2024 –el centenari de la ràdio catalana i el cinquantenari de les emissions regularitzades de TV3– seria bo que es prengués una decisió en ferm d’una vegada per totes.

Daniel Condeminas i Tejel, consultor en comunicació.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram