Com va avançar aquest portal informatiu, fa unes setmanes vaig participar com a ponent en un seminari internacional que va analitzar les diverses legislacions existents arreu del món vinculades a la promoció del pluralisme cultural i lingüístic en l’escenari digital. Que diverses associacions i institucions quebequeses tinguessin ara la iniciativa d’organitzar una trobada d’anàlisi i debat com aquesta no és gens casual: pròximament, el Parlament canadenc debatrà el canvi de la seva legislació televisiva, i un dels objectius és poder garantir que les grans plataformes de continguts audiovisuals, però també musicals, tinguin una notable oferta de produccions canadenques, tant en anglès com en francès, i que aquestes tinguin “visibilitat”; és a dir, que surtin destacades als menús i als algorismes de recomanacions de serveis com Netflix, HBO Max… o Spotify.
Per tant, era una gran oportunitat per a aquestes organitzacions professionals i acadèmiques conèixer altres experiències legislatives que intenten, amb més o menys encert, donar garanties a les indústries culturals de cada país i a les seves llengües, davant d’unes plataformes digitals que prioritzen les obres produïdes en les llengües de major demografia. Lògicament, una de les mirades que va despertar més interès va ser la taula rodona sobre la Directiva europea de serveis de comunicació audiovisual i les seves transposicions a les legislacions dels estats membres de la Unió Europea. De tots els casos possibles, es varen tractar el francès –amb una àmplia participació de responsables institucionals i associatius–, l’alemany, l’espanyol i el català.
A banda de descriure les dificultats i expectatives al voltant de la futura llei estatal de l’audiovisual, tant pel que fa a l’oferta de continguts com a la producció de nous en versió original catalana, vaig decidir, des d’un primer moment trencar el marc mental de “cas espanyol” i situar la nostra llengua i cultura dins del marc europeu, i de les diverses declaracions universals que ha fet la UNESCO durant les dues darreres dècades pel que fa a la defensa de la diversitat cultural i lingüística.
“No deixa de ser preocupant el baix nivell de coproduccions catalanes amb França o Bèlgica; no només per la proximitat geogràfica que afavoreix la logística dels rodatges, sinó també pels potents instruments de suports financers i de desgravacions fiscals que expliquen molt de la bona salut del cinema francès… i el belga també”
Transmetent a la resta de participants i assistents un missatge clar i alhora empàtic que la nostra llengua i cultura no és pas regional, sinó una altra cosa, vaig obrir el focus a la situació del català en el conjunt de legislacions europees que l’afecten. Per això vaig dir, amb tota naturalitat, que “voldria fer un esment a la legislació francesa, que serà molt curt: no estableix cap quota ni garantia de continguts en català, ni a les televisions ni a les plataformes digitals. Tampoc per al basc, bretó, cors o occità. La defensa del pluralisme lingüístic no s’aplica dins les seves fronteres”. Aquesta curta, però precisa, descripció de la normativa francesa pel que fa als àmbits culturals i lingüístics va incomodar un dels companys francesos de la taula rodona, qui va intentar llançar un missatge de complicitat cap al pluralisme lingüístic dins de la República francesa que, malauradament, no és encara present en cap de les seves lleis.
I, al costat d’això, la defensa que vaig fer de la necessitat de garantir una presència normalitzada i no pas testimonial del català a les plataformes audiovisuals, no va generar cap controvèrsia en el debat posterior. És més, diversos assistents van deixar missatges d’agraïment i felicitació al xat del seminari sobre com havia anat aquesta taula rodona.
A la situació de minorització que pateix la nostra llengua i cultura no li convenen gens discursos d’acomplexament ni missatges inculpatoris quan anem pel món. No hem de demanar perdó per representar el que som. T’hauràs d’explicar més que d’altres en la majoria de situacions, però si volem guanyar espais de reconeixement, de normalitat, a fora, haurem de saber, sempre, actuar desacomplexadament. Empàticament, sempre, però sense complexos, sempre també. Ho he pogut comprovar personalment, sigui a Suïssa, Colòmbia o Xile, per posar tres exemples de països ben allunyats, no només geogràficament, els uns dels altres.
PS. I la defensa de l’oferta massiva de continguts culturals en català i la producció de nous en versió catalana no és gens contradictòria, ans al contrari, amb les coproduccions internacionals, siguin amb socis espanyols o francesos, o d’on siguin. Precisament en vaig escriure un article sobre aquesta qüestió al primer número de la revista Exterior.cat, intitulat Catalunya: espai de la francofonia? on afirmava que “en un moment on l’economia del cinema de les grans sèries passa, en bona part i de forma creixent, per coproduccions internacionals, no deixa de ser preocupant el baix nivell de coproduccions catalanes amb França o Bèlgica; no només per la proximitat geogràfica que afavoreix la logística dels rodatges, sinó també pels potents instruments de suports financers i de desgravacions fiscals que expliquen molt de la bona salut del cinema francès… i el belga també”. Han passat quasi tres anys d’aquesta afirmació i avui, crec que encara es fa més evident que quan la vaig escriure i, pensant no només amb continguts com sèries o llargmetratges, sinó també videojocs, caldria que tinguéssim molt, molt present el Quebec.
Daniel Condeminas i Tejel, consultor en comunicació.
