No podem dir que aquest interval vacacional hagi estat un exemple d’equanimitat informativa pel que fa al tractament que s’ha donat als protagonismes femenins.
Diverses veus ja s’han posicionat al respecte d’una forma clarament explícita: poca presència de dones liderant programes diversos d’entreteniment o de debat i, un altre cop, ficcions televisives, de nova factura o enllaunades, contradictòries amb els canvis que des d’algunes instàncies directives dels mitjans públics o privats s’havien compromès a fer per millorar les quotes de visibilitat femenina. D’altra banda, seguim detectant la invisibilitat comunicativa d’esdeveniments positius protagonitzats per dones en l’àmbit esportiu, cultural, polític o econòmic, entre d’altres.
Lamentablement, res de nou, però sí que advertim una exagerada tendència a la fixació de nínxols que s’han especialitzat en cobrir la quota femenina a partir de la condició de víctima o de botxí de les seves protagonistes, tot sovint, no cal dir-ho, amb tintures d’espectacle. Sembla que només aquestes dues situacions són les que justifiquen la irrupció de les dones als mitjans, situacions que, a més, van de la mà d’una alarmant falta de rigor en el seu tractament i en l’anàlisi exigible sobre les causes estructurals i individuals de cada cas. I així, els casos de violència masclista –assassinats, agressions i violacions– acaben sent agregats a uns blocs informatius que neutralitzen la seva importància social i política. Sembla que amb la difusió de la notícia ja n’hi ha prou. El què i el com es produeix cada situació han quedat desvinculats de les exigències comunicatives, i allò que té de positiu aquesta pràctica, trencar el tabú del silenci, pot derivar fàcilment en una vulgar banalització, si no s’adopten mesures correctores.
És un bon moment, doncs, per recordar i renovar el consens professional sobre les bones pràctiques informatives relacionades amb el tractament de la violència masclista; per contrastar les experiències sobre el tema entre els diferents àmbits d’intervenció, i per invertir més rigor i creativitat en una informació que no només hauria de tenir un impacte emocional entre la població, sinó també incrementar el nivell de comprensió col·lectiva de la complexitat associada a l’agressivitat masclista.
