El cafè sempre ha estat associat a un diari. Pertany a un imaginari col·lectiu, com ho és també esmorzar tranquil·lament els diumenges en una terrassa llegint el dominical. Però són un imaginari en desús, perquè els hàbits canvien a la velocitat que puja la inflació subjacent, la prima de risc o el percentatge de boomers a les files de Tinder.
El cafè, en molts quioscos reciclats de Barcelona, sembla ser el producte principal de venda en detriment de diaris i revistes. La proliferació de nous quioscs pintats de negre (sembla una broma de mal gust escollir el color fosc que els identifica) ens permet observar el pes de les publicacions en aquests ínfims reductes minúsculs com petites illes sobiranes que estem analitzant.
El pes o la mida, tant se val, perquè és fàcilment observable que els diaris han passat a ser clarament secundaris. Fins i tot val més un cafè que un diari (i a sobre te’l serveixen en plàstic), però està permetent una segona vida al difunt quiosc tradicional, escurat per la transició digital en el consum de premsa, la pandèmia i els tikstoks.
La cosa és que aquest illot ubicat en mig de la vorera ja no és senyal de trobar un quiosc tal com l’entenem. Què podem trobar en un quiosc de premsa? La llista és maratoniana: tabac de màquina expenedora, targetes de l’ATM i de mòbils, loteries, papereria, aigües i begudes, cromos, joguines, paraigües, postals, clauers, caramels, ulleres de sol, souvenirs… i cafè.
Sí, els diaris que donen nom i fama als quioscos de premsa han acabat sent un complement, accentuat per un altre fenomen molt recent: en molts quioscos no arriben totes les capçaleres, sempre invisibles per als més joves o els turistes despistats.
És curiós que un sector tan influent com és el de les empreses editores de premsa hagi acceptat no liberalitzar la distribució de diaris resignant-se a la mort lenta del seu canal de distribució. I quan dic liberalitzar em refereixo a ‘ampliar’: per què no facilitem la venda de premsa a través d’expenedors ubicats estratègicament, com fan els anglosaxons? Quants drets laborals trepitgem (quiosquers) o salvem (periodistes)?
Les publicacions, però, són necessàries per mantenir la llicència municipal: vols servir cafès a 3 euros? Col·loca uns quants diaris variats (amb dues capçaleres fem) i els deixes visibles en un costat de la fosca illa sense que facin nosa. No molesten i fan goig a la vista, com les parades de llibres de segona mà que ningú compra en algunes estacions de metro.
Demano disculpes, estem parlant d’un tema molt seriós. Hi ha anàlisis tan descarnadores que només pots exposar-les amb una certa ironia, fins i tot sarcasme, emulant les bufetades que donaven, antigament, els trobadors als seus reis absolutistes sense que aquests se n’adonessin. Perquè alguna responsabilitat tindrem els periodistes en la desaparició dels quioscos.
Així doncs, sembla que el color del cafè supera la tinta dels diaris. És per això que iniciem una campanya de suport al quiosc de venda de premsa per evitar la seva extinció i proposem que apadrinem un quiosc.
És fàcil. Només cal comprar un diari cada dia.
#apadrinaunquiosc
David Centol, editor del Grup Comunicació 21.
Desxifrant el columnista
