L’ofici de columnista no s’escull, t’atrapa i t’escull ell. El columnista és l’únic professional del periodisme que no requereix ser periodista i que de forma metòdica i recurrent ha de demostrar el seu talent –sempre començant des de zero– omplint una pantalla en blanc (abans, es deia ‘paper’ en blanc) com el mite de Sísif, condemnat a tornar a empènyer una pesada roca en una empinada muntanya…

Els actors de teatre poden estudiar a fons un llibret i, repetint cada dia el mateix text, perfeccionar-lo. Els actors de cine també repeteixen les escenes les vegades que siguin necessàries abans de ser exposades. Els escriptors han d’enfrontar-se a la terrible pantalla en blanc, però tenen un comodí que els columnistes no tenen: els terminis d’entrega són molt laxos i flexibles. El pintor pot estripar la seva obra les vegades que vulgui, i ningú ho sabrà, fins que trobi la inspiració. El cineasta talentós pot decidir trigar cinc anys a finalitzar la pel·lícula…

Però el columnista, no. De fet, la pantalla en blanc és bàsicament el reflex d’afrontar una realitat inherent: escollir el tema i arrencar. I, a sobre, aquests dos vectors no són els principals de la vida mundana i recurrent d’un columnista.

La preocupació més peremptòria del columnista és invisible als altres i respon a una pregunta consubstancial: aquesta columna no nata serà millor que l’anterior?

El dubte et corca i paralitza, però al mateix temps esperona i excita. El repte és majúscul, personal i silenciós. No hi ha cap dosi d’autocompassió, el nivell d’exigència no és finit, i és això precisament el que fa que la sang sigui vermella. No baixar mai el llistó. Apareix la síndrome del que jo dic el columnista minvant, dubitatiu i insegur. Un síndrome que desapareix quan publiques.

L’autopressió és considerable. Ja ho va dir Hitchcock: hi ha mil maneres de filmar un pla, però només una és la millor.

En conseqüència, el columnista és vulnerable a l’afalac. El bon columnista sap perfectament si el seu article és brillant o simplement correcte (mai permetrà, conscientment, entregar un article indigne del seu mom). Però un comentari favorable d’un sol dels seus milers de lectors pot ser més gratificant que la seva pròpia impressió, autoexigent i implacable. Com qualsevol artista, necessita sentir els aplaudiments. I fins i tot accepta, amb un mig somriure, els atacs personals que rep a les xarxes (va amb el sou) conscient que la mort del columnista comença amb la indiferència dels seus lectors.

Per tant, tenim els següents elements comuns a un bon columnista: pantalla en blanc recurrent, temps d’entrega limitat, autoexigència personal, inseguretat temporal i transitòria no confessable, i narcisisme necessari.

I com hem dit, una vegada que l’ofici t’escull, la teva única opció és sotmetre’t a la seva disciplina i autoritat, sense oposar resistència (com en el cas de les inspeccions d’Hisenda als mortals), i en conseqüència acceptar que els columnistes no tenen horaris.

La idea, la inspiració, el constructe mental i alguna frase enginyosa són el 95% de l’article (l’altre 5% seria escriure’l) i s’han d’aprofitar quan es donen producte d’alguna desconeguda fórmula química que regeix el seu cervell. Que són les 4 de la matinada i et despertes inspirat? Els calçotets, les calces o els pijames nocturns són els veritables testimonis del progrés humà.

La interconnexió de salses, la informació disruptiva que t’arriba de qualsevol manera i conducte desordenada, les vivències, el carrer, les converses incòmodes… tot flueix a l’hora de decidir i trobar analogies, anàlisi i opinió personal absolutament subjectiu i si cal tendenciós.

El gènere de l’opinió ho absorbeix tot i ho permet tot, llicències creatives també. Perquè, a diferència de l’entrevista o el reportatge (elegants i prestigiosos), en la vida d’una columna el protagonista omnipresent no deixa de ser el mateix columnista: és la seva visió del món la que exposa, nua i descarnada.

Postdata-1

Recordo amb nostàlgia la vida de la columnista novaiorquesa Carrie Bradshaw a la sèrie d’HBO Sex and the City i les seves columnes sobre amor i sexe publicades al The New York Observer, on sempre plantejava preguntes al lector que ella no responia, lògicament, perquè no tenia ni idea del que escrivia i era un subterfugi elegant per fer còmplices a les seves lectores femenines, amagar la seva ignorància i, sobretot, per cobrir els 4.000 caràcters de les seves columnes setmanals. “Segueixen existint coses que mai han de decidir-se en una relació?”

Postdata-2

Quins temps ja perduts del periodisme on –en la ficció– la columnista Carrie es permetia un magnífic apartament a Manhattan, la compra bulímica de manolos i el consum desmesurat de còctels margarides, amb una butxaca sostinguda només pels honoraris d’un sol article setmanal en blanc i negre i sense il·lustració.

David Centol, editor del Grup Comunicació 21.

Les redaccions silencioses