Quin efecte tenen sobre el periodisme les redaccions mudes?
Telèfons i missatges silenciats, absència de converses telefòniques a la redacció per no molestar (“surto a fer una trucada…”), plasmes en opció de silenci, sorollet dels teclats (si tens Mac, ni això), els omnipresents whatsapps, poques converses entre companys, mirades educades, boques tancades, el teletreball…
Els periodistes-bibliotecaris (disculpes als qui se sentin al·ludits) són extremadament educats. Amb la llei del silenci físic imposada de forma espontània a les redaccions ha vingut també l’al·lèrgia als debats acalorats; les enganxades ‘irreconciliables’ entre companys que acabaven fent una cervesa amb pipa de la pau al final de la jornada són història del periodisme; l’al·lèrgia a les tensions, l’escrupolosa i extremada educació entre companys mascles, femelles i no binaris de qualsevol raça i país és d’una correcció política i formal fins a un cert punt inquietant.
El cinema, molt de tant en tant, ens transporta al soroll i xivarri de les redaccions americanes dels anys 70 o 80. Més d’un director de diari d’aquells anys ara estaria a la presó o sortint emmanillat de la redacció per maltractament o abús. I en aquella època, paradoxalment, exprimir als subordinats periodistes fins a deixar-los sense una gota de sang, sempre en benefici de l’exclusiva o de la portada del dia següent, era sinònim d’admiració i d’heroïcitat professional. Ni horaris laborals ni pietat. Només la notícia i, en el centre de tot, la rivalitat entre els rotatius, animada per uns periodistes com si fossin hooligans d’equips de futbol defensant els seus colors o, millor dit, les seves tipografies.
Però la pregunta era, quin efecte tenen sobre el periodisme les redaccions mudes?
La resposta és que la falta de pell, de contacte físic i d’intensitat, el veure més pantalles que rostres, la dictadura de les estúpides emoticones i les alertes mòbils, el fugir i no buscar el debat intern acalorat i necessari que ens fa humans vius –i que per tant també ens fa millors periodistes– només ens pot portar a seguir alimentant les fredes xarxes i els maleïts i meravellosos smartphones, perpetuant els vicis adquirits i els relatius anonimats.
Hem sacrificat generacions i generacions de persones (valentes i espontànies) que sense saber-ho portaven el periodisme a dins seu, sempre emmudides pels poders fàctics i polítics. I ara que els periodistes gaudim de la major etapa coneguda de llibertat i expressió, nosaltres, voluntàriament, decidim emmudir-nos en les nostres redaccions.
David Centol, editor del Grup Comunicació 21.
Procrastinar
