Utilitzo aquest títol pensant en els dies d’exàmens finals de curs d’aquest mes. Amb pocs dies de diferència he viscut dos exemples d’aquells de “manual” sobre algunes de les mancances que pateix el nostre ecosistema comunicatiu. Un sobre la (no) cobertura informativa d’un fet rellevant en qualsevol altre país, i l’altre sobre el (baix) nivell professional d’alguns directius dels nostres mitjans.
Començo pel segon tema. Si en l’anterior article feia referència a l’excel·lent nivell de l’oferta radiofònica catalana i el seu èxit d’audiències, com a resultat de les encertades estratègies de les direccions de les emissores i del talent dels professionals dels seus programes, no sempre és així. Quan la direcció d’un mitjà de comunicació audiovisual, sigui ràdio o televisió, suprimeix un programa, o és perquè no havia assolit els objectius d’audiència fixats o perquè la situació econòmica ha empitjorat i no es pot assumir el seu pressupost de producció. Ara, quan el programa funciona molt bé, les raons són unes altres. I si es suprimeixen de cop els que et van millor, la decisió ja no és professional. És més, és antiprofessional.
I això és el que ha passat amb Ràdio 4, amb el cas conegut pels lectors d’aquest portal informatiu. La supressió de Matí a 4 bandes i Directe 4.0 expressa amb tota cruesa l’existència de càrrecs directius que responen a criteris contraris a la bona marxa del seu mitjà, com poden ser fer seguidisme a instruccions sectàries envers la línia editorial que, en el cas d’un de públic hauria de respondre sempre als valors del pluralisme i de no defugir cap temàtica d’interès ciutadà, per polèmica que pugui ser, com bé demostraven aquests dos programes cada dia. Un sectarisme que acostuma a anar acompanyat de la mediocritat de molts dels seus executors.
Pel que fa al primer tema, malgrat els avenços dels darrers anys, encara hi ha fets noticiables a nivell internacional i amb DO catalana que passen desapercebuts. Aquest mes de juny, un dels grans autors sobre la cultura del vi, Lluís Tolosa, guanyava a Pequín el premi Gourmand al millor llibre sobre els vins europeus publicat en el darrer any. La millor obra entre les 187 preseleccionades d’arreu del món. Una notícia que, ja sigui per la vessant editorial, per la vessant del creixent protagonisme internacional de la Xina, per la vessant del món del vi, per la vessant… és una notícia que no hauria d’haver passat gens desapercebuda, com malauradament així ha estat en la gran majoria de mitjans del país. Producte, apunto, de la inèrcia encara existent d’un provincianisme informatiu disfressat de cosmopolitisme; d’una pràctica periodística –a extingir– que no és conscient que la gran majoria de coses importants no provenen de Madrid, sinó que algunes –i no pas poques– les tenim al costat de casa. Més d’un malpensat diria que si l’autor hagués estat un espanyol i no pas un català, algú més d’aquí s’hi hauria fixat. Un malpensat, sens dubte.
Daniel Condeminas i Tejel. Consultor en comunicació.
