A l’espera de quan i com es decidirà el nou Govern, és un bon moment per fer una breu ullada a l’estat actual de l’oferta audiovisual en català. Les seves llums i, malauradament, també les ombres del període que més o menys coincideix amb la legislatura iniciada a la primavera del 2021.
En el terreny dels nostres mitjans nacionals, la suma de projectes que feia temps s’estaven treballant, com el rellançament dels continguts infantils, amb la injecció dels mínims diners necessaris per fer-ho possible. Així, després d’una dècada perduda miserablement per unes retallades pressupostàries que mai s’haurien d’haver produït, la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals tornava a oferir una oferta infantil competitiva i multiplataforma que, amb Laia Servera al capdavant, ha assolit uns resultats d’audiència del SX3, fora i dins de la TDT, tan meritoris com absolutament necessaris per a la nostra llengua.
Quelcom semblant es pot dir de la plataforma 3Cat. Com en el cas del SX3, veníem d’una llarga i fructífera història –TV3 compta amb una OTT des del 2004, un any abans del naixement de YouTube. Però l’estratègicament absurd infrafinançament de la Corpo havia impossibilitat durant massa temps la imprescindible renovació tecnològica i d’oferta de continguts exclusius (no disponibles a la graella) de la seva plataforma audiovisual. Les dades disponibles demostren, més enllà de la bona feina, que calia i molt comptar amb una OTT posada al dia dels nous hàbits de consum audiovisual.
Pel que fa a les produccions audiovisuals en català, la cosa no és tan lluminosa. Tot i l’augment pressupostari de la Generalitat destinat a fomentar llargmetratges en català, aquesta no és la llengua habitual, o sigui la normal, als films catalans. El que hauria de ser el tret distintiu de la cinematografia catalana, aquí i arreu, no ho és. Si el sector continua amb la idea, dit planerament, que el català no és “comercial” i no hi aposta decididament, tenim un problema que, en part, es podria afrontar amb la nova llei de l’audiovisual –que tot just es començava a treballar abans de la convocatòria electoral– un cop el Parlament torni a funcionar amb normalitat.
Tot desitjant que el nou Govern i els grups parlamentaris entenguin que aquesta futura legislació s’ha de formular amb els criteris del nou ecosistema audiovisual i, per tant, incorporar, actualitzar i millorar la inaplicada Llei del cinema de 2010. Si anem a les sèries, ja he fet referència en altres ocasions al problema fàctic, però també conceptual, de les produccions bilingües en castellà amb TV3 al darrere. Per posar un exemple ben fàcil: no és de rebut que encara no s’hagi fet ni una sèrie, amb voluntat de tenir diverses temporades, amb els Mossos com a cos policial protagonista; en clau de país, lògicament, i orientada alhora al mercat internacional. Ni tampoc que no s’hagi produït encara una minisèrie sobre els atemptats del 17-A que no defugís d’entrar en determinades qüestions d’innegable connexió política. Política d’estat, per entendre’ns tots plegats. Ja no esmento el seu element de comercialitat exterior, perquè està d’entrada més que garantit.
En tot cas, és un problema que caldria resoldre amb un canvi d’estratègia. I no és només un tema de llengua, que també, sinó d’expressió de país. Per posar un exemple que conec: les sèries franceses són inequívocament franceses, tot i ser decididament competitives en el mercat internacional. Venen França, perquè ens entenguem, com les majors venen els Estats Units des de fa un segle. Abans només amb llargmetratges i ara amb tot. I nosaltres, què pensem fer?
I tenim un altre problema, que és l’exhibició cinematogràfica. L’actual model de subvencions al doblatge no funciona, i ho sap tothom. No pot ser que, sistemàticament, els passis en català siguin en la gran majoria de casos minoritaris, en els pitjors horaris i ràpidament eliminats. Les quotes previstes a la Llei del cinema no es van aplicar mai i, amb alguns matisos, es va tornar a la vella fórmula amb resultats ben decebedors. Ho deixo aquí perquè el tema mereix una llarga exposició sobre els factors que hi incideixen, començant per les injustificables mancances pel que fa a la promoció de la versió en català. Però ens cal amb urgència un nou model que funcioni una mica bé.
L’aplicació de la Llei general de l’audiovisual aturada sine die i no passa res
Pel que fa a l’aplicació de la Llei estatal de l’audiovisual, podríem dir que, a les portes del segon aniversari de la seva aprovació, el més calent no és a l’aigüera sinó directament al congelador. Més enllà de l’exitosa tasca feta pel Departament de Cultura per a la incorporació dels doblatges preexistents –bàsicament de TV3– a les plataformes, i que ha anat acompanyada d’una intensa pedagogia sobre les bondats –també comercials– d’incorporar el català a la llista de llengües dels doblatges de les noves produccions, la resta del panorama és profundament decebedor. I no és acceptable.
El Consell de l’Audiovisual de Catalunya hi hauria de tenir un paper protagonista com a autoritat audiovisual del país que se suposa que és. Però, encara que fa temps que algun dels terminis per a la materialització de les escasses –ridícules?– quotes i mesures en favor del català ha vençut, no en sabem ni gall ni gallina que s’hi estigui fent res d’útil des d’aquí. Com ja n’he parlat en anteriors articles, esmento molt breument i de forma actualitzada la trista situació de la no aplicació d’aquesta normativa pel que fa a la nostra llengua. De fet, m’agradaria definir-ho com a incompliments de la llei.
Quatre elements clau: no tenim encara un acord d’autoregulació de totes les plataformes audiovisuals (des d’Atresplayer a Max) per al foment dels continguts doblats en català als seus respectius catàlegs, que s’hauria d’haver formalitzat, segons la llei, a inicis… de l’any passat. Res sobre l’obligació a incorporar el català als canals temàtics i programes infantils. Més enllà de la positiva tasca feta pel Govern que abans he citat, encara no tenim garantida l’obligatorietat d’incloure els doblatges preexistents a les OTT. Ni res tampoc sobre la garantia de la preeminència dels continguts en català –o sigui la seva destacada visibilitat– a les plataformes.
L’organisme de coordinació entre la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència i la resta d’autoritats audiovisuals de l’Estat, com el CAC i el CACV valencià, creat per aquesta llei, és a hores d’ara un organisme sense activitat. La primera i encara única reunió del grup d’autoritats de supervisió per als serveis de comunicació audiovisual es va celebrar telemàticament fa més d’un any. Vaja, que es van saludar, es va constituir formalment, “ja ens veurem un dia d’aquests” i “un abrazo”. I si algú es pensa que a Madrid això preocupa el més mínim, és que prové d’un altre planeta.
De fet, tampoc consta que s’hagi fet res, ja sigui a instàncies dels dos membres catalans de la CNMC (sí, en tenim dos, i un fins i tot a proposta d’un grup parlamentari català) o per intervenció directa del CAC, per corregir l’absurd i impresentable acord de l’autoritat estatal pel que fa a com comptabilitzar els percentatges de català dels continguts europeus en plataformes i televisions, tant pel que fa a obligacions d’inversions en la seva producció, com de la seva presència als catàlegs de les OTT i les graelles d’emissions. Un acord que és un autèntic atemptat contra la unitat lingüística, pel fet de pretendre calcular separadament valencià i català, cosa que el fa o directament inaplicable o encara més discriminatori per a la llengua, ja que el percentatge reservat per al valencià, que es descompta del que tocaria al conjunt de continguts en català, podria quedar a zero. I com estem parlant de noves produccions audiovisuals en català a més de doblatges, la problemàtica no és pas menor.
Daniel Condeminas i Tejel, consultor en comunicació.
