La feina d’Amy Kovac-Ashley és una mena de barreja entre un terapeuta i un entrenador personal. Com a directora sènior del programa d’aprenentatge de les redaccions locals de l’American Press Institute, treballa amb redaccions d’arreu per esbrinar què volen aprendre els periodistes, què necessiten que aprenguin les redaccions, i com fer que aquestes coses funcionin juntes.
L’Amy parla sovint sobre entusiasmar els periodistes a aprendre, per què és important la cultura, i com defensar el temps i els diners per construir noves habilitats. A l’aula li agrada preguntar als alumnes on són les seves habilitats bàsiques, detall que totes les redaccions de mitjans han de tenir present. Però també li agrada preguntar als alumnes què volen aprendre. Afirma que un cap de redacció ha d’escoltar molt i dubta de si molts líders d’avui tenen temps o pensen que en tenen per fer una enquesta als seus periodistes.
És una tasca necessària, ho digui o no l’Amy. Però hi ha conflictes en àrees diferents, i has d’escoltar el que realment diu la gent i entendre què els pot preocupar podria ser una cosa subjacent. Així de senzill.
De fet, preguntar als alumnes de periodisme què volen aprendre és un intent d’ajudar les redaccions a trobar els llocs on realment vol ser el periodista i després intentar fer coincidir això, almenys quan comencen l’ofici, amb quins són els seus objectius estratègics.
Estimo que les redaccions han de pensar en l’entorn on ubiquen els seus periodistes. I em sembla que en algunes redaccions… encara és difícil equivocar-se. I si és difícil equivocar-se o fer-ho a mitges, llavors segur que algunes persones estaran menys disposades a provar alguna cosa nova, perquè no tindran confiança, no se sentiran competents. Com bé diu l’Amy Kovac-Ashley, “has de donar a la gent l’espai que els permeti jugar amb alguna cosa i que tot no està en línia amb cada cosa que fan”.
Òbviament, per posar un exemple, també hi ha qui necessita aprendre el nou sistema de gestió de continguts. No és fàcil ficar-se dins un CMS. I, és comprensible, hi ha molt d’ulls. És com, “uf, aquí hi ha un altre sistema nou que hem d’aprendre”. I els nous sistemes neixen constantment, de manera que, en general, com que les coses s’estan movent tan ràpidament i com que no hi ha molt de temps, els caps se salten el “per què estem fent això?” per “cal fer-ho”. A llarg termini, si oblidem de dir-li a la redacció el perquè i aconseguir el seu compromís, a la llarga no s’aconseguirà el que es vol per aquella redacció.
Em sembla que si preguntem a la majoria d’editors de mitjans de proximitat, ens diran que el seu problema no és quina habilitat ha de fer-se seva per millorar la redacció, sinó com trobar tant el temps com els diners. Segons la professora Amy, l’editor “ha d’intentar esbrinar qui a la seva redacció ja pot tenir algunes d’aquestes destreses o algú que estigui supermotivat per aprendre-les i potenciar-les d’alguna manera, ja sigui enviant-lo a una formació o vinculant-lo amb algú que pugui saber més sobre això”.
Hi ha força formació gratuïta per als periodistes que pertanyen a les publicacions de les associacions d’editors o al Col·legi de Periodistes, malgrat que la formació en el CPC difícilment està dirigida a professionals del món local. En canvi, ara per ara, cap facultat de periodisme té en marxa avui una formació específica, com pot ser un postgrau per a mitjans de proximitat. No fa pas més de cinc anys que, per exemple, la UAB disposava d’un curs específic per a professionals dels mitjans de proximitat, al qual aquests hi podien accedir mitjançant beques de les associacions del sector o d’alguna entitat financera, com era el cas de la Fundació “la Caixa”. Ara mateix no hi ha res d’aquest nivell.
Aquest ensenyament postgrau de la UAB va acollir desenes de professionals al llarg d’una dècada. Ben aviat va vèncer els dubtes d’alguns professors en comprovar com els editors s’asseguraven que el professional que havia fet aquesta formació de reforç tingués temps per posar aquesta habilitat a treballar, i també per ajudar els seus companys a posar-se al dia amb les habilitats bàsiques que milloraven ostensiblement una redacció petita. Ben aconsellats per les associacions d’editors (ACPC, APPEC i AMIC) hom va poder comprovar que era profitós el temps que els seus periodistes havien dispensat a les classes de la UAB, i aquesta era també una motivació extra per al professorat.
Ara fora un bon moment per a repensar una formació addicional per als periodistes dels mitjans locals i comarcals. Si les redaccions necessiten millorar –cosa que cap editor pot rebutjar– els periodistes han de posar-se al dia per formar part d’un objectiu estratègic i per ajudar a assolir-lo. Cal donar a les redaccions d’aquests mitjans l’oportunitat de presentar algun dels seus membres per obtenir habilitats addicionals. Com més intel·ligent sigui la persona escollida, més assolirà els objectius. Naturalment, a benefici de tots: editors i redaccions, i el públic. Actualitzar la formació del periodista local és un benefici tant per a ells com per als editors.
En la presentació d’un curs a la UVic dedicat als periodistes locals –crec que era el 2011–, hi va haver un curt debat entre els assistents. Alguns periodistes veterans preguntaven “com se sap si val la pena aprendre alguna cosa? Què passa si sembla necessari i s’esvaeix molt ràpidament? Per què el periodista ho hauria de continuar intentant?”. D’alguna manera, les preguntes es corresponien amb periodistes frustrats, alguns d’ells encara amateurs.
Com aleshores, segurament també avui a les redaccions hi ha gent frustrada. Cal preguntar-los, com ho fa a classe la professora Amy Kovac-Ashley, “quins són els obstacles per fer el millor treball?”, i també “què necessites per fer el teu millor treball?”. I de vegades, segons Amy, diuen que la formació és un obstacle, i després també diuen que necessiten més formació. Sempre dic: “Espera un moment. No totes les apostes que feu per aprendre alguna cosa donaran els seus fruits. Així és com va. Si tots sabéssim quina és la resposta per fer-ho tot feliçment, arc de Sant Martí i unicorns a la indústria del periodisme, ja ho estaríem fent”.
El fet es concreta en la pregunta com entrenar la redacció d’un mitjà de proximitat quan falten temps i diners. Està clar que fan falta més editors oberts de ment, cosa que no és fàcil, perquè la gent no vol perdre el temps. Però si els centres de formació propers a les associacions de mitjans i les facultats de comunicació i periodisme expliquen a les redaccions que el futur els xuclarà si no fan una formació continuada i que han d’aprendre alguna cosa nova, i els demostren que és important no només aprendre l’aspecte tècnic, sinó també el perquè i el com. Entre altres raons: d’aquí a no-res caldrà triar nous gestors de continguts. Què farem? Un pas enrere? No, continuar endavant i aprofitar la força del vent que ens ajuda a anar més de pressa.
Estanis Alcover i Martí, periodista i consultor de comunicació.
