Passen les setmanes de confinament i el tractament mediàtic de la pandèmia, especialment de l’orientació respecte al paper dels governs implicats i el debat político-científic sobre com cal afrontar exitosament la crisi sanitària, ofereix unes pautes d’actuació de molts periodistes i mitjans que considero especialment rellevants. Bàsicament en són tres, i una d’elles ja és, malauradament, un clàssic de determinat entorn mediàtic i polític –les fronteres són difuses– en relació als nostres mitjans nacionals de comunicació.
Primera: alineament marcial amb la Moncloa
En un anterior article vaig analitzar les primeres mostres de la lluita pel relat que s’ha imposat des del Govern espanyol. Aquesta estratègia ha obtingut resultats força destacables pel que fa als grans mitjans de comunicació, especialment les televisions d’àmbit estatal. No deixa de ser destacable com columnistes, opinadors i periodistes arrenglerats amb això que podríem dir “progressisme” d’aquí i d’allà, han trobat d’allò més normal (o si més no, no han criticat ni per casualitat) l’opció militarista, pel llenguatge i pels uniformes, de les rodes de premsa de la Moncloa, o la maldestra intervenció de les competències autonòmiques, entre altres qüestions situades a les antípodes d’un pensament mínimament d’esquerres. Silenci. Cri-cri-cri.
Segona: qüestionar la proposta del confinament total i desqualificar els científics implicats
Una derivada d’aquest alineament s’ha expressat amb especial contundència a casa nostra, amb un continuat enfrontament amb la insistent reclamació del confinament total reclamat per la Generalitat. Tot i que el posicionament del Govern es veia, dia rere dia, més avalat pel dramatisme de les xifres, no fer-li costat –de cap de les maneres– ha estat la norma. Això i desqualificar-lo com si fos un artefacte polític i no pas una mesura avalada pels experts epidemiòlegs, amb resultats constatables allí on ja s’havia aplicat. És més, seguint alguns dels onze principis clàssics de la manipulació de l’opinió pública, alguns columnistes han arribat a suggerir que l’interès dels governants catalans no era pas la defensa de la salut, sinó que tot plegat era per poder dir que “Espanya mata”. Una absurda idea que no ha sortit, ni tan sols ha estat insinuada per cap responsable de la Generalitat ni de l’esfera dels partits que li donen suport… “Ma se non è vero, è ben trovato” deuen pensar. Els ciutadans de la Conca d’Òdena han arribat a ser qualificats de “conillets d’índies” d’aquesta proposta de confinament total. La manca d’escrúpols ha campat amb total impunitat…
Una derivada especialment càustica d’aquest posicionament bel·ligerant ha tingut els científics catalans com a objectiu a abatre, especialment el Dr. Oriol Mitjà com a diana escollida. No hi ha hagut inconvenient en rebregar la realitat, per utilitzar la manipulació resultant d’arma llancívola. Només cal veure el suport rebut al discurs falsari que, total, “el sistema sanitari no va col·lapsar”… Que ho preguntin als metges i infermeres! I a un sistema català de salut que ha hagut de triplicar a la carrera les UCI per no deixar ningú desatès. Alguns d’aquests atacs han mostrat, cruament, com es pot fins i tot caure en el ridícul quan s’intenta menystenir el discurs científic. Certament, qualificar una eminència mundial com el Dr. Bonaventura Clotet de simple “lluitador contra la sida” o a un dels millors experts internacionals en epidemiologia de “jove viròleg molt actiu a les xarxes”, retrata la persona autora i les seves intencions, més encara quan el que es destaca d’ells no és pas la seva expertesa científica, sinó les seves simpaties ideològiques. Un exemple lamentable de l’embolica que fa fort. D’aquí a comparar aquest darrer amb la monja Teresa Forcades només era qüestió de temps… i ja ha passat.
Coincidència o no, la virulència d’aquests atacs es redobla en el moment que es fa pública una primera onada del baròmetre de TV3 i Catalunya Ràdio que, segur, segur, va fer treure el fum a alguns mòbils: mentre la gran majoria de la ciutadania aprovava la gestió protagonitzada pel Govern –tot i que amb una nota mitjana d’aprovat justet– la valoració del Govern espanyol i de l’Ajuntament de Barcelona era de suspens. Que hi ha altres enquestes, és segur. Que donin resultats similars, és tot menys improbable.
Tercera: un “clàssic”. Canya a TV3!
Pel que fa als mitjans amb seu a Madrid, a diferència del conflicte polític entre Catalunya i l’Estat espanyol, aquí s’ha trencat la uniformitat, no pas contra el Govern, sinó pel que fa a la gestió que protagonitza la coalició PSOE-Podemos-Comuns de la crisi sanitària que patim de fa setmanes i de l’econòmica i social que tot just està ensenyant la poteta. A nivell dels mitjans amb seu a Madrid s’ha dibuixat una línia, una frontera, on tres de les quatre capçaleres en paper han orientat la seva artilleria més gruixuda (portades, editorials…) a disparar contra la Moncloa, cosa que retroalimenta les xarxes socials.
No deixa de sorprendre com alguns mitjans i periodistes de TVE i laSexta s’escandalitzin ara per ser acusats de manipuladors, gestapos mediàtiques i altres desqualificacions més o menys gruixudes. Els insults i atacs que han rebut durant anys i panys molts periodistes i redaccions catalanes sembla que no hagin existit mai. Deu ser per allò del “me pilla lejos” que bona part dels periodistes d’allà –no pas tots, feliçment!– han practicat sistemàticament envers bona part dels seus companys de professió d’aquí.
Aquest atac, molt centrat en TV3 però també envers Catalunya Ràdio, no s’ha pas aturat aquestes setmanes, ni per casualitat. A més d’algun recent article publicat a la premsa “progressista” que falseja impunement el contingut d’un Telenotícies, la cosa ha ofert ara algun capítol esperpèntic. A les xarxes socials una parlamentària criticava que s’hagués interpretat, encertadament, que l’OMS advertia del risc del desconfinament parcial decretat pel Govern espanyol. Exactament el que va fer també el New York Times! I dic esperpent perquè l’absurda crítica de la diputada es “fonamentava” en un compte fake de Twitter! No riguin, si us plau, que la cosa és molt seriosa…
I mentrestant, els periodistes i mitjans que han decidit no practicar aquest “prietas las filas” que continuïn fent la seva imprescindible tasca d’informar, interrogar i analitzar què fan de bo, de dolent o simplement no fan encara els distints governs i administracions. Sense prejudicis. Gràcies a totes i tots ells. Ens feu molta falta.
Daniel Condeminas i Tejel, consultor en comunicació.
