La tercera onada de l’EGM de 2020 ha tornat a oferir una imatge contundent de l’èxit de les emissores catalanes. Això no és cap novetat i ho podria haver escrit la setmana passada. Però sota de les grans xifres ja conegudes, sorgeix un escenari molt més interessant encara, que va del consum convencional de les emissions en FM al cada cop més important i diversificat consum digital.

Un nou consum de continguts que, es corresponguin o no a la graella radiofònica, no només va en augment –criteri quantitatiu– sinó que està esdevenint una nova manera d’escoltar la “ràdio” –criteri qualitatiu. Una manera que, especialment per als sectors més joves, ja no és que sigui alternativa al consum lineal i en directe, sinó que és la seva manera de consumir. Quelcom de ben semblant està passant amb tot allò que es pot veure a les pantalles, sigui la del menjador com les personals. Si fa uns anys analitzàvem com era ja d’important el paper dels podcast, ara encara ho és més, com ho demostra el continuat creixement de les propostes provinents de Catalunya Ràdio i la entrada amb força de RAC1 en aquest camp.

Abans d’endinsar-nos en les audiències digitals, val la pena fer una breu repassada a les xifres globals del consum “clàssic” de la ràdio, per ser conscients de l’èxit compartit per les dues grans emissores catalanes. Fa quatre anys, la seva audiència sumava prop d’1,3 milions de persones, i ara en són ja 1,5 milions; cosa que significa la majoria absoluta dels oients de ràdio generalista a Catalunya. Poca broma! Darrere, molt darrere, venen les emissores d’àmbit estatal.

L’alternativa a la programació esportiva nocturna va com un tro

Durant molts anys, la distribució de continguts per franges horàries de les emissores de ràdio ha semblat intocable. Una de les propostes inqüestionables era situar un programa esportiu a la nit. Jugada segura. Però té sentit que tothom faci el mateix, temporada rere temporada? El risc a reformular segons què és evident, si sempre havia funcionat.

Doncs l’aposta per capgirar la programació nocturna de Catalunya Ràdio, tant els dies laborables com els dissabtes, ha estat un indiscutible èxit; jugant fort amb uns programes que, gens casualment, responen tant a la seva missió de servei públic com a l’obligació peremptòria d’adreçar-se a la ciutadania més jove, com ja feien programes diürns com Popap. El búnquer, Adolescents XL, Les dones i els dies i Ciutat Maragda –un programa 100% cultural!– no només han obtingut posicions de lideratge en les seves franges horàries, segons l’EGM, sinó que sumen audiències setmanals de sis dígits en els seus consums digitals, ja siguin directament des del web de Catalunya Ràdio a la carta, YouTube, Spotify, Ivoox o Instagram TV. I sí, parlem de YouTube i ràdio. Una aliança que podria semblar reservada als continguts musicals i poca cosa més, però que l’evolució a propostes híbrides –o transmèdia– va en augment. Un exemple meritori d’aquests continguts desacomplexadament audiovisuals serien els reportatges mensuals d’El matí de Catalunya Ràdio. La ràdio cada cop es veurà més, però alhora cal evitar propostes mal plantejades que signifiquin només una “ràdio en colors”. L’exigència és alta.

Capítol a part mereixen les propostes que no surten a la graella, sinó que són 100% digitals. Si pioneres apostes de Catalunya Ràdio com Crims van donar un molt bon resultat, El segrest va en la mateixa línia. La incorporació de nous recursos tècnics, com l’àudio immersiu, segurament no es quedarà com un experiment aïllat.

Més enllà de les emissores generalistes, l’escenari d’èxit persisteix

I pel que fa a les emissores temàtiques informativa i de música clàssica, es confirma com va ser d’encertada la seva posada en marxa, sí, i també com saber mantenir l’equilibri entre la seva missió concreta de servei públic, que no pot variar, amb l’actualització de la seva proposta radiofònica. Els resultats són incontestables. Mentre Catalunya Informació manté una audiència situada al voltant dels 100.000 oients, l’emissora estatal Radio 5 Todo Noticias és quasi residual al nostre país. Quelcom de semblant passa entre Catalunya Música i Radio Clásica de RNE, tot i portar aquesta molts més anys en antena. I tot fa pensar que això anirà a més en els propers anys, en tant que l’emissora del grup Catalunya Ràdio compta amb una composició d’edats molt més equilibrada que no pas la seva homòloga espanyola.

Les radiofórmules: una lluita ferotge

El sector de les emissores musicals porta anys dominat per una competència extraordinàriament dura, que va en paral·lel al lent però continuat descens general de la seva audiència, davant els nous hàbits de consum liderats per les plataformes en línia. La caiguda ha estat enguany d’un gens menyspreable 8%. Així, una aposta com Máxima FM, promoguda des de la gran corporació Prisa, va haver de ser reconvertida a una nova submarca de Los40, mentre entren en escena d’altres, com Loca FM, que té un altre gran grup mediàtic al darrere, en aquest cas amb el francès M6.

Enmig de tanta competència amb propostes “relativament” similars, és molt destacable els bons resultats de les ràdios catalanes. Si sumem les seves dues emissores, el grup Flaix porta liderant aquest sector des de fa molts anys, situant-se al voltant del mig milió d’oients en total. Alhora, RAC105 i també Ràdio TeleTaxi continuen molt ben posicionades en el rànquing.

Una batalla que també és lliura a les xarxes socials. I aquí tornem a veure com l’esforç per anar més enllà del dial té èxit. Serveixin d’exemple les dades de Facebook. Flaix FM supera de llarg el mig milió de seguidors i Flaixbac els 600.000, enfront dels 1,4 milions de Los40. Si mirem Instagram, el diferencial entre les tres emissores tampoc es correspon gens a l’existent entre la població jove catalana respecte a la del conjunt de l’Estat.

La fórmula d’èxit de la ràdio catalana és traslladable a altres sectors mediàtics i a la mateixa indústria audiovisual? Sí, si es posen sobre la taula les eines necessàries. Ho deixem per a un proper article.

Daniel Condeminas i Tejel, consultor en comunicació.