Si la televisió lineal, la “tele de tota la vida”, té un futur ple d’interrogants per davant, encara més la local. Si tot el sector té posada la mirada en el 2030, el darrer any on la TDT –ara per ara– té garantides les seves emissions a tot Europa, la televisió de proximitat té abans altres reptes i algun risc afegit.
N’esmento cinc dels grossos. Primer i més urgent és com la caiguda publicitària general, provocada per la pandèmia, impactarà en les televisions privades locals, que representen aproximadament el 80% dels canals existents (comptant-hi emissions en cadena com l’actual Teve.cat) . Segon, que els canals locals hauran d’emetre en alta definició abans del 2023 com la resta de televisions, cosa que comportarà inversions gens fàcils d’entomar per a algunes d’elles. Tercer, que el 2025 finalitza el termini de concessió de les seves llicències d’emissió, i caldrà veure què s’hi vol fer. Quart, la subvenció de la Generalitat a l’extensió de la cobertura d’emissions de la TDT podria ser revisada un dia d’aquests, i cal recordar que aquesta extensió ha beneficiat durant més de deu anys algunes televisions locals que cobreixen territoris d’especial complexitat orogràfica i baixa demografia. I el cinquè, com es pot adaptar exitosament a les noves formes de consum digital, liderades per operadores d’internet i telefonia mòbil o les grans plataformes OTT internacionals.
Fa pocs dies, en la darrera edició del MAC de Granollers, el conseller delegat de la Xarxa Audiovisual Local, Lluís Garriga, i el seu director d’estratègia, Marc Melillas, presentaren el pla estratègic 2021-2027. Un pla que conté no només una acurada diagnosi de l’avui, sinó tot un seguit de propostes estructurals per respondre a alguns dels grans reptes apuntats abans: des de l’evolució de l’actual plataforma OTT –Xala– fins a l’ús del big data com a eina bàsica per avaluar els continguts (TDT, HbbTV, OTT, xarxes socials….), millorar l’experiència dels seus consumidors o usuaris, i dissenyar noves ofertes i recomanacions en l’entorn digital.
La XAL torna a posar sobre la taula la necessària revisió del mapa de la TV local
Aquests són uns reptes compartits per totes les televisions, amb independència de la seva magnitud. Però n’hi ha un d’específic que voldria destacar d’aquest pla estratègic de la XAL: la necessitat de “racionalitzar el mapa de la TDT”. L’actual prové d’una normativa estatal que data d’un llunyà 2004 –quan tot just arrencaven algunes emissions digitals– i concretat un any després, a nivell nacional, amb les corresponents concessions de llicències del CAC. 21 demarcacions territorials amb 24 canals múltiplex parcialment o molt desocupats respecte de les previsions inicials, que preveien un total de 96 canals locals arreu del país. De tots aquells que sortien als papers, i un cop sumat el canal en cadena Teve.cat, ara en tenim la meitat d’operatius, que han d’assumir els costos d’emissió dels canals lliures dels seus respectius MUX (vaja, pagar la part corresponent dels que no hi són). Tot i que no hi ha una proposta concreta de nou mapa, el document estratègic de la XAL sí que apunta alguna idea, a partir de la voluntat de reduir els actuals deu informatius territorials Al dia a uns sis, per tal de “concentrar els esforços a produir uns continguts d’actualitat de major qualitat”.
Fa anys que el sector reclama una revisió d’un mapa de les demarcacions de la TDT local. De fet, el mateix CAC va anunciar el seu compromís en aquesta direcció fa un parell d’anys i, sens dubte, aquesta serà una de les tasques prioritàries que hauran d’afrontar els membres de la nostra autoritat audiovisual que siguin designats pel Parlament sorgit de les eleccions del 14-F. Un nou mapa que significarà una probable reducció del nombre de demarcacions; decidir si hi hauran o no usos complementaris dels MUX locals que garanteixin la viabilitat del seu cost; una negociació exitosa amb les autoritats estatals per als canvis normatius i operatius necessaris (la propera reforma de la legislació estatal sobre l’audiovisual en pot ser una bona oportunitat ).
Sigui quin sigui el dibuix final d’aquest mapa, caldrà que se sàpiga trobar un bon equilibri entre dues necessitats: que el seu àmbit territorial sigui prou ajustat com perquè el concepte de proximitat no es dilueixi, però que sigui prou ampli –especialment des de la magnitud poblacional– perquè els ingressos publicitaris que es puguin aconseguir, juntament amb les línies de suport públic –directes o indirectes– que reben, garanteixin la viabilitat dels canals privats.
La televisió local: un element definitori del nostre espai nacional de comunicació
Aquest més que justificat interès sobre el present i el futur de la televisió local té poc o res a veure amb el que pugui estar passant en altres contrades. Comparteixo un parell d’anècdotes viscudes que expliquen el perquè se’n parla poc o gens de la televisió local fora del nostre país. La primera: situem-nos farà uns 25 anys llargs. En una conversa distesa, posterior a una reunió de consells assessors de RTVE de tot l’Estat, vaig esmentar la importància que hi tenien a Catalunya, i el comentari d’un conseller del centre peninsular va ser: “Ah! això de l’antena d’un veí que posa vídeos a la tarda, no?”. Anys més tard, en una trobada sobre la transició de la tele analògica a la digital, vaig fer notar que als opuscles informatius que anava a editar el ministeri de torn s’havien deixat d’esmentar les televisions de proximitat. I un dels convocants de la reunió va respondre’m que el que importava era parlar de les grans cadenes estatals. Afortunadament, la Generalitat va fer la feina que tocava i les va situar al mateix nivell que les altres, alhora d’explicar com es podria veure tota l’oferta de la TDT en cada comarca.
El sector de la televisió de proximitat al nostre país no només té darrere una llarga història –quatre dècades ja–, sinó que tot i les enormes dificultats que ha anat tenint esdevé una peça insubstituïble de l’espai nacional de comunicació. Amb algunes comptadíssimes excepcions, la televisió local al nostre país, amb independència de si la seva titularitat és pública o privada, produeix i difon una oferta audiovisual que té una doble funció de servei públic: prioritzar els continguts de proximitat –informatius i d’altres– i fer del català la llengua d’expressió de tota la seva programació, sigui quin sigui el seu àmbit territorial d’emissió.
Per això, plans estratègics com el de la XAL demostren com la televisió local pot tenir un llarg recorregut per endavant. I (ens) cal que el tingui.
Daniel Condeminas i Tejel, consultor en comunicació.
