Recupero un fragment de l’entrevista que li va fer, l’any 1999, la periodista Victòria Hita a Francesc González Ledesma en el número 2 de la revista Comunicació 21.
“Hi ha una dita una mica cínica que diu que els diaris estan per ajudar els amics, enfonsar els enemics i en altres casos dir la veritat. Si jo treballés a Madrid la informació no la buscaria en els despatxos oficials, la buscaria en els cafès. A Madrid, el periodista sap on van a dinar els ministres, fa compadreo amb ells, es basa molt en declaracions, que moltes vegades són globus sonda, fetes per canals directes i sovint no és massa comprovat. El periodisme a Barcelona és una mica més avorrit, perquè és més comprovat i oficial, jo penso que hi ha més rigor aquí que a Madrid. La premsa a Barcelona és més responsable i la que més cas fa a l’ètica. Poso aquestes dues ciutats com a exemple perquè són les capitals periodístiques, les altres segueixen el que fan i deixo al marge el País Basc, perquè és un món on es dona un periodisme motivat per unes circumstàncies que jo voldria veure desaparèixer…
El periodisme que es fa a Madrid reflecteix més l’humor, i en conseqüència, és més divertit i interessant. El de Catalunya reflecteix més la informació comprovada. Jo tenia una companya esplèndida, molt bona periodista, que treia la informació dinant al restaurant on anaven els ministres. Llavors, el cambrer, prèviament subornat, li guardava una taula al costat dels ministres i escoltava tot el que deien, fins que els ministres que ja la coneixien li van dir que no es molestés i que segués amb ells. Aquesta forma de fer periodisme no la practiquem aquí, perquè allò que es diu als dinars no ho expliquem. Jo he sentit una quantitat de coses tremendes en els dinars, que no he publicat mai. L’organització política de Madrid facilita una manera de fer periodisme. Si a Barcelona trobéssim ministres al cafè, segurament faríem el mateix.”
I això li deia l’Olga Viza al periodista Quim Miró el passat divendres, també a Comunicació 21: “M’agrada la política, però no volia tractar més amb polítics. Així i tot, vaig caure-hi, novament. Detesto el periodisme de declaració i contradeclaració, i en això els polítics sempre ens porten cap al seu terreny. Fa uns anys hauria dit que sí es fa un periodisme diferent a Madrid i Barcelona, sense dubtar-ne. Bàsicament, perquè Madrid acumula tot el poder, hi ha contactes i vasos comunicants exagerats entre el poder i la comunicació. Actualment, la diferència s’ha escurçat. Barcelona s’hi ha aproximat.”
David Centol, editor del Grup Comunicació 21.
El revisionisme
