No es pot entendre l’actual relació entre comunicació i educació sense entendre primer la desorientació que pateixen actualment els mitjans de comunicació, públics o privats, audiovisuals o escrits. Una desorientació que es veu agreujada per la crisi econòmica, que no permet que arribi el suficient oxigen a un sector centrifugat per una massiva oferta; per una precària estructura laboral, i per uns condicionants polítics que invaliden part de la mirada, independent que tots els mitjans han (o haurien) de tenir.
Divendres em van convidar, com a ponent d’una conferència organitzada per AulaMèdia, a oferir una mirada exterior a aquesta relació entre comunicació i educació. Com a responsable i gestor d’una empresa editorial no tinc massa oportunitats de fer una reflexió atenta i pausada, donat que la velocitat i l’acceleració de tot plegat impossibilita el marge necessari per aquesta reflexió serena que cal fer sempre que parlem d’educació.
Així que, amb l’excusa de la conferència, vaig poder reafirmar el meu convenciment que formar una ciutadania crítica, culta i activa en la seva relació amb les pantalles i els llenguatges audiovisuals té una importància vital en un món on l’aparició de les noves formes de comunicació digital han transformat radicalment el panorama mediàtic i el consum i la manera d’accedir al coneixement. Per això trobo interessant que es desenvolupin iniciatives com les debatudes en aquestes jornades, que ajuden a despertar l’interès per l’educació en comunicació audiovisual tant de l’alumnat com del professorat.
Comparteixo totalment la tesi d’Alfonso Gumucio quan diu que parlar de comunicació i educació com dos camps diferents ja no té cap sentit. Especialment en els temps que vivim, on la comunicació pot retornar a l’educació molt del que prèviament aquesta disciplina li va donar. Més que mai, l’educació necessita la comunicació, no només per trencar els motllos que l’encotillen, sinó perquè davant de la societat de la informació l’escola s’ha quedat enrere a l’hora d’aprendre dels nous processos de la comunicació.
El model tradicional de l’escola ha rebut en els últims anys severes crítiques per la seva incapacitat d’evolucionar amb la rapidesa que requereix el desenvolupament social i tecnològic. Modernitzar el sistema educatiu per adaptar-se a la societat de la informació s’ha entès a vegades com una simple transacció de tecnologies.
L’error més comú ha estat en pensar que la introducció de noves tecnologies a la comunitat educativa és la resposta adequada davant les pressions de la societat de la informació. S’ha desviat el tema de la comunicació cap al terreny dels aparells. S’ha entès la modernització com la obligació de dotar de tecnologia les escoles i no desenvolupar en elles processos de comunicació que es requereixen perquè els educadors s’adaptin als reptes d’una societat cada vegada més determinada i modelada per la informació i la comunicació audiovisual.
És a dir, el diàleg, la reflexió col·lectiva i la participació són indispensables en una societat on l’escola ja no forma en exclusiva a l’individu. La televisió, la publicitat, l’accés a la xarxa, són factors que determinen i conformen la personalitat dels que estan en un procés d’aprenentatge. Per això mateix, són tan importants els mitjans audiovisuals públics, que incentivin i difonguin continguts que reforcin els valors humans, el reptes col·lectius, el diàleg i la participació.
Sense això és difícil “equipar” millor les escoles enfront dels mitjans audiovisuals comercials, amb unes responsabilitats socials més reduïdes per la seva pròpia i legitima naturalesa empresarial.
El mateix dia de la ponència, llegia a la premsa que la crisi que estem vivint no és una crisi, sinó un canvi històric. I és veritat, periòdics, universitats, televisions, tots els sistemes educatius, estan basats en models de l’era industrial i estan fallant. Així com la impremta de Gutenberg va permetre l’evolució d’un model agrari a l’era industrial, internet ens porta de l’era industrial a la digital. Per tant, els eixos dels canvis són la comunicació global, internet, les noves generacions (que ja són nadius digitals) la revolució social a través de les xarxes socials i els emprenedors que organitzen noves visions empresarials.
Un canvi històric, per tant, que es produeix en un moment en què hem passat dels mitjans de masses a la massa dels mitjans. I, malauradament, massa no vol dir qualitat. Per tant, s’han empobrit els continguts, la majoria de textos i imatges que ens serveixen ―gratuïtament― en tots tipus de pantalles ni aporten res ni són fiables. Constitueixen una espècie de cacofonia insulsa de missatges caòtics i banals. Per tant, a més informació, més desinformació. Això és extremadament perillós i posa en valor la conciliació de l’educació amb la comunicació, perquè el lector o l’espectador desinformat acaba per conformar-se amb els continguts més superflus.
I una vegada liquidats o reduïts a la banalitat més o menys rendible dels mitjans privats, les empreses informatives públiques poden ser considerades ineficients i obsoletes. Ja està passant. Es fa necessari posar fre a la degradació dels mitjans de comunicació, especialment els audiovisuals, com un dels punts de partida del necessari rearmament democràtic. I en aquest sentit, els docents i l’educació, com sempre, tenen un paper protagonista.
David Centol. Editor del Grup Comunicació 21.
