Cada dia hi ha més veus que reclamen la necessitat de certificar el periodisme responsable i el compromís ètic dels mitjans. En una ecosistema mediàtic on la informació veraç ha de lluitar contra el soroll de les xarxes i la confusió que generen alguns digitals aficionats als rumors i a les falsedats, la ciutadania ha de tenir eines per reconèixer el periodisme rigorós.
Per això, em va semblar interessant l’article que, en aquest sentit, publicava a Premsacomarcal.cat el president de l’Associació de la Premsa Comarcal de Catalunya (ACPC), Francesc Fàbregas. “Estem d’acord”, escriu Fàbregas, “que cal seguir, mesurar i validar els estàndards del compromís ètic i de qualitat i complir amb el Codi Deontològic als mitjans de comunicació”. I acaba el paràgraf reconeixent que “és positiu que hi hagi un segell de qualitat que reconegui els mitjans que segueixen aquests principis”.
Fins aquí compartim el diagnòstic. Però resulta difícil d’entendre que, existint el Consell de la Informació de Catalunya (CIC), el president dels editors de premsa comarcal vulgui crear un nou òrgan d’arbitratge. I encara sembla més preocupant l’argument que utilitza per justificar-ho: “És ètic”, pregunta el president de l’ACPC, “pagar, encara que indirectament, perquè et certifiquin la qualitat i la veracitat del que es publica?”.
La pregunta, per més retòrica que sigui, sembla malintencionada. Perquè pot donar a entendre que el CIC cobra per atorgar el segell de compromís ètic. Com si acreditar el compliment amb el Codi Deontològic d’un mitjà fos una mercaderia que es pot vendre i comprar. I això no és cert. El senyor Fàbregas confon la quota que els mitjans adscrits al CIC es comprometen a abonar anualment per al manteniment de la Fundació amb la compra de ves a saber quins favors. I en plena confusió proposa la creació de nous òrgans de control, sense especificar massa la seva composició.
Val la pena mirar endarrere per saber on som i com hi hem arribat. I ja que partim d’un diagnòstic compartit, voldria desfer els malentesos que hi pugui haver. El Codi Deontològic va néixer ara fa 32 anys, fruit del compromís dels periodistes amb la democràcia, quan tot just sortien de la dictadura. I aquests mateixos periodistes van entendre dues coses que val la pena recordar. La primera, que calia un òrgan que vetllés per al compliment del Codi. I la segona, que l’ètica periodística no és un dret dels periodistes, sinó un dret dels ciutadans. Per això, cinc anys després, van crear el Consell de la Informació de Catalunya, una fundació constituïda a instàncies del Col·legi de Periodistes, amb una àmplia representació de la societat. Josep Pernau, que va ser degà del Col·legi de Periodistes, ho deia ben clar: “Si la matèria prima de la informació sorgeix de la societat i, transformada, torna a la societat, que sigui la societat la que jutgi les transgressions deontològiques”. Per això, el CIC està format per periodistes, però hi ha, també, representants de les universitats, d’altres col·legis professionals i de diverses institucions socials i ciutadanes.
Crec que el que ara proposa el senyor Fàbregas és una cosa més endogàmica. Diu en el seu article que “haurien de ser les mateixes associacions [entenc que d’editors], coneixedores dels nostres mitjans, dels seus mitjans, qui creïn un comitè d’experts que validi i avali, sense cap mena de cost pels mitjans i els professionals, si les capçaleres són mereixedors d’aquest reconeixement”.
“En un moment de confusió mediàtica, la ciutadania necessita eines per reconèixer el periodisme rigorós. I el segell de qualitat del CIC n’és una que, a més, compta amb l’homologació europea”
Realment, una certificació de part seria més objectiva? El Consell de la Informació no és un invent extravagant. És una entitat de mediació, present a la majoria de les democràcies del nostre entorn, que permet als ciutadans presentar una queixa quan creuen que s’ha vulnerat l’ètica periodística. És també un òrgan d’autoregulació professional. I, sobretot, és una eina de control democràtic.
La primavera passada, el Parlament Europeu va aprovar un nou reglament per garantir als ciutadans una informació fiable, plural, contrastada i ètica, Aquest reglament dona un paper destacat als consells de premsa com a garants d’aquest periodisme responsable. Els governs saben el poder que tenen els rumors i les fake news per polaritzar i desestabilitzar les societats. I cada dia és més urgent que les administracions es comprometin també en la lluita contra la desinformació.
Per això té sentit que el segell de qualitat del CIC sigui indispensable per accedir a les subvencions públiques o a la publicitat institucional. Ja fa tres anys, aquesta petició la van fer conjuntament el CIC, el Col·legi de Periodistes i les onze universitats catalanes amb estudis de Periodisme i Comunicació en un document que vam titular El Codi Deontològic, una eina clau per la qualitat democràtica.
Aquesta possibilitat és la que més inquieta al senyor Fàbregas. Al final del seu article, insisteix: “Cal que un ens, previ pagament, certifiqui i validi l’honorabilitat dels nostres mitjans?”.
En el moment fundacional van ser els mateixos editors els que van creure que sostenir el CIC amb les seves quotes era la millor garantia de que també ells creien en un periodisme ètic. Cal aclarir que aquesta és una institució sense ànim de lucre i que tots els consellers i conselleres hi són de forma voluntària i altruista. Però tot i això, hi ha unes despeses estructurals que no podem ignorar.
Els temps canvien i ara, sense invalidar aquell principi fundacional, potser ha arribat l’hora que també sigui l’administració pública la que s’impliqui en el finançament del CIC. Ho dèiem ja en el document citat més amunt: “El CIC realitza una funció pública i, com a tal, ha de tenir el suport institucional de les administracions, de forma que garanteixin la seva existència i el respecte a les seves resolucions”.
Crec sincerament que, a dia d’avui, els primers interessats en un Consell de la Informació solvent són els editors responsables. En un moment de confusió mediàtica, la ciutadania necessita eines per reconèixer el periodisme rigorós. I el segell de qualitat del CIC n’és una que, a més, compta amb l’homologació europea. Perquè el CIC és l’únic Press Council d’Espanya adscrit a l’Alliance of Independent Press Councils of Europe, la institució que agrupa els òrgans d’autoregulació professional als països del nostre entorn.
Podem inventar organismes nous com els que proposa el senyor Fàbregas. Però cap tindrà la història, el reconeixement social, l’aval professional, la garantia internacional o la independència que ha aconseguit el Consell de la Informació durant els seus 27 anys d’existència. I potser és això, més que la quota d’adscripció, el que inquieta al president de l’ACPC.
Josep Rovirosa, secretari general del Consell de la Informació de Catalunya.
