“No és just”. L’alcalde de Badalona, Jordi Serra, s’expressava amb aquesta barreja d’impotència i sinceritat fa pocs dies en una entrevista al diari Ara, en lamentar que l’única imatge que es projecta de la seva població sigui la d’una ciutat sense rumb. Però sobretot no entenia com podia ser que les propostes del candidat popular a l’Ajuntament badaloní, Xavier Garcia Albiol, aconseguissin ressò més enllà dels límits de la pròpia ciutat mentre que la feina feta pel consistori no obtingués el reconeixement mediàtic esperat.
La pràctica periodística, complexa però que respon a lògiques força simples, permet entendre que els mitjans de comunicació d’àmbit nacional i estatal facin cas omís de la feina ben feta que des de l’Ajuntament d’una ciutat com Badalona ―de pes demogràfic significatiu (la tercera de Catalunya) però d’una importància política molt modesta― es puguin realitzar. És una lògica professional perversa que en molts casos posa l’accent tan sols en allò que no funciona, a priori per denunciar-ho, però massa sovint perquè és la forma d’obtenir un titular fàcil i cridaner.
La feina de llarg recorregut, la que és molt difícil de resumir en els 140 caràcters d’un tweet, passa desapercebuda. En canvi, la política populista es retroalimenta d’un periodisme àvid de titulars que enganxin el lector i que no necessitin massa contextos per ser entesos. M’ho comentava fa un temps un col·lega d’aquells que es deixa la pell, dia a dia, per construir una ciutat millor: “1 minut i mig d’una notícia a Antena3 on s’ensenya una Badalona conflictiva tira per terra la feina de tot un any que fa la nostra entitat”.
En uns temps de valors líquids, com diria el sociòleg Zygmunt Bauman, arrela amb força un periodisme líquid que ens explica l’ara sense tenir en compte el passat i, en massa casos, sense reflexionar sobre les conseqüències que aquell titular podrà tenir en el futur. Uns mitjans que posen el micro a la boca a aquell que la digui més grossa en una espècie de joc dels disbarats que sembla tenir com a objectiu final quadrar un titular a cinc columnes sobre un tema que l’hem de publicar ràpid avui perquè demà ja no valdrà ni un trist breu.
No sé si per l’assessorament d’autèntics cracks de la comunicació o per una qüestió de sort, però Garcia Albiol ha aconseguit fer una precampanya de quatre anys amb l’atenció mediàtica posada a sobre. Amb un discurs que ha posat el focus en un sol frame, la immigració, ha bastit una estratègia eficaç que ha marcat l’agenda política de la ciutat. I, el que és més sorprenent, ha aconseguit tenir quota de pantalla en mitjans d’arreu de l’Estat per desesperació de les altres forces polítiques locals, que se senten impotents a l’hora d’incidir en aquest relat de ciutat i que no han pogut fer massa més que anar a remolc de l’alcaldable popular. Algun mèrit caldrà atribuir-li, si més no per la capacitat que ha tingut de llegir com ningú el joc mediàtic i posar-se’l al seu servei.
Però alguna dosi de reflexió també caldrà demanar a un sistema de mitjans que ―amb totes les excepcions que calgui reconèixer i compartint responsabilitats amb uns partits i agents socials badalonins incapaços de fer aflorar un relat de ciutat alternatiu al popular― han propagat i amplificat, sovint de forma acrítica, la propaganda mancada d’escrúpols del PP local. Un periodisme que ha contribuït a crear un imaginari col·lectiu en què la victòria de García Albiol ―que ell mateix va començar a vaticinar l’endemà de les eleccions de 2007― ja no sembla una broma sense base política, sinó una realitat ben plausible.
Marcel Mauri. Periodista i professor de Periodisme a la UPF.
