Elogi de l’elogi

Elogiar és un verb inquietant. El seu ús, absolutament discrecional, pot ser una arma de destrucció massiva o una eina estimulant. Un elogi en un moment donat és vida, però també pot ser manipulació. Tots els elogis són veritat? No estem parlant d’honestedat ni de fets contrastables, simplement serveix perquè l’interlocutor que rep l’elogi pensi que sí que és veritat –el que acostuma a passar– i, molt important, sàpiga qui el fa. L’impacte de l’elogi és proporcional al pes de l’egocentrisme de l’individu que el rep.

Elogiar també és un enigma. Perquè l’elogi és capaç d’enfortir la teva vulnerabilitat sota una capa de fortalesa. Els elogis ens fan més vulnerables o més forts?

Per explicar l’impacte subliminal de l’elogi –difícil de fer-ho– em ve al cap una escena de la pel·lícula La pasión turca (1994) de Vicente Aranda, quan el marit espanyol despitat li pregunta a l’enorme actriu Ana Belén: “¿Pero qué tiene el turco ese?”. I ella li respon amb una altra pregunta incisiva: “¿De verdad quieres que te lo explique?”.

L’impacte personal de l’elogi no es pot explicar i és intransferible, a diferència de l’elogi en si mateix, que pot respondre a 23 sinònims de la paraula manipulació o a uns quants menys del mot admiració. Però l’increment de la pressió sanguínia quan es rep un elogi autèntic d’algú a qui admires (o odies) no és desxifrable, el codi és molt personal i l’agraïment educat com a resposta porta de sèrie una processó per dintre, un tomballó de fragàncies sensorials que s’apropen al que seria un orgasme. D’un orgasme femení.

“Elogiar també és un enigma. Perquè l’elogi és capaç d’enfortir la teva vulnerabilitat sota una capa de fortalesa. Els elogis ens fan més vulnerables o més forts?”

Entre els periodistes, certament, abunda l’elogi que cohabita amb la frontera de l’enveja. Dos extrems que no són antònims i que, fins i tot, poden ser coherents. En una professió on tot és possible (si parléssim de comptabilitat, l’analogia seria allò de la fulla d’Excel que ho suporta tot) l’elogi és habitual perquè hi ha abundància de la matèria primera necessària: segurament Catalunya és un dels territoris del món amb més mitjans de comunicació (un a cada pam de terra) i amb més articulistes per metre quadrat. Fins i tot, hi ha tants opinadors que alguns ja escriuen a pes, no calen caràcters amb espai: “posa’m dos quilos per a l’edició de demà…”. I tots esperen l’oportú elogi pel sol fet de publicar.

I aquí és quan l’abús de l’elogi és mortífer. La inflació d’elogis l’infravalora, el popularitza i el fa predictible. Jo t’elogio, tu m’elogies… com aquells comptes de l’extinta Twitter on jo em faig seguidor si tu em segueixes. L’elogi, desposseït de valor, és una paraula buida, insubstancial i la seva mort prematura. Com si avui a Holanda et regalen una tulipa, que al segle XVII va arribar a tenir un valor indescriptible.