Fa uns dies, l’associació de mitjans de proximitat AMIC ens va regalar una jornada memorable a la Facultat de Comunicació Blanquerna, de la Ramon Llull. Al matí, una conferència interuniversitària per parlar i discutir sobre el periodisme de proximitat i la seva simbiosi amb el món docent. Durant la tarda, una segona conferència, aquesta amb 75 alumnes de tercer i quart curs de Periodisme, els futurs periodistes. La Xarxa Vives hi va aportar set universitats. Un èxit colossal.

La sessió matinal s’inicia amb una master class del doctor Miquel de Moragas sobre comunicació de proximitat. Nous reptes a l’era digital. Moragas recorda ítems històrics; des de la fundació de TV3 a la televisió local de Cardedeu o les jornades de comunicació de Sant Cugat de 1984. Ja entrat en matèria, aquest doctor avesat en la premsa de proximitat i coneixedor fins al moll de l’os de tots els ets i uts d’aquesta modalitat de mèdia, radiografia sense embuts i sosté que “partíem del compromís de participació, no tan sols de la llengua, sinó d’ajudar la premsa de proximitat (…). Avui ens trobem en l’era dels multicanals, amb una regulació massa estricta que ha estat un fracàs (…). L’era d’internet pot afavorir la nostra premsa, la xarxa és global, però els continguts són locals. Tothom pot difondre més comunicació, més missatges. El problema és la producció de continguts (…). Una xarxa pot connectar els Països Catalans sense necessitat de permisos (…). Tots els nodes s’han connectat, però amb funcions diferents, més potents i que poden enllaçar-se (…). Crec que ser minoria pot ser un avantatge en el conjunt internacional, una presència que des de l’àmbit local mai no hauríem pensat”.

I tot això ben dit amb veu tan suau com contundent. Convida a la reflexió. Obre horitzons i dóna peu al debat. Està clar que es parla de la funció del periodista de proximitat, de sortir al carrer i explicar històries. Una experiència fantàstica, perquè el que veiem és que, quan anem a una redacció del gran diari de la zona, i això està ja generalitzat, gairebé tots els periodistes estan fent informació enganxats a una pantalla, amb un telèfon, veient el que fan els altres i repetint. Els professors de periodisme presents entenen, com ha de ser, que el periodista de proximitat ha de fer històries del carrer. A totes les comarques i viles hi ha desenes o centenars d’històries que no s’estan explicant.

Aquest apropament dels docents em va agradar. Crec sincerament que a la gent li segueix encantant que li expliquin històries, bones històries. Sortint al carrer i explicar històries molt treballades i properes. I el nou periodista, el que està fent pràctiques o és becari, futur periodista, veu que sortir al carrer és molt satisfactori, veu gent real, mira als ulls de la gent, és reconfortant. Fins i tot quan et topes cara a cara amb aquell a qui no li ha fet gens gràcia el que has escrit.

Després, un bon ponent, que cal escoltar atents perquè la clava i és irònic i, sobretot, provoca l’auditori. En Toni Maria Piqué estima que cal esprémer el futur. Piqué, consultor i periodista, a més de professor, parla –ai las!– d’estructura empresarial. Davant d’investigadors, docents i editors. Ho diu directe: “Hi ha un cert cofoisme quan n’hi ha per estar inquiets. De cop i volta la tecnologia digital presenta audiències equipades amb dispositius mòbils carregats de sensors que deixen al núvol grans quantitats de dades localitzables, compatibles i gestionades (…). Els usuaris miren els mòbils dues hores i mitja diàries, uns 150 cops al dia amb una estada mitjana, però, de 30 segons. Aquests breus espais de temps els ocupen llegint correu, trucant, agenda, navegant, etcètera”. I després, la conclusió: “En definitiva, la mobilitat és la nova proximitat.”

Per a Piqué, la connectivitat i els proveïdors són iguals a tot el món, fins i tot en els mitjans de proximitat. Estem davant un gran desafiament i cal adaptar-s’hi (…). Com fer informació i sostenir el negoci per aquest nou públic i en aquest entorn? Piqué creu que la pregunta no és com arrosseguem l’audiència, sinó com podem ser part de la seva vida (…) i dóna un toc d’alerta per estudiar correccions: “Us ha de preocupar l’edat avançada de la vostra gent, del lector”, els diu als editors.

També es va parlar de l’evolució publicitària. “Em dol dir que la premsa de paper s’ha despenjat del cicle econòmic. La publicitat és súper cíclica; puja el PIB, puja la inversió publicitària. Però en el cas de la premsa ja no és així: la publicitat hi va per sota, del PIB”. Cal pensar en altres fonts d’ingressos (…). Els ingressos pel format digital són el 2% del total, quan haurien de fregar el 15%”. Els assistents estan d’acord amb ell i es parla del gran tresor de la premsa de proximitat: superar el 54% de subscriptors. I, és clar, “cal cuidar els subscriptors i monetitzar-los amb serveis”.

I el debat va donar molt de si. La fi del paper, per exemple, on els assistents a la conferència convocada per AMIC i la Xarxa Vives –patrocinada, amb encert, per CaixaBank– entenen que durant anys conviuran paper i xarxa… Que hi haurà menys mitjans i el periòdic serà un producte encara més de luxe que ara. Tancar l’edició en paper i fer una edició setmanal, amb paper de revista i la resta de la setmana sortir a internet, pot arribar a ser una opció possible, perquè l’hàbit de llegir el diari de paper cada dia es perd per moltes raons…

La premsa de proximitat ho té més fàcil que els diaris, però ha de mantenir la qualitat informativa per mantenir-se, mentre es reinventa per oferir alguna cosa per la qual valgui la pena comprar-la. I rebrota la tija del periodisme “de casa”, “de confiança”. Es palesa que la premsa local s’està comportant millor que qualsevol altra. Els mitjans locals tenen un nínxol de mercat molt clar, tenen anunciants locals i lectors fidels que es renoven. Aquest lector pot aguantar bastant millor.

“Cal continuar fent el que fèiem. La premsa de proximitat té més avantatges, ja que pot contrastar-ho tot més fàcilment (…). És imbatible en continguts i serveis. Ara disposa de les mateixes eines i recursos iguals a la resta; tant si són grans com petits (…). Cal incentivar ‘la fàbrica’ que és la redacció; com és vital també dominar totes les variants del màrqueting, avui imprescindible”, reblava Piqué.

Després d’un cafè que ens feia falta, les reflexions del doctor Marçal Sintes, clarividents. Sintes és un docent que prové de la premsa de proximitat, i l’estima. Deixà anar arguments de gran calibre: “Quan sortim del túnel de la crisi, el món no tornarà a ser igual, estarem en un altre planeta. La publicitat ha marxat i no tornarà. Els mitjans de proximitat defensen millor la publicitat, però han d’oferir altres serveis (…). No estic d’acord en què l’any 2020 més de la meitat dels continguts els aportin els usuaris. Amb el periodisme ciutadà no hi crec, més aviat a l’inrevés: la condició de periodista millorarà per reconvertir la matèria primera deficient. En un futur, el quilo de periodista cotitzarà a l’alça”. I la primera balança és en els mitjans de proximitat, penso jo, tot celebrant el bon auguri de Marçal Sintes.

La conferència acaba esbossant un futur impossible de preveure. Hi ha molta gent que llegeix en tauleta, en mòbils, que a més creixen de mida. La gran batalla d’internet és com mantenir l’atenció, perquè hi ha tants estímuls… Els editors locals la veuen, tenen moltes intromissions, multitud de trucades, missatges, avisos… i el món digital és com una dispersió constant, és com una gran pantalla plena d’estímuls en què costa molt aprofundir i costa molt concentrar-se, però que converteix el global en local, per a sorpresa de multitud de gurus.

Estanis Alcover i Martí. Periodista i consultor de comunicació.