Durant els últims trenta-cinc anys, la premsa local catalana no ha seguit un únic camí. A més de la premsa comarcal i local de pagament, ha emprès un nou rumb, la gratuïtat (en paper o a la xarxa), gràcies al qual ha aconseguit superar o recuperar espais d’apropament amb el públic, reforçar les seves senyes d’identitat, renovar les redaccions, modificar el disseny, diversificar els canals de comunicació, utilitzar les tecnologies actuals i crear edicions digitals. A més, també ha fet front a objectius com la redefinició del model de producte i l’ajust del model de negoci.

Des del restabliment de la democràcia fins als nostres dies, la premsa local ha pretès ser una mena de mirall dels esdeveniments més propers, como havia sigut en temps de la República (sense oblidar l’esforç de moltes capçaleres durant el franquisme). No ho ha aconseguit del tot, ja que aquest objectiu ha xocat amb la realitat, amb la tossuda realitat que, més que reflectir o recollir-se en un lloc concret de l’espai social, es propaga massivament i quotidianament en l’àmbit dels mitjans de comunicació. No obstant això, la premsa no ha desistit en el seu afany i insisteix en la seva intenció de participar en la comunitat en què es basa aquesta realitat, aquesta comunitat en què viu i a la qual deu la seva forma de ser. Encara que hi hagi hagut alguns “cants de sirena” que proclamaven un canvi d’estratègia, els petits i mitjans editors han seguit endavant a favor de recuperar un dels factors bàsics més constants de la premsa, el qual ha perdurat des de l’aparició de l’agricultura fins als nostres dies: el seu caràcter local, ja que les dades demostren que les particularitats de la premsa local, des del seu sorgiment, són la proximitat i la identitat (Guillamet, 2002).

L’estratègia de la indústria de la premsa ve guiada per la creixent demanda d’informació local per part dels lectors i per les noves oportunitats possibilitades per la reconversió tecnològica. Durant el període que va entre els anys 1976 i 1990 van tenir lloc uns canvis que van reportar bons resultats. En aquesta època es va consolidar la nova configuració de la Catalunya autonòmica i el sistema informatiu es va estructurar mitjançant un model descentralitzat en el qual la premsa local va experimentar un creixement superior al de la premsa de Barcelona. Des de llavors, la premsa local ha mantingut la seva hegemonia a la majoria dels mercats. La premsa local i comarcal de pagament i gratuïta és líder a tot el territori català, excepte a Barcelona i la seva àrea d’influència.

Una publicació no és més, ni menys, que els seus lectors. Ells són els seus veritables amos, i, conseqüentment, a ells els pertany la informació que s’hi publica. Són ells qui tenen el dret a rebre tota la informació necessària per poder conformar amb llibertat i fonament criteris propis sobre la realitat que ens ha tocat viure. Als editors els correspon donar-n’hi. I a Catalunya es fa de manera honrada, rigorosa i completa. Aquesta ha estat una distinció de la premsa comarcal i local (de pagament i gratuïta, en paper o digital), perquè cap mitjà, per molt arrelat que estigui a la seva comarca o vila, guanyarà la batalla del futur si no aplica a la seva tasca diària la independència, el talent i el rigor indispensables per generar la confiança dels seus lectors. Sempre ha estat així, però ara, a més, cal respondre amb eficàcia als nous reptes informatius del segle XXI, que exigeixen immediatesa, capacitat d’innovació, diversitat de llenguatges narratius i maneig de les xarxes socials, entre moltes altres coses que encara ens queden per veure. I aquí s’asseu el renovat compromís de futur amb els seus lectors.

Tot el que he dit té un gran mèrit, reconegut per la Generalitat des de la seva restauració. Aquest valor, que és de tots i cadascun dels editors, amb ànim de lucre o no, és compartit per les associacions del sector que, com sabeu, treballen des de fa força temps per compartir esforços i sinergies comuns des d’una federació que engloba, precisament, tots els rumbs de la premsa local: pagament i gratuïtat, en paper a mitjançant la xarxa.

Tot el col·lectiu ha disposat d’ajudes, com no podia ser d’altra manera; però quedi ben clar que les publicacions locals i comarcals no han viscut –ni viuen– de recursos públics, com alguns, interessadament, han fet creure. Però n’han tingut i en els darrers anys s’han retallat tant que les associacions no poden dur a terme la tasca que havien fet de suport als editors petits, sobretot als que són, senzillament, associacions culturals.

M’ho comenta un càrrec del Govern: “Mentre la butxaca estava plena hi havia prou diners per a tot i per a tots, ara la cosa està més prima i per tant cal prioritzar”. El problema principal és que la gent de la premsa “de casa” no ha disposat mai dels diners necessaris per a una ajuda ferma i coherent. Portat a la pràctica, això vol dir que cada associació s’ha de pagar el cost del seu interès particular i que els recursos públics, ara molt –però molt– minvats, han de servir per tirar endavant projectes transversals que siguin de profit per a tots els mitjans, independentment de quina sigui la seva tipologia.

Ara, des de l’Administració afirmen que ajudaran els projectes transversals, és a dir, els que afecten processos. Però si els petits sense ànim de lucre tenen com a gran projecte mantenir-se! I és que en el mateix sac s’ha posat l’editor professional i l’amateur, que, a més, és amateur perquè no pot ser cap més altra cosa.

Ara, doncs, als rumbs actuals de la premsa local cal afegir-hi la ruta de la pedagogia, descoratjadora si es compara amb la que realitza la premsa de Barcelona o la de Madrid, per posar els dos exemples més rellevants que reben suports directes o indirectes, o altres vies per a subscripcions, venda d’exemplars i publicitat i suplements. Ah! i ho reben editor per editor, negociació a negociació, secret sobre secret. Oi que sí?

Estanis Alcover i Martí. Periodista i consultor de comunicació.