Ser magnat de premsa no té futur. Molt ha plogut des de que a William Randolph Hearst li suplantessin la personalitat convertint-se per sempre en el Citizen Kane d’Orson Welles –per cert, un dels films més sobredimensionats i brillants de la història del cine. Una professió, la de magnat, que va camí de caducar, més pròpia de les contradiccions del segle XX, i inadequada i inservible per a les necessitats dels emporis del XXI.

He estat investigant si la marca de joguines de culte Playmobil havia creat el personatge del ‘magnat de premsa’, i m’ha decebut comprovar que en el seu voluminós catàleg no hi ha cap referència. Curiós, si tenim en compte que els famosos clicks (ninotets ortopèdics duals) tenen una representació de totes les professions amb més de mil models diferents. Però no, la de ‘magnat de premsa’ no existeix.

El club dels octogenaris magnats de premsa es va reduint. Després de la mort, ja fa uns anys, de l’alemany Leo Kirsch (prèvia liquidació del seu imperi), la caiguda en desgràcia de Rupert Murdoch i el final del gran Berlusconi, la selecta llista dels magnats es va extingint. Seria fàcil fer una analogia o acudit amb els dinosaures, però em temo que alguns prohoms incombustibles encara tenen corda, tot i que el temps juga en camp contrari.

El seu declivi és paral·lel a la implantació d’altres formes de gestionar els conglomerats mediàtics que van contribuir a crear. Fusions i adquisicions multiplicades per l’infinit, canvis de cicles polítics, conflictes militars, falòrnies mil, corrupció i endeutaments monstruosos han permès construir unes torres fosques amb tendència a incendiar-se. Es detecta que en els països emergents (Mèxic o Índia, per exemple) els magnats locals tenen encara una considerable resistència a l’erosió, el que em fa sospitar l’existència d’una relació directa entre el desenvolupament democràtic i la desaparició dels magnats. No disposo d’estadístiques, però constato que als països més desenvolupats el poder tendeix a amagar-se i diluir la seva presència en una cúpula poc mediàtica i menys exposada als focus reflectors de la seva pròpia medicina.

Em temo que aquests magnats es deuen sentir també indignats. Ells, que han estat totpoderosos, i que han contribuït a generar milers de llocs de treball, es veuen ara sotmesos al deshonor de ser qüestionats i tenir que donar explicacions. Què va sentir el míster Murdoch quan li van empastifar, fa uns anys, amb espuma d’afaitar el seu impecable vestit de 5.000 lliures esterlines de Savile Row? Justament, un dels homes més rics i poderosos del món anglosaxó va quedar nu davant la televisió en directe, en màniga de camisa blanca i abatut –afligit, diria jo– per l’intent d’agressió d’un anònim i inofensiu pertorbat. El cert és que a ningú del seu seguici se li va ocórrer portar un segon vestit de recanvi, perquè senzillament era inimaginable que, literalment, algú tingués els pebrots (o la capacitat) d’entomar-li una bona ració d’ensabonada. I, probablement, de marca blanca desconeguda.

David Centol, editor del Grup Comunicació 21.

Una frivolitat incòmoda