Companys de professió m’han fet veure amb crueltat i sense pietat que els meus articles setmanals dels divendres són una impostura. I els haig d’admetre que és veritat. Jo no soc el que surt a la foto. O millor dit, ja no soc el de la foto.

Efectivament, he perdut bona part del cabell i el meu rostre angelical ja no ho és tant. Un frau visual que no deslegitima res, perquè podríem dir que l’aspecte d’un mateix només li competeix a un mateix. I que l’assumpte que analitzem és frívol, o sigui intranscendent, trivial o banal.

Però no és cert, la meva fotografia desactualitzada no contribueix a què les meves columnes consolidin la meva veritat (que no és la seva) i, per tant, dins d’aquesta lògica a la inversa, podria posar la fotografia d’un bou i no deslegitimaria ni un pèl la part de l’article escrit.

I sí que ho fa. Perquè si el columnista de la foto (o sigui jo mateix) amaga el seu aspecte real o actual, traspua una debilitat, que sense deixar de ser una decisió personal legítima, és una falta de compromís total i complet amb el lector, que sempre es mereix una veritat sencera, en aquest cas la meva.

Per tant, en el proper article podran veure el meu nou rostre, que en realitat és l’actual. I així, els meus companys i jo mateix ens podrem sentir més segurs que no hi ha ni rastre d’impostura ni possibilitat d’amagar-me amb un rostre més jove.

Si el columnista de la foto amaga el seu aspecte real o actual, traspua una debilitat, que sense deixar de ser una decisió personal legítima, és una falta de compromís total i complet amb el lector, que sempre es mereix una veritat sencera, en aquest cas la meva

Potser alguns altres columnistes (de tots els gèneres) segueixen el meu camí i actualitzen les seves fotos que ens acompanyen al llegir els seus articles. I així ens evitarem la incòmoda sensació de reprimir mostrar sorpresa quan els veiem presencialment en alguna conferencia o debat, nus, sense Photoshop, i amb les canes i arrugues ben visibles, rostres autèntics com la vida mateixa.

Agraeixo els comentaris crítics, i soc conscient que les meves lectures augmenten cada setmana, el que m’obliga a ser més responsable amb el que dic o com ho dic. La invisibilitat pot ser un avantatge en la valentia argumental i mantenir-la amb una audiència més densa no deixa de ser un repte, i més si les meves columnes, explicades sovint en primera persona i sempre tan íntimes, estan encaixonades dins una temàtica sectorial, com és el cas.

Bé, ara em toca fer-me una foto nova, actual. I paradoxalment, posar el focus en allò que volia amagar (o dilatar en el temps). Em surt el tret per la culata. Perquè ara serà evident que molts encuriosits lectors es fixaran en la meva fotografia quan abans potser ni se n’avien adonat. És aquell principi de la psicologia elemental que alliçona que no pensis en un elefant blau si t’ho dic.

En aquest cas, canviant l’elefant blau pel meu cabell ros que ja només existeix en el meu imaginari.

David Centol, editor del Grup Comunicació 21.

El vermellós negoci de la influència