La Sindicatura de Greuges, amb Rafael Ribó al capdavant, és una institució a la qual hem de reconèixer, a més de les seves actuacions en defensa dels drets de la ciutadania, l’encert en realitzar estudis rigorosos sobre qüestions molt rellevants amb les quals, ben intencionadament, vol contribuir a millorar o modificar les polítiques existents. El darrer informe Drets i usos lingüístics dels infants i adolescents a Catalunya toca un dels àmbits fonamentals per al futur del català, que va més enllà del seu aprenentatge a l’escola. Em centraré en el consum de continguts audiovisuals i la seva relació amb els hàbits lingüístics a les xarxes socials.

Una relació que considero estratègica si el que volem és que tot l’esforç que s’està fent i es vol fer en incrementar l’oferta audiovisual adreçada a nens i adolescents obtingui l’impacte, els resultats que molts –tothom?– voldríem.

Anem a l’informe. Aquest ens dona dues dades generals que no conviden precisament a l’optimisme: el consum de continguts audiovisuals en català representa un esquifit 12,8% del total, i a les xarxes socials tot just supera la quarta part. Cap sorpresa, però són dades més que alarmants, aterridores. El que trobo molt més interessant és quan les trobem segregades entre escoles que sí tenen el català com a llengua realment vehicular i les que –Oh! Sorpresa! N’hi ha!– la vehicularitat del català és qualificada de “baixa”; un eufemisme per dir que el català NO és llengua vehicular d’aquestes escoles catalanes.

Doncs bé, el consum de continguts en català a les escoles que funcionen en català amb normalitat se situa quasi tres punts per sobre de la mitjana, mentre que les que no funcionen amb el català com a llengua normal situen el seu consum en un irrisori 8,5%. Vaja, un percentatge ben patètic –Ah! I un missatge per aquells que viuen en la realitat paral·lela del suposat consum extraordinari de continguts subtitulats: els alumnes d’aquestes escoles consumeixen quasi un 76% de continguts en castellà, que cal suposar que és la suma de versions originals en espanyol i doblatges–. En canvi, pel que fa a l’ús del català a les xarxes socials, el català quasi empata amb el castellà en les escoles que funcionen en català, mentre que a les altres l’ús del català se situa en un residual 10%.

Per què destaco aquestes dues sèries de dades alhora? Per dos motius que considero molt rellevants i estretament relacionats. El primer és que, si volem promoure el consum de continguts audiovisuals en català entre les generacions més joves del país, hem de jugar a fons que esdevinguin molt presents a les xarxes socials, ja sigui amb continguts creats dins o per a aquests ecosistemes socials digitals, com amb versions adaptades, mems o altres formats específics per a les xarxes dels continguts que s’emeten o difonen a les televisions i plataformes digitals. O sigui, ser presents amb força tant a Twitch o TikTok com als grups d’amics, coneguts i saludats de WhatsApp. I el segon motiu és prou evident: si l’escola fa del català la llengua normal, promou el seu ús més enllà de les classes en català; en definitiva, si fomenta que el català esdevingui llengua ambiental de la comunitat escolar, la presència de continguts en català –de tota mena– en la dieta de xarxes socials dels seus alumnes deixarà de ser testimonial. I això és un element indispensable per trencar la creixent dinàmica de consums audiovisuals que no són en català. Normalitzar el català a les xarxes és un aliat indispensable per a la penetració dels futurs continguts audiovisuals en català. Res no va sol, però ben coordinat, tot suma o, en aquest cas, multiplica. Escola i audiovisual han d’anar de la mà al nostre país, ja.

I la CCMA?

Aquesta coordinació estratègica precisa de decisions de fons i de recursos, molts més recursos dels que es tenen ara. No és suficient impulsar una política sostinguda de produccions audiovisuals pensades per al públic jove i infantil, que superi l’actual dinàmica d’èxits puntuals, i per tant només intermitents, com els meritoris resultats de programes com Eufòria o anteriorment sèries com Merlí o Polseres vermelles. Això és necessari, sí, però cal també un ingent esforç per ser presents, coneguts i reconeguts a les xarxes socials. I això vol dir diners. Talent? I tant! Però també inversions constants. Per tant, fer dels continguts en català prominents en les vies d’accés al consum audiovisual. Una prominència dels continguts en català –terminologia de la Directiva europea de serveis de comunicació audiovisual– que, si no hi ha agradables sorpreses de darrera hora, no sortirà enlloc al text de la futura llei estatal de l’audiovisual.

Per això, reptes com els que definia la nova presidenta de la CCMA, Rosa Romà, de voler transformar la casa en una “gran plataforma de continguts”, necessitaran d’uns recursos financers que avui no hi són… i no voldria fer la broma fàcil d’afegir “i tampoc se’ls espera”. Ho he comentat altres cops: quan la Corpo havia de lluitar per les audiències televisives “només” amb les televisions privades espanyoles, TVE i una mica amb les plataformes televisives satel·litals, el seu pressupost se situava més d’un 60% per sobre de l’actual, calculat amb el diferencial de valor entre els euros llavors i els de 2022. I ara, la competència és abassegadora i necessites a més de produir molts continguts rellevants, emetre’ls i difondre’ls en plataformes pròpies i d’altri, fer un esforç ingent de promoció digital que, fa poc més d’una dècada, tot just s’insinuava als estudis de prospectiva de futur.

Daniel Condeminas i Tejel, consultor en comunicació.