N’hi ha prou amb treure la pols a la imatge de la premsa, sobretot territorial i de proximitat? El públic, en qualsevol cas, ha fet un pas de gegant cap a la premsa en línia, com ho demostren els successius baròmetres de l’OJDinteractiva i altres estudis.
Després d’anys de creixent desconfiança, ha estat constatat que hi ha hagut un enfortiment de la confiança en les marques de mitjans, un fet que ha afavorit mitjans tradicionals i històrics, i sobre manera també les capçaleres locals.
La pandèmia mostra una forta relació, sorgida de nou, entre els nostres mitjans de comunicació i el públic, i d’això en sortirà reforçada la premsa, perquè ha fet bona feina en termes d’informació, vincles socials i solidaritat. I, en general, la premsa digital n’ha tret una molt bona nota. S’ha vist una acceleració de la primícia donada a la publicació a la xarxa en comparació amb el paper, i els periodistes, molts dels quals alliberats de les limitacions de l’agenda habitual per falta de notícies culturals, socials i esportives, han pogut multiplicar temes d’iniciativa pròpia i molt propers als ciutadans. I s’ha vist també com, sisplau per força, els editors han agafat el toro per les banyes i han apostat pels murs de pagament, una font d’ingressos irrenunciable si es vol compensar d’alguna manera la fuga de publicitat cap a altres suports. Això sí, els continguts han de ser impecables, perquè si perds la confiança del lector, perds ingressos. L’aposta és encara tímida, però s’estendrà irremeiablement.
Amb tota probabilitat, tot el fenomen de la Covid-19 –que ha dut a la premsa cap als ERTO, baixes laborals, i enormes problemes de tresoreria– acabarà amb una redempció. Quan arribi el final del confinament, força capçaleres podran tornar a una organització i publicació més habituals tot esperant un aclariment al mercat publicitari, que s’intueix gradual.
La pregunta que es fa l’editor és si hi haurà retorn d’anunciants. El paper serà, ja ho és avui, un suport d’influència i credibilitat per a tots aquells que volen estar ben informats, quelcom més important que mai en aquesta època d’infodèmia i fake news. Constatem que, paradoxalment, tenim més informació que mai, però estem més desinformats. Un fenomen que escamparà per si mateix.
Ara bé, tots els editors esperen la publicitat amb els braços oberts, després de caigudes que s’han acostat al 75% de la facturació publicitària –una mica menys marcada al digital–, però també a uns preus molt baixos. Amb el desconfinament tornarà la normalitat i, a poc a poc, les planes de les edicions impreses tornaran a rebre anuncis a mesura que s’obriran les botigues. No suficients per tornar a les paginacions d’anys enrere, ho tenim clar.
És evident que no arribarà un retorn a la normalitat de seguida, ni tan sols durant la segona meitat de l’any. Però la regularitat s’implantarà, perquè els anunciants tenen moltes ganes de tornar a obrir les seves botigues. Els editors hauran de pal·liar els seus problemes de fluxos d’efectiu intentant donar-los suport amb ofertes i preus continguts. Això és també una realitat que entela la tornada a la regularització del negoci publicitari.
Els experts coincideixen en el fet que la publicitat impresa serà molt més selectiva i s’inclinarà per les capçaleres que siguin de total confiança dels lectors/subscriptors, i en aquest cas les més afavorides seran les corresponents als grans rotatius històrics i les petites i mitjanes de la premsa de proximitat. Cal anotar, però, que la publicitat digital serà la principal font d’anuncis, malauradament a uns preus molt més menors que els dels seus parents impresos.
N’hi haurà prou amb els anuncis per salvar la premsa després de la pandèmia? Està clar que no, i caldrà posar en marxa un munt d’estratègies de diversificació, algunes ja desenvolupades pels mitjans de comunicació en els darrers anys. Seria just, igualment, que Facebook i Google paguessin als mitjans, fins i tot als territorials i locals. Si es beneficien de la seva reputació i criteri professional, haurien de pagar per això. No tot acaba portant per nom La Vanguardia o El País, posem per cas.
Com serà la premsa escrita després de la pandèmia? Els editors catalans són conscients que tindran dificultats per retrobar-se amb l’antiga normalitat. En bona part, s’han de reinventar. Encara que no tinguin ara prou visibilitat ni el suport que en justícia els correspon.
Estanis Alcover i Martí, periodista i consultor de comunicació.
