En els últims dies, les redaccions del mitjans han hagut de fer front a la cobertura del terratrèmol, el tsunami i la crisi nuclear al Japó, un atac militar conjunt de la improvisada coalició internacional per derrocar el dictador Gadafi i l’amenaça latent de la fallida econòmica de Portugal. Una desmesurada concentració de peces noticiables i titulars de portada que reclamen un seguiment constant i al minut, i que tenen un considerable impacte en la vida quotidiana.
Són notícies universals que no deixen alè i que van venir adobades, en el panorama local, pel temporal i l’espectacular xàfec que va enfosquir durant unes hores el sol a les acaballes de l’inici de la primavera. El cúmul d’esdeveniments va permetre als més il·luminats la confirmació de l’avís –definitiu– de la fi del món amb unes constants referències als idus de març –com si tingués alguna cosa a veure–, la coincidència dels 2.000 anys de l’assassinat de Cèsar (!) i l’esgotament dels estocs disponibles de l’inefable film 2012, una delirant màquina de fabricar crispetes que va recaptar 120 milions de dòlars el cap de setmana de la seva estrena.
Llegint els titulars d’alguns diaris, es va arribar a tenir la impressió que alguna cosa estava a punt de passar més enllà del Japó, Líbia o Portugal. La premsa no va escatimar adjectius críptics i la paraula “hecatombe” va ser utilitzada per més d’un diari de tirada nacional. Tècnicament, l’ús d’aquest terme és correcte, donat que fa referència a una gran catàstrofe o desgràcia que produeix un gran nombre de víctimes. Però és una paraula que s’utilitza poc –afortunadament– perquè té enormes connotacions agitadores. Un excés? És possible, perquè no recordo haver-la llegit en les notes de premsa de les catàstrofes d’Haití o del sud-est asiàtic… És una hecatombe perquè la desgràcia es produeix a un país més civilitzat i tecnològicament avançat com és el Japó?
Òbviament no va ajudar en absolut la declaració del comissari europeu per l’energia, l’alemany Günther Oettinger, en afirmar que s’estava produint “l’apocalipsi”. Coneix aquest senyor que el llibre de l’Apocalipsi o Revelació és l’últim del Nou Testament i que el seu contingut és profètic i simbòlic sobre la fi del món? Volia dir, doncs, l’honorable comissari que la humanitat es trobava al capdavall dels seus últimes dies? Per cert, algú ha demanat la seva dimissió per agitador i imprudent verbal?
Davant l’orgia de notícies i fets cabdals, alguns diaris i determinats informatius han tingut poca contenció. Entenc el necessari sentit de l’oportunitat perquè no n’existeixen moltes per elevar les tirades o les audiències. Però, precisament per això, cal fer un toc d’alerta i posar sobre la taula el sentit de la responsabilitat informativa que fets tant cabdals requereixen dels mitjans de comunicació. Un punt d’equilibri que deixi marge per a la reflexió serena i pausada del que està passant i que ofegui la cridòria del moment que estem vivint.
David Centol. Editor del Grup Comunicació 21.
