Si ens quedéssim només amb alguns dels comentaris que s’han fet al voltant de la pel·lícula Alcarràs, semblaria que l’ecosistema audiovisual català tindria interioritzats tres premisses que, en qualsevol cinematografia “normal”, serien coses òbvies respecte de la seva llengua pròpia: que l’idioma de la versió original no és obstacle per a la projecció internacional d’una pel·lícula; que les produccions fetes en la teva llengua gaudeixen d’una especial consideració; i que, d’entrada, quan penses en un film, el penses normalment en aquesta llengua.
Tots som conscients que la situació del català no és precisament ni la idònia ni la desitjable. I per això mateix, també, aquestes tres premisses haurien de normalitzar-se. I, malauradament, en som lluny.
Els darrers Premis Gaudí ens ofereixen un parell de qüestions a reflexionar. Reflexionar seriosament.
Primer vaig a una categoria que em sembla clau per saber com tenim el sector per la seva base, la dels futurs creadors i creadores: els curtmetratges. És el gènere on la majoria de directors –i sovint alhora guionistes– fan la seva òpera prima. Aquí l’elecció de la llengua emprada no està vinculada a cap condicionant lingüístic com els que ens podríem trobar en la coproducció internacional d’un llargmetratge, per exemple. No és el cas. Doncs aquí un parell de números: dels onze curts seleccionats, només quatre eren en català. Ni tan sols eren la majoria; no arribaven ni a la meitat. I aquest no ha estat un any atípic.
Per quines raons això passa? Doncs segur que n’hi ha unes quantes compartides amb la situació general de l’ús social del català. Però com estem parlant de creació, de creació cultural, aquesta qüestió no és pas menor, sinó que és estratègica. I també hi ha altres raons que caldria buscar dins i no pas fora del sector. Ho formulo en forma de pregunta: es promou la creació audiovisual en català a les escoles de cinema i facultats del nostre país? De veritat?
L’altra qüestió a reflexionar té a veure amb els criteris de selecció, que són sempre subjectius i, per tant, opinables. Certament, dos films en català es van endur una part molt significativa dels Premis Gaudí, tot i que la majoria de guardons van anar a produccions en altres llengües. Res a dir amb qui va ser el guanyador en cada categoria. Els acadèmics són els qui, a excepció del premi del públic, decideixen qui s’endú l’estatueta, com en qualsevol altra acadèmia cinematogràfica. I sort en tenim de tenir-ne una!
Però si ens creiem això del cinema en català i la seva projecció cap al públic, grinyola que dues pel·lícules molt meritòries, una de les quals es pot anar a veure ara als cinemes, hagin estat quasi desaparegudes de la llista de finalistes. I tampoc en tenim tantes! Una, El fred que crema, només va entrar en la categoria de millor pel·lícula, cosa que, per motius que no cal explicar, la deixava de facto sense opcions a recollir cap estatueta. L’altra, que va tenir una excel·lent audiència quan no fa gaire va ser emesa per TV3, Escape Room, no hi era en cap de les categories. Cap ni una. Ja sabem que, en general, les comèdies acostumen a tenir menys possibilitats de guardons que altres gèneres cinematogràfics, però…
Voldria fer un apunt aquí del que passa nord enllà del nostre país. L’èxit de la cinematografia francesa es fonamenta i molt en les seves comèdies, que funcionen molt bé als cinemes a tota Europa. Parlem d’un Estat on tothom s’arremanga quan parlem de les indústries culturals i, en concret, del sector del cinema i del conjunt de l’audiovisual. Des del potent CNC, que aporta més de 700 milions d’euros cada anys a la indústria audiovisual i dels videojocs; passant per la ingent activitat de promoció internacional d’Unifrance, que no només és present a tots els mercats i fires internacionals, sinó que en fa de propis, dins i fora del territori, exquisidament ben organitzats, com el que es va celebrar fa poques setmanes a París. I continuaríem amb el sistema educatiu i la seva creació de nous públics, la implicació del conjunt de televisions públiques i privades i, per no allargar la llista, acabo esmentant la seva autoritat audiovisual, l’Arcom; salvant moltes distàncies i força competències, es tracta del CAC francès. Doncs bé, en el seu pla estratègic per als propers tres anys, aprovat fa ben poc, l’Arcom assenyala que un dels seus principals objectius passa per “contribuir al reforçament i la competitivitat dels actors francesos de l’audiovisual i la creació”. Tota una lliçó del que vol dir una alinear tots els agents implicats en una mateixa estratègia.
Sobre aquesta qüestió, a l’entrevista que publica el darrer número de la revista Comunicació 21, Mònica Terribas fa un parell d’afirmacions de pes i que són molt complementàries. Dues que voldria destacar des de la plena coincidència amb el que ella expressa. La primera: “Si volem explicar històries en català i a tot el món, cal fer coses molt potents i anar tots a una”. I la segona: “Per millorar l’ús social del català, necessitem que les coses canviïn de manera exponencial”, i per això “necessites la consciència de la gent”. Doncs tenim molta feina a fer. I és urgent.
Daniel Condeminas i Tejel, consultor en comunicació.
