Des del distanciament que marca no exercir el periodisme en directe ni com a modus vivendi, es fa difícil entendre pràctiques periodístiques que, penso, dia a dia van desfigurant l’ofici fins abocar-lo a una pèrdua de credibilitat que la professió hauria de considerar inassumible. Potser és massa agosarat dir que el pitjor que li pot passar a un mitjà de comunicació és deixar de ser creïble davant dels seus receptors, però no se m’acut cap altra manera més suau de definir l’actitud de renúncia en què es troben immersos bona part dels mitjans d’aquest país, i de forma escandalosa la majoria dels grans que són d’abast estatal.

Malauradament, el biaix interessat dels mitjans arrossega molts periodistes que malviuen per culpa de la precarització sostinguda de la professió. Amb la qual cosa, l’ofici de periodista que s’equiparava en nivells de risc al dels pilots de fórmula u, i d’incidència social en la categoria de quart poder, està assolint en aquests moments cotes de desprestigi equiparables a les que ostenten els polítics professionals. Bé, si més no, a ulls de la ciutadania, que acostuma a ser sàvia i fila prim quan es tracta d’assenyalar els culpables de la situació de malestar en què viu.

L’experiència m’aconsella no escarrassar-m’hi massa a pretendre que els polítics reconsiderin actituds i comportaments, però sí que val la pena reflexionar en veu alta sobre algunes disfuncions que observo, i m’atabalen, en l’exercici del periodisme que narra l’activitat política del país.

No descobreixo res de nou si dic que quan el poder va interioritzar que controlar la informació li donaria el Poder Absolut, es van capgirar les normes de funcionament del món de la comunicació vigents fins aleshores. Crisi econòmica i esclat tecnològic van propiciar la paràlisi, el sotmetiment dels mitjans tradicionals als designis del poder, arrossegant en la renúncia la pràctica del periodisme ètic, rigorós, responsable, creïble, útil i compromès socialment.

Una bona mostra de la rendició –detectada per la gent del carrer– va ser l’acceptació periodística d’assistir a rodes de premsa amb el protagonista absent, només visible en una pantalla de plasma i sense opció de fer-li preguntes, que és la feina del periodista! Per si no fos suficient fer l’estaquirot davant del poder, els mitjans van acceptar com si res la recepció i transmissió de missatges pensats, tractats i difosos en formats elaborats desvergonyidament pels emissors, d’acord amb els seus interessos i no pas els de la imparcialitat informativa.

Les campanyes electorals són exemples paradigmàtics d’aquesta manipulació. Ja no cal que algú avisi l’orador que deixi anar abruptament l’eslògan electoral perquè la televisió acaba de connectar en directe amb el míting: ara n’hi ha prou amb enviar als mitjans els vídeos, les falques, les peces redactades pel servei de comunicació del partit. L’emissió, la publicació del missatge està garantit, perquè els mitjans no tenen prou professionals per seguir els candidats arreu. L’estalvi econòmic és pèrdua de credibilitat per al mitjà, i l’insuportable menyspreu de la dignitat dels professionals, en la meva modesta opinió. Els informatius de les televisions en van plens d’exemples aquests dies de campanya electoral.

La penúltima mostra de tractament periodístic aberrant és la pretesa professionalitat del moderador del debat electoral emès per TVE amb els candidats del 14-F. No cal insistir-hi més del que ja s’ha dit, però sí que pot servir d’argument per invitar els periodistes catalans a mesurar si estaria bé posar en pràctica la idea plantejada al seu dia per Magí Camps, responsable lingüístic de La Vanguardia durant molts anys. En una entrevista publicada a VilaWeb (01-11-2020), entre molts altres interessants conceptes, expressava els perills que suposen per a la llengua la renúncia constant a usar-la quan els interlocutors no parlen català.

“Un espanyol de Càceres, de Valladolid, d’on sigui, es deu pensar que aquí no es parla català, perquè cada vegada que veu un polític català a la televisió, hi surt parlant en castellà. Arribarà un dia”, aventurava Camps, “que algun periodista, potser, quan acabi la roda de premsa de Ciutadans, posem per cas, demani a Carrizosa: pot repetir la resposta en català? Quina cara posaria? No ho entendria. En canvi, al revés, sembla la cosa més normal del món”. Certament. Un altre tema que invita la professió a reflexionar.

Gonçal Mazcuñán i Boix, periodista.