Durant els mesos més foscos de la pandèmia, les vendes de Lucille a Amazon es van exhaurir als Estats Units. Per qui no ho sàpiga, Lucille és el nom d’un bat de beisbol cobert de filferro de punxes, artefacte famós a la sèrie The Walking Dead, de la Fox, sobre supervivència humana, zombis i un apocalipsi que després d’onze temporades ningú ens ha explicat què el va produir.

Afortunadament, les vendes de Lucille es van estabilitzar a la baixa i em recorda la propensió de certs compatriotes terrícoles a preparar algun tipus d’eventualitat nuclear. Però no estic parlant d’acumular pastilles de iode o de la construcció de búnquers sota terra per viure uns mesos més com ratolins amb les engrunes… Parlo d’un fet tremendament irresponsable per part d’alguns mitjans de comunicació entossudits a normalitzar i amplificar la terminologia nuclear, que després de la por i la sudoració freda momentània és l’avantsala de la indiferència i la naturalització –per saturació d’alertes– respecte del que ningú no pot mai –de cap de les maneres– ser indiferent.

De sobte, escrivint aquest article, sento la següent declaració del president Biden: “El món s’enfronta a un Harmagedon nuclear. Putin no bromeja”.

Després de l’estupefacció inicial (paraula popularment estesa pel doctor Trias) decideixo mantenir la reflexió i vull pensar que Biden no m’invalida l’argument que exposo. És senzill: els mitjans de comunicació tenim una responsabilitat més enllà d’informar i és la de no inflamar el que ja està prou inflamat. No parlo d’amagar ni suavitzar els fets, sinó d’exposar-los amb un cert grau de contextualització i evitar els titulars alarmistes. Normalitzar la terminologia nuclear té un risc evident. I una vegada més, els mitjans de comunicació podem col·laborar tenint especial cura de la matèria primera que estem cuinant. Fi del missatge.

Els lingüistes catalans, per cert, van ser molt precisos al decidir posar l’h a la paraula Harmagedon, que s’escriu sempre en majúscula. Redescobreixo la paraula gràcies a aquesta h simbòlica i inquietant, que no se m’emprenyin els riberencs de l’Hospitalet de Llobregat. Es manté l’original hebreu, Har Megiddo (muntanya de Meguidó), un mot que s’utilitza en sentit genèric per referir-se a qualsevol escenari relacionat amb la fi del món.

Al film Dr. Strangelove (aquí es va traduir incomprensiblement per ¿Teléfono rojo? Volamos hacia Moscú), Stanley Kubrick va exposar una descarnada sàtira –desenfrenada i àcida– amb un final previsible sobre la bomba atòmica. Però en el fons, Kubrick ens parlava de la bogeria, transitòria o permanent, dels dirigents polítics. I és aquí on intervenim els mitjans de comunicació responsables o irresponsables.

La pel·lícula és del 1964 i malauradament avui en dia estem sols. Peter Sellers ja no és entre nosaltres.

PD: Per als més cinèfils, un aclariment: en realitat el film portava el títol de Dr. Strangelove or: How I Learned to Stop Worrying and Love the Bomb.

David Centol, editor del Grup Comunicació 21.

Apadrina un quiosc
WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram