Inconnexus XXI

En un món on ningú posa en dubte que hem entrat en l’era de les comunicacions a la velocitat de la llum, on la xarxa ens connexiona a l’instant, on el global és el nou vedell d’or, comprovem com aquesta veritat compartida ho és, però no tant.

La immediatesa, la resposta abans d’acabar la pregunta, les presses, el caminar a ulls clucs, l’incordi d’haver d’estar al dia en totes les qüestions que envolten la nostra vida, converteixen el quefer diari en una quimera, en una tornada de tot sense haver realitzat l’anada, i tantes i tantes paradoxes que ens condueixen cap a les veritats de la pressió constant.

No necessitem els guardians del carrer, aquells que cobren per defensar la “nostra seguretat”; aquesta feina la porten a terme alguns dels nostres veïns que, sense uniforme i sense que l’Estat els pagui un sou a final de mes, s’autoproclamen salvadors de la moral, dels bons costums i d’aquella rectitud soldadesca que el benestar ens ha prestat.

Si utilitzem el transport públic del sòl, obeint els nostres gestors, aquells que no prediquen amb l’exemple, quedarem esbalaïts quan essent temporada hivernal, encara que amb divuit graus a l’exterior, les finestres romanguin tancades i barrades sense que ningú gosi buscar el respir reparador de l’asfixia i la suor. Viatjarem espremuts, gairebé sense tocar-nos, no sigui que algú ens acusi de tocaors sense ser guitarristes, amb l’ànima encongida per la por a no poder accedir a la sortida quan ens arribi l’hora, sense piular, sense comentar ni la darrera jugada laboral del pilota de torn, sense mirar-nos als ulls perquè ens sentim culpables d’una moral rància, antigalla dels nostres sentiments que ens fa presoners sense haver estat jutjats, que ens manté lligats amb una soga a un arbre sense arrels però que creix a remolc dels abonaments transgènics.

També en el subsòl metropolità riuades humanes van i vénen per aquells nusos que anomenem transbords; llargues caminades, uns darrere els altres, en dues direccions, com les manades sense pastor; la inèrcia conduint gentades que després s’esperen a les andanes, naus en les quals vols entrar abans de deixar baixar o que et facin un lloc.

Quan la confusió ens fa creure que disposar de coneguts és tenir amics, quan intentes connectar en directe amb algú i et contesta que ha quedat, la intuïció et porta a tafanejar i acabes convençut que la realitat és la que marca el “sol com un mussol”.

La decisió de l’aïllament, el defensar la teva barraca perquè optes per la intimitat, l’estar sol amb tu mateix sense connexió, comporta un acte de llibertat individual. El que passa és que en moltes ocasions ens diluïm enmig de la gentada, entre les multituds, buscant companyia al costat de les masses, llavors la trompada es converteix en buit, en el precipici, en soledat, la mateixa que s’apodera del nostre interior, d’aquelles parts que es modelen a base de crueltats, fractures i esquinços, de l’interior que percep la pèrdua de la amistat, la que et connecta amb l’esperança.

L’era globalitzadora posa al nostre abast una tecnologia punta en la qual la comunicació és vertiginosa. No hi ha fronteres, no existeixen territoris, hem saquejat les identitats i les llengües estan cremades de no utilitzar-les. El llenguatge comú és un llenguatge virtual en el qual el que menys importa és saber mirar, sentir, palpar, acostar-se gaudint.

Estem cecs, uns físicament, altres emocionalment i molts en les relacions, aquelles que pretenem però no tenim. Els estats de la ceguesa no estan delimitats, i n’hi ha que no veuen per culpa de les seves incapacitats, complexes o frustracions. També hi ha qui prefereix amagar-se, qui s’escuda en el reglament perquè li falta projecte.

Utilitzem pantalles, pantalles que resten o sumen: ordinadors, teles, mòbils, videojocs…; comandaments de la play, tecles que obeeixen, pantalles que et corregeixen quan no toques el que toca. Correus electrònics que s’emparen en l’anonimat, programes de sofà, apoltronament casolà, inhalació de partícules que desprenen les pantalles, matèria que adotzena, ensopeix i et manté engarrotat, aïllament a terminis d’una hipoteca vital que recorre el teu cos i la matèria abstracta de la teva ment, la que intenta que les teves idees acrítiques es mantinguin en el ramat dels qui estan inconnexes.

És possible que això sigui així. Ara bé, també és probable que el desequilibri s’estigui produint perquè els ponts educatius no s’han adaptat a la societat globalitzada d’Internet. La xarxa, està consensuat, revoluciona el progrés a la vegada que és portadora d’una clau contradictòria: el desfasament respecte les societats industrials que van dominar durant el passat segle.

Internet, patrocinador del talent i de la llibertat, convivint amb els qui tendeixen cap al pensament únic, amb els integristes que venen idees anomenades certeses; tot confós en un món ple de paradoxes i contradiccions. Missatges de múltiples signes que et mostren on està la veritat, que patenten que el món és simple, rebutjant la realitat, aquella realitat que ens confon i ens carrega.

A l’escola se segueix aprenent igual que es feia en la societat industrial. Les maneres d’ensenyar estan antiquades. Els sistemes educatius han envellit sense que hàgim sabut adaptar els nous models a les realitats d’avui. Seguim ancorats en la societat industrial i a les escoles utilitzem mètodes d’instrucció orientats a la col·locació dels joves en les fàbriques d’ara fa un segle.

Aquest sistema topa frontalment amb la societat del coneixement, amb la societat de la informació. Internet permet la lliure circulació del coneixement, compartir totes les nostres creacions, construir de forma col·laborativa. Això crea crisi en temes com les marques, les patents o els drets d’autor, que eren útils en la vella societat, la de la indústria, però que no ens serveixen en l’era actual. El programari lliure, l’accés gratuït a la informació, el coneixement online, obren un procés nou. O canviem o ens canvien.