La societat de la xarxa de les dues primeres dècades del tercer mil·lenni s’assembla poc al panorama de la societat xarxa que es dibuixa en l’horitzó de la tercera dècada. De les migracions de mitjans amb què vam acomiadar el segle XX hem passat a la consolidació d’una gran varietat de cibermitjans matricials i nadius digitals que, en aquests últims anys, no han parat de canviar, d’experimentar i d’afrontar desafiaments. Com diem sempre, buscant un model de solvència econòmica.
Veiem que l’actual ecosistema comunicatiu no només es caracteritza per un increment d’iniciatives, de canals, de formats, de modalitats narratives i de formes d’intervenció i aportacions de les audiències actives(de models, sí), sinó perquè, com diu el professor Xosé López García, “de la mà de la ubiqüitat de la comunicació i la informació, ha augmentat la seva complexitat”.
Tot i que el trànsit a l’escenari digital avança a Catalunya i arreu, i l’ecosistema és relativament jove, la transferència d’energia, de matèria i de missatges es multiplica exponencialment a mesura que els actors incrementen els processos d’interacció. En essència, l’ecosistema creix sense que això impliqui un escenari més saludable i equilibrat. El mateix professor López en treu una conclusió senzilla, però evident: “La veritat és que, al marge dels problemes i desafiaments, hi ha una constant: les dades de la societat digital trenquen barreres i fronteres tots els anys en el context mundial i en el nostre entorn més immediat”. I aquí ve la pregunta: ho aprofitem? Què en traiem per als nostres mitjans, sobretot per als locals, que necessiten més protecció?
Fa un parell de setmanes, El Butlletí de l’AMIC explicava que, el Reuters Institute for the Study of Journalism destaca en el darrer informe Digital News Report certs senyals d’esperança per a la indústria dels mitjans, en un gir cap a la qualitat i el model de pagament del lector, el més gran maldecap ara com ara entre els editors d’arreu. L’estudi diu que, a partir de la crisi de Facebook i el canvi del seu algoritme, s’identifiquen “indicis de la caiguda del consum informatiu en xarxes socials, alhora que creix l’ús d’aplicacions de missatgeria”. L’informe detecta la preocupació cap a les informacions falses –amb l’Estat espanyol entre els que la dada és més elevada–, mentre que els usuaris consideren que la responsabilitat resideix en els editors i les plataformes. Una nova invitació a reflexionar, i prou dura.
Per sort, a Catalunya els empresaris de mitjans de proximitat han pres consciència des dels 90 del segle passat que el futur implica situar-se a la graella de sortida de la indústria. La simbiosi de les entitats que representen el sector de la comunicació català amb les universitats catalanes –beneïda per la Xarxa Vives sense defallir– ha donat un plus a l’emprenedoria del editors, amb les seves mancances, perquè encara avui les aules de periodisme i els mitjans van de bracet, quan hauria de ser el sector universitari qui es posés per davant, dos passos més, per anar bé.
De tota manera, però, estimo que els educadors del periodisme són molt conscients i sensibles als canvis de la indústria, singularment a Catalunya. Dono fe que professors de renom de les facultats de comunicació del nostre país accepten els canvis en el sector com una realitat i no veuen la manera de tornar als models antics. També estan d’acord en el fet que els estudiants haurien de deixar de pensar en el periodisme com una trajectòria coherent i acceptar, en canvi, la precarietat dels seus llocs de treball. És un realisme cru, però sense controvèrsia ara com ara.
La coherència obliga sovint a què el professorat digui als seus estudiants que no només han de fer feina per a organitzacions de notícies tradicionals, sinó que poden fer treballs temporals, contractuals o autònoms, o treballar per a empreses no actuals, l’Administració, ONGs o gairebé qualsevol altre lloc. És un exercici també de transparència, coherent amb el moment que viu la professió. Durant molt de temps, des de les aules es predicava que el periodisme havia estat tractant de cultivar la diferència entre periodisme i relacions públiques, per la qual cosa és realment interessant veure aquest canvi de pensament i escoltar dir als educadors que els estudiants es preparin per treballar com a periodistes en no-notícies i que no per això deixaran de ser comunicadors. Conec professors que han impartit fins i tot postgraus de premsa de proximitat que opinen que els estudiants haurien de ser tan emprenedors com sigui possible i estar disposats a iniciar els seus propis negocis o llocs web. Animen els seus alumnes a no només convertir-se en bons escriptors o fotoperiodistes, sinó també a desenvolupar les habilitats per fer gairebé qualsevol cosa, des de l’escriptura i l’edició fins al registre i el disseny. És la nova pedrera dels mitjans de proximitat: el professional polivalent, emprenedor i, fins i tot, amb saba d’empresari.
Els mitjans de proximitat segueixen aquesta evolució amb interès. La innovació porta a la revolució, a dibuixar models de negoci que arribin a ser eficients. L’empresari per si sol sap que és impotent i per això espera que la investigació il·lumini com les facultats de periodisme professionals s’adapten a la inestabilitat del mercat laboral en els camps pels quals formen estudiants i motivin els seus alumnes per a enfortir a curt i mitjà termini els mitjans catalans. Només així, recollint novament les paraules del professor gallec Xosé López García, veurem l’increment d’iniciatives, de canals, de formats, de modalitats narratives i de formes d’intervenció i aportacions de les audiències actives, tot cercant el nou model de negoci que es barallarà amb la precarietat. Així veurem forts tant els professionals com els empresaris de la comunicació.
Estanis Alcover i Martí, periodista i consultor de comunicació.
