Fa unes setmanes celebràvem el Dia Internacional de la Ràdio. Més enllà de les activitats que cada emissora va organitzar, moltes d’elles en forma de programació especial el dia 13 de febrer o La Nit de la Ràdio de SER Catalunya, cal destacar i felicitar una iniciativa de primera magnitud: l’Arxiu Sonor de la Ràdio a Catalunya.
Com informava aquest portal, aquest arxiu nascut de la ingent tasca de Cinto Niqui i diversos col·laboradors i amants de la ràdio i l’Institut de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona (InCom-UAB), no només ha incrementat moltíssim el seu catàleg en aquests tres anys de recorregut –de 2.600 arxius a prop de 15.000, i de 600 emissores a 1.250–, sinó que ha millorat significativament les seves prestacions i usabilitat. I com comentaré al final de l’article, amb molt potencial per anar més enllà encara.
Present
Vist el sector des d’un punt de vista general, mirant tota l’oferta d’àudio disponible en l’entorn digital, la seva vitalitat és enorme, amb un creixement quantitatiu i qualitatiu dels pòdcasts en català –tant els impulsats des de les emissores radiofòniques com els que provenen d’iniciatives externes– que testimonien una enorme fortalesa i diversitat. Que els Premis Ràdio Associació de Catalunya n’hagin incorporat una nova categoria significa un reconeixement d’aquesta nova realitat sonora, que ja ha anat sumant grans trobades i premis aquests darrers anys, tant d’específics com els Premis Sonor, com de compartits amb altres gèneres de la creació digital, com els Premis CRIT, successors dels Premis Tresdeu valencians i posteriors AMIC-Tresdeu.
Centrant-nos només amb la ràdio convencional, que compti a Catalunya amb 5,6 milions d’oients i que el 70% d’aquests ho sigui en català, segons dades de l’Associació Catalana de Ràdio, no és només una molt bona notícia des tots els angles possibles, sinó que demostra la resiliència d’un mitjà que continua tenint altíssimes taxes de consum i fidelització, i una força bona salut comercial, malgrat l’enorme pressió de les grans corporacions digitals.
Futur
Aquest país té molts deures pendents amb el seu patrimoni històric, tant des del vessant de coneixement cultural i històric del passat, com d’interpretació del seu present i projecció cap al futur. Com hem comentat més d’una vegada, no és de rebut que Catalunya no compti encara amb un museu integral de la comunicació audiovisual, que ens situés a l’avantguarda dels grans museus existents, a Europa o als EUA, dedicats a la ràdio i la televisió, al cinema, als videojocs o a la comunicació en general. Només recordar que un dels innombrables acords del Parlament que no s’han materialitzat és un que insta el Govern “a crear i instal·lar, amb caràcter permanent, el Museu de la Ràdio i Televisió”. És el darrer punt d’una resolució aprovada per unanimitat… a finals del segle XX!
“Aquest país té molts deures pendents amb el seu patrimoni històric, tant des del vessant de coneixement cultural i històric del passat, com d’interpretació del seu present i projecció cap al futur”
De moment, es podria començar per un projecte, que ja existeix i està molt ben estructurat, i que és molt més fàcil, ràpid i econòmic de fer realitat que un gran equipament físic en forma de museu nacional: un museu virtual de la ràdio catalana, construït a partir del magnífic arxiu sonor abans esmentat. Seria una molt bona notícia que se li donés llum verda.
I caldria que els responsables culturals i patrimonials del país acabessin prenent alguna decisió. Es va deixar passar l’oportunitat durant el centenari de la ràdio per fer una primera passa –aniversari molt desaprofitat, com vaig tenir l’oportunitat d’analitzar–, però no caldria esperar a cap nova data simbòlica per fer-la.
Daniel Condeminas i Tejel, consultor en comunicació.
‘Trump ‘compra’ la Warner’ – Marc Bataller
