Una cruïlla tan fàcil de descriure com complicada de resoldre: o continuem per la via de la lenta però continuada minorització dels continguts en la llengua del “a més a més” davant del castellà i l’anglès, o ens plantegem multiplicar la seva oferta i incrementar exponencialment la seva visibilitat; és a dir, normalitzar la seva disponibilitat i el seu consum. En la primera opció, on som ara, aportar-hi més diners i aconseguir alguns resultats amb negociacions amb distribuïdores i plataformes (benvinguts!) servirà per aturar el descens i crear la il·lusió que aixequem el vol, però serà una il·lusió. Però amb la perspectiva econòmica actual, res fa pensar que el lleuger increment d’enguany –concentrat a l’Institut Català de les Empreses Culturals– hagi de ser el precedent de grans augments en els propers anys.
La darrera enquesta del CEO assenyala que només una quarta part de la ciutadania opta per la versió en català d’obres audiovisuals… quan aquesta existeix. Ni tan sols entre els catalanoparlants s’arriba al 50%! Caldria anar més enllà d’aquestes dades generals i conèixer i quantificar les raons per les quals ni els catalanoparlants busquen majoritàriament la versió en català d’aquella sèrie o pel·lícula. Però segurament hi ha dos factors que expliquen part del drama. Primer, ens hem acostumat a consumir, amb normalitat absoluta, continguts doblats al castellà, tant que per a moltes generacions han esdevingut la “versió original”. I segon, també ens hem mal acostumat a què la versió en català sigui ben escassa i, per tant, molts cops ja no la busquem, perquè ens imaginem que no hi és.
Fa unes setmanes, apuntava que l’escola hauria de ser un gran aliat de l’audiovisual en català. No descobreixo la sopa d’all si assenyalo la necessitat estratègica que l’àmbit educatiu faci normal, ambiental, els continguts que s’expressen en català. I he fet servir el verb en condicional, ja que el català no és pas la llengua ambiental, la llengua normal, a moltes escoles i instituts del país. Això, molts ho sabíem de fa molts anys i ara, finalment, es reconeix oficialment. Ho torno a esmentar ara perquè ens mostra com l’hàbit de consum de continguts en català depèn de la disponibilitat d’una bona oferta, sens dubte!, però també és indispensable que aquesta gaudeixi d’una presència destacada; que sigui molt visible als canals digitals, al carrer i als espais de relacions socials presencials i virtuals.
Hi ha un dolorós exemple: el doblatge per a les sales de cinema. Deixo de banda que tenim una llei que cap Govern l’ha fet complir mai, tot i que ja ha passat una dècada llarga de la seva aprovació i que, malgrat que el Tribunal Constitucional va retallar per la meitat els percentatges, va avalar que hi haguessin quotes obligatòries de distribució i exhibició. Si donéssim per bona la justificació que diu que és una llei inaplicable i que no hi ha altra via que la subvenció pura i dura del doblatge al català –tot i que no la comparteixo gens–, el que no es pot pretendre és que la taquilla en català funcioni prou bé, mentre continuem posant diners públics en un mecanisme de subvencions, molt defectuós pel que fa a la visibilitat de la versió en català. Per què? Doncs perquè aquesta versió no surt a la publicitat cinematogràfica, ni tan sols es veu aquella frase al cartell de la pel·lícula, “també en català”. l el tràiler en català arriba tard i es difon malament. I si el títol s’ha traduït al castellà, aquesta traducció serà el títol únic de la pel·lícula en tota la campanya promocional, sigui a les xarxes socials o al carrer, etc. I per acabar-ho d’adobar, una part ben significativa dels exhibidors programen els passis en català en els pitjors horaris durant la primera setmana d’estrena. Així, veiem com desapareixen les projeccions en català el següent cap de setmana o màxim l’altre de manera sistemàtica…
Llei de l’audiovisual: una oportunitat perduda?
Sobre la futura llei de l’audiovisual, cal esperar-ne poques novetats, més enllà de comprovar quin serà l’abast final de les esmenes pactades sobre les quotes lingüístiques, tant pel que fa a l’oferta com pel que fa a la producció de nous continguts.
Sembla, però, que aquesta normativa estatal no inclourà cap mesura de “prominència” dels continguts en català als menús i guies digitals de les plataformes. I això malgrat que aquesta sigui una potent eina de la nova legislació europea, explícitament pensada per promoure el pluralisme lingüístic, i que alguns ho vinguem reivindicant de fa anys. A la cloenda de la Jornada sobre la promoció de l’ús del català, organitzada per la FOLC a finals del 2018, vaig afirmar que: “el redactat de la futura Directiva indica que les autoritats audiovisuals són les encarregades de garantir, entre altres grans principis, ‘la diversitat cultural i lingüística’. I ens hauríem de dotar dels instruments necessaris per treure el català de la situació de minorització creixent que pateix. I aquí hi entra tot: versions originals, subtitulació, audiodescripcions i doblatge”.
Voldria equivocar-me molt, però penso que ens haurem d’esperar a una propera legislació, o sigui d’aquí a una dècada mal comptada, per poder incorporar un precepte tan important com aquest. I parlo d’una dècada perquè és el temps aproximat que passa entre una Directiva europea i la següent. Dubto que el català es pugui permetre aquest “luxe”.
Daniel Condeminas i Tejel, consultor en comunicació.
