Aquest dijous, 21 de novembre, el saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat, ple de gom a gom, va aplaudir els representants de la premsa de proximitat i temàtica. Ostres, em va fer il·lusió. Executius, directors, periodistes, publicistes i patums van aplaudir l’encert d’un jurat que atorgava un dels Premis Nacionals de Comunicació 2013, que concedeix el Govern de Catalunya, a les tres associacions que agrupen els editors de premsa local i comarcal i de revistes. No va ser tan gran ni tan llarg com l’aplaudiment a Justo Molinero –felicitats a la gent de Tele Taxi!–, però va ser sincer i sentit.

El premi, a més a més, és oportú. Es treballa per unir sinergies entre les tres associacions i es viu un moment delicat en el sector. De tots és sabut que la incertesa sobre l’immediat futur de la premsa és aprofitada per qui voldria veure desaparèixer aquesta premsa que neguiteja els grans mitjans nacionals. Però la tendència mundial del sector de la premsa – en paper o la xarxa– és la proximitat. Aquest és el gran valor d’aquests petits i mitjans editors. No els mouran pas.

La premsa comarcal i local, gratuïta o de pagament, ha de continuar sent activa, forta i valenta, com fins ara. Les noves tendències de la indústria periodística porten a enfortir-la, malgrat la crisi que tenen al damunt. Estic convençut que els editors i editores de premsa de proximitat de Catalunya tindran un paper fonamental en la nova comunicació, concretant-se en quatre aspectes bàsics: multimèdia en la premsa de proximitat; consolidació dels periòdics digitals; tamisació obligada de la premsa gratuïta (que en surt enfortida), i augment de la inversió publicitària en premsa de proximitat. Aquestes tendències en el sector seran reptes fonamentals per als pròxims anys i els editors les han d’assumir. La confiança dels seus lectors és un valor segur, segons han constatat fins ara el Baròmetre de la Comunicació, l’EGM i l’OJD (paper i digital), amb dades incontestables que denoten a més el camí imparable emprès pels mitjans digitals catalans.

Estem immersos en un procés polític històric, els resultats del qual poden fer donar un tomb radical a la nació catalana. Aquesta premsa de petits i mitjans editors, com es deia en l’acte de lliurament del premi, seria premsa d’Estat imprescindible i necessària en la llarga singladura. El president de Catalunya i el seu Govern han d’assumir que el país necessita ben forta la publicació de proximitat, i ho ha de fer apropant-se encara més als seus editors, donant una empenta rigorosa a les seves associacions, respectant la idiosincràsia de cadascuna i afegint els projectes transversals acordats per totes les parts. El que han vingut fent fins ara l’ACPC, l’ACPG i l’APPEC és un exemple fora del nostre territori.

En el context actual, prou complicat, i en el procés de globalització en què es troba inserida la societat catalana, es fa especialment necessària una política de comunicació del Govern que sigui coherent cap a aquest conjunt de mitjans –en català!– que contribueixen decisivament a articular un sistema comunicatiu equilibrat del nostre país, al qual ajuden a vertebrar. El Premi Nacional de Comunicació és la constatació que estem en el bon camí.

En aquests moments tan difícils, on cap mitjà de comunicació disposa de la pedra filosofal i tots els seus sectors acumulen pèrdues, començant per la televisió, encara uns pocs privilegiats gaudeixen de tracte de favor del Govern, de les diputacions i d’alguns ajuntaments. És un greu error que cal corregir, perquè amb aquesta manera d’actuar –clàssica, en podríem dir– s’arraconen i marginen dos milions i mig de lectors de comarques –ben bons en campanya electoral, imprescindibles en el dret a decidir–, senzillament per la desídia i els desconeixements –molt poc professional, a aquestes alçades de la pel·lícula– dels planificadors de campanyes i el centralisme inaudit dels responsables de comunicació i propaganda dels partits polítics.

Però passi el que passi en l’immediat futur, facin el que facin els que tenen responsabilitats de govern, la premsa de proximitat i les revistes de casa seguiran aquí, perquè tenen el suport dels ciutadans i ciutadanes del país.

Tenim paper per força temps, encara. Les noves tecnologies han entrat amb força, amb enorme vitalitat i ja sumen audiències brillants, però sense omplir la caixa, la mare dels ous. La convivència del paper i del digital, però, assegura la vida durant anys a les capçaleres de tot el territori. Però per eixir en el futur immediat, els editors de premsa local i comarcal, de pagament o gratuïta, han de basar el seu treball en aquests quatre eixos irrenunciables: planificació estratègica; pla de màrqueting; implementació de marca comuna i enfortiment de les marques individuals; i, finalment, un pla de dinamització professional dirigit a les centrals de mitjans i agències de publicitat. Encara que sigui només per fer caixa!

Estanis Alcover i Martí. Periodista i consultor de comunicació.