Des de fa temps que preocupa, i molt, l’ús de la llengua catalana als mitjans de comunicació. No soc pas qui per burxar i trobar el perquè de la deriva, però em satisfà que qui pot ho faci. Per exemple, recomano l’informe de Mèdia.cat El deure dels periodistes amb la llengua. Anàlisi sobre la responsabilitat lingüística i la competència en català dels comunicadors en el context actual, original de Pol Cervera, un periodista que ha begut en les fonts del periodisme de proximitat des de l’emissora del Prat de Llobregat, i lingüista reconegut.
En la instrucció l’informe, Cervera es pregunta si el nivell de llengua dels comunicadors és prou bo perquè serveixi com a model vàlid per a la població. La resposta la trobem en les sis conclusions. En destaco dues. La primera, diu textualment: “El plantejament en els graus de Periodisme respecte a l’estudi de la llengua catalana és pobre i no aconsegueix que els futurs periodistes surtin de la carrera amb prou consciència que han de dominar la seva principal eina de treball, que és la llengua –en aquest cas, la catalana”. I la segona de les conclusions que subratllo és una denúncia: “Els periodistes que treballen en mitjans de comunicació en llengua catalana no són prou conscients de la responsabilitat que tenen com a models lingüístics per a la població”.
Potser sí, doncs, que no hi ha prou consciència, en general, de l’obligatorietat de ser polits en l’ús de la llengua a tots els mitjans de comunicació. També cal reconèixer que no és fàcil. Escassa formació, en determinats casos; massa pressa, en d’altres; i un migrat interès, en molts.
El 13 de desembre de 1976 va néixer a Barcelona, de la mà de RTVE, Ràdio 4. La primera emissora generalista en català des de 1939 (la primera, local, fou Ràdio Olot) va posar els fonaments del llenguatge radiofònic modern en llengua catalana. Joan Munsó Cabús va nomenar un comitè de supervisió de la llengua, que presidia Robert Saladrigas, per dotar Ràdio 4 d’un llenguatge àgil, fàcil i el màxim de correcte, fugint de castellanismes i de carrincloneria.
El 3 de gener del 2017, en un article a Comunicació 21, jo mateix escrivia: “Quan l’Institut Oficial de Ràdio i Televisió, centre autònom de Barcelona, va decidir endegar un seminari de llengua catalana dirigit als primers professionals de Ràdio 4, va fer un pas endavant –absolutament oblidat– cap a la creació d’un llenguatge radiofònic en llengua catalana, només amb el petit antecedent de Ràdio Associació de Catalunya, molt lluny del d’una emissora convencional. Un equip de lingüistes, encapçalat per l’escriptor Robert Saladrigas i el lingüista Josep Baiget i Masip, va ser l’encarregat d’escoltar els programes emesos (d’una manera singular “es vigilaven” els informatius) i elaborar un document (crec que setmanal) on es recollien les anomalies, es donava la informació correcta i, sobretot, s’escrivien les frases senceres que eren repetides en el llenguatge adequat, amb totes les explicacions possibles que ofereix la gramàtica. On més feina hi havia és en la creació de la llengua esportiva (futbol i bàsquet). Precisament, Josep Baiget va escriure el llibre Les incorreccions més habituals del català parlat, per a l’IORTV, basat en el treball d’escolta de Ràdio 4”.
I aquí és on em trobo coincidint amb Pol Cervera. El català dels mitjans esportius ha decaigut perillosament i cal corregir-ho quant més aviat millor. Segurament, el mal gravita en la falta d’interès i una pobra formació. Però el fet concret és que, la feina feta pels lingüistes cridats per l’Institut Oficial de Ràdio i la mai prou reconeguda tasca divulgadora del català en el futbol de Joaquim Maria Puyal, té mal averany, decau a tota pressa.
Un exemple generalitzat, s’han perdut els gentilicis. Busquem els gentilicis. Fem una recerca i captura i publiquem un recordatori extret del Termcat: els gentilicis són adjectius que indiquin l’origen o la procedència i es relacionin amb noms propis corresponents a països, comarques, ciutats, pobles… Ara ens fem un fart de llegir i/o escoltar tot referint-se als orígens d’un esportista “el de…” (diguem Badia, Reus, Badalona, la Ràpita o on sigui). Què és això de dir o escriure “el de…”? Sona a desdeny, com a mínim, a més d’incorrecte i poc professional. Tant difícil és dir “el badienc”, “el reusenc”, “el badaloní” o el rapitenc?
Un altre exemple (i prou). Ara ens referim a l’Atlètic de Madrid com a “l’equip colchonero”. Coi, que no és un matalàs l’estri que en castellà porta per nom colchón? Fins fa cinc o sis anys, els periodistes que parlen o escriuen en català sempre es referien a els “matalassers” quan feien esment als jugadors de l’equip madrileny. Era una de les icones elevades al cub pel mestre Puyal. Ara, fins i tot a l’únic diari d’esports en català, L’Esportiu, s’escriu la paraula colchoneros de manera sorprenent.
Donem ara un cop d’ull (molts periodistes esportius parlen d’“anem a donar un cop d’ull”… un altre problema aquest de l’“anem a…”) a l’opinió de Joaquim M. Puyal. Diu: “El català no és una llengua d’estar per casa. Mereix la mateixa consideració que qualsevol altra i la independència lingüística dels catalans no cal que ens la doni ningú. Depèn de nosaltres!” (de la Guia d’acollida lingüística al món de l’esport, editat per la Plataforma per la Llengua i la Fundació FC Barcelona, i molt recomanable).
Potser fora bo pensar en reeditar els magnífics quatre volums del Seminari de l’“Instituto Oficial de Ràdio y Televisión” de Barcelona, dirigit pel lingüista Josep Baiget i Masip. Es recullen prop de 200 programes de tota mena –amb molta incidència en els esports– des del desembre del 1978 fins al mes de maig del 1984. Ja van ser útils en la confecció del traductor automàtic del castellà al català d’El Periódico de Catalunya, mercès a una iniciativa del lingüista badaloní Enric Duran i Padrós (que fou corrector de Revista de Badalona i El Punt Barcelonès Nord).
Estanis Alcover i Martí, periodista i consultor de comunicació.
