Vals per a mitjans impresos? El finançament del Govern estatal per al lliurament de premsa al jovent sembla no ser massa exitós, de moment. Però a més, el problema actual és que els diaris i les revistes ja no es poden lliurar de manera rendible a ciutat i molt menys a les zones rurals. El nostre sistema de mitjans i la nostra democràcia estan amenaçats si la informació ja no arriba a tot arreu. Fora aconsellable als mitjans i a la política que prenguin la perspectiva dels usuaris i els donin el poder sobre el finançament dels mitjans –singularment dels de proximitat, si només ens referim a Catalunya. A més, es necessita amplitud de mires.
Fa anys, amb en Jordi Fortuny i Batalla com a director general de Difusió Corporativa, ja es va posar sobre la taula un sistema de vals –equiparable al val cultural per a joves– per a ajudar la premsa de proximitat, i d’una manera especial la rural. No va reeixir. Potser el podríem treure novament del calaix, no només per als mitjans impresos locals i comarcals, sinó que també pòdcasts i butlletins de pagament es poguessin beneficiar d’aquest modus de finançament. Tot i que segurament no fora pas una solució total.
Hem de prendre consciència que el camí dels mitjans és el que obre, pas a pas, la societat. Mirem, si no: en les principals regions d’Alemanya, per exemple, a l’est de Turíngia, ja no se subministren diaris locals impresos perquè la impressió i el lliurament s’han tornat massa cars. Això és una catàstrofe per a la ciutadania! El que veiem amb els alemanys ens ve a dir que la promoció de vendes seria com un guix que cobreix una ferida, però no la curaria. El finançament, això sí, beneficiaria el paper imprès que es lliura al subscriptor. Però aquesta fórmula no és especialment avançada. Hi ha una manca d’impulsos que assegurin el futur a llarg termini del nostre sistema de mitjans, particularment els de proximitat.
Avui, el sistema de mitjans catalans, a més dels impresos, electrònics i radiofònics, també inclou start-ups periodístiques i productors de pòdcasts. Ara bé, la “competència” dels mitjans de proximitat no és només a Barcelona. Tots s’enfronten al domini aclaparador d’unes poques corporacions multinacionals: Meta, Google, Alphabet, Apple, Microsoft i Amazon… no només determinen les regles entre si d’una part cada cop més important del debat públic, també han destruït ràpidament el mercat publicitari a través del qual els mitjans van generar una part dels seus ingressos durant dècades.
En aquest sentit, seria un error diagnosticar simplement una crisi de distribució de premsa: tot el nostre sistema de mitjans està amenaçat. Des d’una perspectiva de política democràtica, un país petit com el nostre difícilment té un tema cívic més important: què hem de fer per poder comunicar-nos sobre tots els temes en cinc o deu anys? O menys? Què podem fer?
Podria ajudar aprendre del creixement explosiu de les plataformes monolítiques? Què fa que Meta i altres xarxes tinguin èxit? Les plataformes han adoptat radicalment la perspectiva de l’usuari per recollir dades i utilitzar-les en el mercat publicitari. Aquesta centració en l’usuari s’està introduint lentament entre els editors dels grans diaris catalans i espanyols, amb més diàleg i debat, per exemple sobre el perquè algunes persones ja no se senten representades en el nostre sistema de mitjans. Aquest focus d’usuari també es podria traslladar a un nou model de finançament dels mitjans? Probablement, sí.
Podem regirar els cercadors i trobar nous models. No sabem, però, si seran reeixits en un lustre o no. Per exemple, el novembre del 2015, els votants de Seattle van aprovar una iniciativa anomenada ‘Eleccions honestes a Seattle’. Entre altres coses, van reformar el finançament de la campanya per part dels candidats. Des d’aleshores, una comissió ha emès quatre “vals de democràcia” per valor de 25 dòlars cadascun als residents, que poden decidir per ells mateixos a quins candidats volen donar suport. Un sistema transparent que deixa que sigui la ciutadania la que decideixi qui rep el finançament i com. Per tant: un model de finançament de campanyes centrat en l’usuari, segurament no fora pas fàcil d’adoptar en la nostra societat i menys encara controlar el pac dirigit als mitjans locals i comarcals. Però és un exemple que es pot utilitzar el magí per trobar noves fórmules.
“Deixar els editors penjats i de la mà de Déu no és només una injustícia, sinó també un cop prou dur al futur del país i a la mateixa democràcia”
És una realitat com un temple que els diaris i les revistes a Catalunya –de Barcelona o de comarques– estan perdent ràpidament la circulació i els ingressos publicitaris, i algunes editorials petites o grans ja s’acomiaden del lliurament matinal de periòdics per missatgeria en algunes zones rurals. El finançament del lliurament ja havia estat denunciat per l’editor Joan Vall Clara, quan era director general d’Hermes Comunicacions, editora d’El Punt, quan aquesta capçalera iniciava la seva expansió al Barcelonès Nord i Maresme. Des d’aleshores no s’ha trobat cap solució i les subscripcions de les capçaleres impreses cauen en barrina.
Tampoc la Generalitat –com sí s’ha fet en altres llocs, com França, per exemple– ha pres cap disposició per al finançament de la distribució de premsa a comarques i ni se l’espera per al pressupost de 2024, que s’està coent actualment. Quins altres models de finançament estarien disponibles per enfortir el sistema de mitjans en el seu conjunt –que ha patit la pressió de plataformes com Facebook i Google a les capitals, i l’afany de supervivència dels editors de Barcelona pouant a comarques– i, per tant, també, la democràcia?
El Govern de Catalunya no ha afinat mai en com donar suport a la premsa si no és amb l’arbitrarietat de les pàgines de publicitat. Torno a esmentar Jordi Fortuny, que en el seu dia fou responsable de la publicitat institucional. Fortuny escrivia a Media.cat el 16 de setembre del 2019: “Fer servir la inversió publicitària del Govern com un succedani d’ajut no és correcte i fer servir els possibles ajuts als mitjans de comunicació per millorar la imatge del Govern tampoc és correcte. Per no dir, clarament, que les dues coses serien un frau als contribuents, que són els qui aporten els recursos per a la publicitat, d’una banda, i per als ajuts, d’una altra”. Però, malauradament, som aquí. Ara mana aquest partit, ara l’altre… i el frau o succedani continua. Jordi Fortuny era prou clar: “És probable que les sospites de discrecionalitat no s’esvaeixin mai del tot, però la transparència de totes les actuacions ajudaria molt a destriar el gra de la palla”.
El paper de premsa està de visita permanent al CAP, fins i tot posa el peu a l’hospital i, a poc a poc, hi ha capçaleres que acaben a l’UCI. Amb els suports actuals (que obvien la distribució) no n’hi ha prou, és evident. La Generalitat ha d’agafar el brau per les banyes i tancar els seus alts directius a Miravet o on s’estigui ben tranquil durant uns quants dies. Però no pas sols! Els càrrecs de la Generalitat han de congeniar, cara a cara, i obertament, sense prejudicis, amb els membres de les juntes de les associacions d’editors ACED, AMIC, ACPC i APPEC. Problemes damunt la taula –res a amagar!–, diàleg, discussió i acords.
La supervivència dels mitjans en català hi està en joc. Deixar els editors penjats i de la mà de Déu no és només una injustícia, sinó també un cop prou dur al futur del país i a la mateixa democràcia. Cal treballar de pressa si volem que el nostre sistema de mitjans de proximitat sobrevisqui. Valorem-ho.
Estanis Alcover i Martí, periodista i consultor de comunicació.
