“Quan miro el sector, al·lucino: viu un cert immobilisme, quan el que es tracta és de sacsejar”. És una de les frases de l’editor Joan Camp en una entrevista a Comunicació 21 fa només uns dies. Començava així per continuar parlant dels mitjans de proximitat, de la digitalització i del futur. I de fet, aquesta realitat la podem traslladar a tots els mitjans locals. A les capçaleres, les ràdios i les teles. Un ecosistema format per més de 440 mitjans digitals locals, 147 ràdios i 55 televisions que tenen com a única missió informar del què passa als nostres pobles i ciutats. Si no ho fan ells, qui ho farà? Resposta: ningú. Tenint en compte les dimensions del nostre país, no ens equivoquem quan diem que tenim una de les xarxes de mitjans de proximitat més potents del món.
Aquest ecosistema viu en constant ‘mode de supervivència’. En aquest entorn els pressupostos són sempre tan ajustats que es fa difícil afrontar els reptes o millorar les condicions laborals dels treballadors. Qualsevol esforç és titànic. És la realitat i ja ho era tres dècades enrere, quan va començar l’etapa per professionalitzar la televisió de proximitat. En aquest cas concret –i també ho podríem traslladar a les ràdios– els ingressos arriben per diverses vies. De la publicitat convencional del comerç de proximitat, de les contribucions que es fan a La Xarxa de televisions locals, dels contractes amb les administracions o de les ajudes estructurals de la Generalitat.
“Els contractes comercials amb les administracions locals acostumen a ser una arma de doble fil, que es confonen amb el tractament informatiu”
Vaig a pams. Els ingressos comercials cauen gairebé a la mateixa velocitat que tanquen els establiments, a raó d’un 10,3% de mitjana a Catalunya entre els anys 2017 i 2021. En alguns municipis la xifra frega el 20%. El retorn de La Xarxa depèn sempre de la capacitat de producció de cada mitjà, i produir significa contractar personal. Els contractes amb les administracions estan subjectes a les negociacions amb cada govern de torn. I m’aturo un moment en aquest punt perquè és important fer-hi una reflexió.
Els contractes comercials amb les administracions locals acostumen a ser una arma de doble fil, que es confonen amb el tractament informatiu; i les ajudes estructurals son irrisòries, almenys per als ‘locals’. El panorama és aquest. I aquí comença el debat de debò. Quadrar o no els números es mou en una línia tan fina que qualsevol contratemps pot provocar un terrabastall.
Aquesta és la imatge que tenim quan ens posem davant del mirall. És una foto distorsionada i cal reconèixer un cert immobilisme, com deia en Joan Camp i, afegeixo, també per part dels propis mitjans. Com succeeix en qualsevol altra companyia, per afrontar les exigències futures i també les incerteses és necessari marcar-se un objectiu a curt, mig i llarg termini. I al mig i llarg termini és on pateix la ‘criatura’. Estem tan instal·lats en resoldre el dia a dia que costa alçar la mirada i la sensació és de moure’s contínuament entre arenes movedisses. Està clar el ‘què’, però no el ‘com’. Hi ha consciència de la necessitat de generar recursos econòmics pel llarg termini, però es perd perspectiva en el plantejament.
“No s’hauria de descartar la possibilitat d’entrar en el terreny del micromecenatge perquè sigui la pròpia audiència qui decideixi els continguts que vol veure i es puguin autofinançar”
Des d’un punt de vista estrictament local, els mitjans de comunicació tenen unes marques molt potents. Són únics i irrepetibles. Ningú pot explicar millor què passa al costat de casa, es reconeix credibilitat i aquest poder permet arribar i convèncer als anunciants. Però quan obrim la perspectiva i sortim del nostre hàbitat, aquesta marca es dilueix ràpidament i es fa difícil comercialitzar-la més enllà del territori local, perquè s’entra a competir a la lliga dels mitjans generalistes.
En un món global, on tot es pot mesurar, l’audiència consumeix el multicanal i les empreses estan enfocades a resultats, el mitjà local necessita una reinvenció urgent i constant. En la majoria de casos es viu d’una audiència fidel a la televisió lineal, però estem parlant d’un gruix cada dia més estret. Arribar a la població que consumeix el multicanal és costós i cal invertir-hi per fidelitzar el client, un target jove (i no tan jove). És necessari construir aparadors d’informació de proximitat a les plataformes per fidelitzar i eixamplar l’audiència.
És cert que aquest tipus d’accions requereixen recursos econòmics. Aquí és on entren en joc professionals amb capacitat de reiventar-se, sorprendre i adaptar-se al client. Professionals qualificats que entenguin la dimensió de la multiplataforma i les seves oportunitats. En el camp estricte de la producció i coproducció, no s’hauria de descartar la possibilitat d’entrar en el terreny del micromecenatge perquè sigui la pròpia audiència qui decideixi els continguts que vol veure i es puguin autofinançar. El món, per molt global que sigui, necessita proximitat, i només la pot oferir el mitjà que està sempre sobre el terreny.
Albert Brosa, periodista i director de nous formats i expansió de Corisa Media Grup.
