El 16 de gener es presentava el darrer informe d’#OnSónLesDones sobre la presència femenina en els espais d’opinió dels mitjans de comunicació del país. Les dades són prou conegudes, però caldria subratllar dues dades: que els mitjans públics, especialment Catalunya Ràdio i TV3, són els que s’acosten més a la paritat –especialment en programes com Més 324 o El suplement–, mentre que les ràdios privades i especialment la premsa escrita, sigui en paper o digital, queden –en general– molt per darrere, situant-se en alguns casos fins i tot per sota del 25%. Un percentatge totalment injustificable.

Certament, cal reconèixer la tasca dels mitjans públics audiovisuals per acostar-se a aquesta equitat. El tema no és menor. Com assenyala un recent informe de la UER, All Things Being Equal, els mitjans públics “tenen la capacitat de donar forma a la percepció del públic sobre els rols de gènere, i com a servei públic tenen el deure de reflectir les societats a les quals informen i liderar la construcció de llocs de treball amb equitat de gènere”.

Un deure que, segons la nostra normativa, afectaria també la resta de mitjans. La Llei 17/2015 d’igualtat efectiva de dones i homes assenyala que tots els mitjans de comunicació catalans, siguin públics, amb llicència o subjectes a subvencions de la Generalitat –o sigui quasi tots– han de “garantir una participació activa de les dones, la presència paritària de dones i homes i una imatge plural de tots els sexes en tots els àmbits, amb una atenció especial als espais de coneixement i generació d’opinió”.

Feina en queda molta per fer, i podríem prendre bona nota d’iniciatives que es fan al nostre voltant. Per exemple, l’autoritat audiovisual francesa, el CSA, va promoure fa quatre anys una instrucció per la qual s’obliga tots els mitjans televisius i radiofònics a presentar-li cada any un acurat informe sobre la intervenció de les dones en cadascun d’ells, ja sigui presentant programes, treballant a la redacció o participant-hi com a persones expertes, entre altres paràmetres, amb l’objectiu final d’assolir-ne la paritat. Doncs bé, aquesta dinàmica de passar comptes ha significat que, any rere any, hagi pujat aquest darrer paràmetre, potser el més estratègic de tots ells. Si el 2016 les dones sumaven només el 31% de les intervencions de persones expertes en el conjunt dels mitjans audiovisuals francesos, es va passar al 35% el 2017, i al 37% el 2018, l’últim any analitzat fins ara.

Més enllà de reivindicar i lluitar per la paritat de dones i homes als mitjans de comunicació, perquè és de justícia i perquè ja toca, plantejo la conveniència de plantejar aquesta necessària equitat des d’un punt de vista de construcció cultural. Que el conjunt del món de la comunicació interioritzi i promogui un valor incontestable: el protagonisme de les dones és un factor d’enriquiment majúscul que caldria posar com a valor fonamental, indispensable, per a l’estratègia del sector de la comunicació per als propers anys.

Si obrim el focus al conjunt del món audiovisual trobarem al nostre país un exemple magnífic del que dic, amb la nova fornada de directores –Lucía Alemany, Belén Funes o Neus Ballús– que han dirigit bona part dels films catalans més rellevants dels darrers anys.

Daniel Condeminas i Tejel, consultor en comunicació.