Passarel·les entre el món real i virtual

Aquests dies es compleixen 7 anys de l’aparició de Twitter. Una de les xarxes socials amb més projecció. Les seves xifres de creixement maregen. Però ho fan més les de Facebook. Una xarxa amb 9 anys de vida. És la predominant a l’Estat espanyol, amb 18 milions de persones usuàries. Arreu del món aplega 1.060 milions d’usuaris actius al mes. Si fos un país seria el tercer més del món, pel que fa a la seva població.

Podria seguir abocant xifres i més xifres que ens farien badar la boca, potser per admiració d’aquest fenomen on cada dia hi ha més gent. En diríem defensors, d’aquesta realitat. O no. Perquè com tot a la vida, no cal gratar massa per trobar detractors de les xarxes socials.

Poc a poc van apareixent estudis de la penetració d’internet i les xarxes socials a les nostres vides, a les nostres relacions. D’opinions respecte a aquest fenomen n’hi ha de tota mena, com és lògic. Segur que cadascú de nosaltres en té la seva, irremeiablement fruit de l’experiència personal en aquest món virtual. Més o menys real, més o menys proper al món nostre de cada dia.

Hi ha vegades, però, que la distància entre el món real i el virtual s’escurça, es desdibuixa. Apareixen passarel·les de connexió que permeten un funcionament sincrònic d’ambdues realitats. Podríem dir que s’humanitza la xarxa. O que es digitalitza la vida quotidiana. Ens trobem, els que “vivim” part de les nostres vides als móns virtuals, davant moments especials en quals conflueixen moltes circumstàncies.

Ho exemplifico. A Cerdanyola del Vallès, on treballo cogestionant els perfils socials de l’Ajuntament, es va perdre una veïna de la ciutat, afectada per la malaltia d’Alzheimer. Va ser a les darreries del mes de març. Ràpidament la societat cerdanyolenca i la de les poblacions properes es van posar en marxa per donar a conèixer la notícia i per buscar-la. Família, veïnat, amigues i amics, cossos de seguretat, voluntariat, mitjans de comunicació, canals 2.0… tothom, absolutament tothom, es va mobilitzar per trobar la veïna. La resposta ciutadana va ser exemplar. Les xarxes solidàries, les autèntiques i primeres xarxes socials abans no coneguéssim les que maneguem en el món virtual, funcionaren a la perfecció.

Pocs dies després, el 28 de març, un cerdanyolenc treballador del SEM, en Salva Sala, publica un tuit amb la notícia que la veïna havia estat trobada en bon estat de salut. Els perfils socials municipals repicàvem la informació, amb les dades que aportava la prefactura de la Policia Local. I és a partir d’aquest moment quan la informació pren vida pròpia. La tensió, el neguit per trobar a la veïna s’esvaeixen i esclata l’alegria ciutadana. La veïna retrobada està en bon estat físic i ha estat evacuada a l’Hospital de Sabadell perquè li facin un reconeixement i torni amb la seva família.

Tothom se n’alegra, del desenllaç de la història. I ho manifesta. El post que es publica al Facebook municipal aquell dia aplega 2148 “m’agrada”, 125 comentaris, manifestant majoritàriament l’alegria per la notícia, i és compartit 588 vegades. Unes xifres de vertigen, mai abans obtingudes per la pàgina Facebook de l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès.

Mai, en la meva experiència 2.0, havia viscut un esclat tan gran d’alegria ciutadana. L’esforç col·lectiu davant una situació adversa –el fet que una veïna es perdés– generà la solidaritat de la comunitat. Que també arribà al món virtual, multiplicant-se arreu la notícia de la cerca i després, com he comentat, la de la seva trobada sana i estalvia.

Les mètriques d’aquells dies –28 de març i següents– són de vertigen, pel que estem acostumats als perfils 2.0 de l’Ajuntament. Presenten un perfil ben semblant a un dels dibuixos del Petit Príncep, d’Antoine de Saint-Exupéry. Just el que representa la boa que s’ha cruspit un elefant. Enguany se celebren 70 anys de la publicació d’aquest llibre. La semblança, segur, no és anecdòtica. Estic convençut que l’aviador va ajudar a trobar la veïna, com un cerdanyolenc més.

Com ho feu el Petit Príncep, des del seu planeta. O què us pensàveu?