En la magnífica entrevista que Quim Miró fa a Quico Sallés a Comunicació 21 –molt recomanable– hi trobo adequadíssimes dues preguntes i les dues respostes. Miró li pregunta si hi ha de dues maneres de fer periodisme: a Madrid i a Barcelona. Sellés s’inclina cap a una tercera: el periodisme local. No es pot dir ni més clar ni més alt: “El més rellevant és la força de la premsa local que té Catalunya, que acaba sent una pedrera extraordinària de periodistes i que fa una informació de proximitat que és molt influent al territori”. I Quico Sellés ens recorda una evidència: “Aquest element no es troba ni a Madrid ni a la resta d’Espanya”.
La resposta a la pregunta del periodista de Comunicació 21 sobre què diria als estudiants de Periodisme o aquells que volen dedicar-se a la professió, és igualment rodona: “Que penquin molt, que es llevin una hora abans que la resta i vagin a dormir una hora més tard que els altres”. Pel Quico aquest és el secret de la feina del periodista. Transparent.
Com fem el periodisme “de casa” des dels mitjans de proximitat i com es formen els futurs periodistes a les facultats de Comunicació del país és un tema reiteratiu en les meves reflexions. En realitat és la preocupació pel futur. I aquí ens cal una mirada amplia i sense distàncies.
A primers de setembre escrivia sobre si podem copiar el mètode noruec per expandir els mitjans locals. Tots els països escandinaus són exemplars en el periodisme local. Poca població, conglomerats urbans molt distants els uns dels altres, i un cert aïllament en els rigorosos i llargs mesos de l’hivern són elements prou consistents com per creure i avalar un periodisme proper, perquè tot queda lluny menys el territori que hom trepitja per estudiar, treballar i disposar d’un sostre.
De Noruega emprenc viatge sensorial cap a Dinamarca, un altre dels cinc estats nòrdics on la vida es desenvolupa de manera ben diferent a la nostra, i on els seus habitants es vanten de ser els més feliços d’Europa. No sé si ho són o no, el que és ben cert és que l’alta confiança social de la regió, els forts sistemes de benestar, la relativament baixa delinqüència i la baixa desocupació signifiquen que hi ha moltes menys persones que es consideren infelices. Tot i que per aquí assenyalem els països nòrdics per una taxa elevada de suïcidis, cal tenir present que països nòrdics i països escandinaus no són el mateix. Un concepte és geogràfic i l’altre té un significat més sociocultural, i aquest darrer és un exemple per al periodisme que nosaltres entenem com a local i comarcal.
L’Escola de Mitjans i Periodisme de Dinamarca (amb dues seus: Copenhaguen i Aarhus) incardina als seus alumnes el lema Sigues agut. En la seva introducció als estudis de periodisme (on destaquen que cal fer periodisme de territori), els diu als possibles alumnes: “En un món que neda en la informació, el periodisme i els periodistes tenen un paper central a l’hora d’investigar, classificar, qualificar, comprovar i seleccionar el més important. Us ensenyem tant les tècniques com la capacitat de reflexionar sobre el seu ús”.
“Què ens preocupa?”, pregunta l’escola. “El món que t’envolta? Fer les preguntes essencials? T’atreveixes i vols conèixer gent i preguntar per la seva història? Pots treballar ràpid? Pots donar i rebre crítiques? Pots llegir de vegades grans quantitats de text? Tens el coratge d’escriure, filmar i fer so?”. Si les respostes són afirmatives, l’escola danesa els diu: “aleshores potser hauríeu d’estudiar periodisme”.
Sobre el futur aprenentatge dels alumnes bo é destacar dos inputs: a) aprendre a investigar sistemàticament i a fons, i a pensar de manera crítica i analítica; b) t’entrenaràs per comunicar-te, tant per escrit, per vídeo, per foto i per so.
El mes de maig d’enguany, la direcció d’aquesta escola de periodistes va fer públic un comunicat en el qual es diu que, si el periodisme no vol perdre la batalla pels usuaris, hi ha d’haver nous mètodes. I informa que “al llarg de tres anys, l’escola ha provat i condensat eines basades en el diàleg juntament amb socis internacionals”. El seu resultat es presenta en una guia gratuïta per a professors, mitjans de comunicació i proveïdors de cursos. En realitat, es tracta d’una gran guia d’inspiració per al periodisme basat en el diàleg, fruit del projecte Dialogue, finançat des del 2019 fins al 2022 com a projecte Erasmus+ per la Comissió Europea.
L’Escola de Mitjans i Periodisme danesa anomena el seu mètode “periodisme basat en el diàleg”, la qual cosa està estretament relacionada amb la implicació del periodista, el periodisme de compromís i el periodisme en el consumidor d’informació, on el denominador comú és escoltar els usuaris i involucrar-los en el procés periodístic des de la idea fins a la pista de comentaris.
Els resultats del treball que va conduir a l’edició de la guia gratuïta es van presentar a mitjans de maig. Entre altres coses, la guia aborda les oportunitats, els dilemes i els reptes del mètode basat en el diàleg, i ofereix una sèrie d’exemples de com funcionen els mitjans danesos i internacionals, que són capdavanters per als mètodes implicats basats en el diàleg.
Segons els autors de la guia, el seu enfocament del diàleg està orientat “a la producció versus a la recepció. L’objectiu no és comptar els clics dels usuaris ni fer un seguiment del temps que l’audiència ha passat amb una història. L’objectiu és, en primer lloc, apropar l’audiència al procés de producció de notícies des de la idea fins a l’avaluació, fer que la ciutadania participi en la creació d’històries, incloure veus diverses, ser conscient dels problemes rellevants per a l’audiència i escoltar el que el públic vol. Tot i així, segueix sent crític”.
Per als autors, integrar el diàleg d’aquesta forma en el procés de treball periodístic desenvolupa “tant la relació i les converses que els periodistes mantenen amb les fonts en general, com les converses que faciliten entre persones amb diferents visions sobre els temes”.
En definitiva, el periodisme basat en el diàleg vol empoderar i comprometre els ciutadans per superar els sentiments de desesperança i d’alienació de la societat. Hi ha quelcom més proper que el diàleg?
Com ho era el noruec, el model danès també mereix una atenció especial per a la formació dels futurs periodistes de proximitat a les aules de les facultats catalanes de Comunicació. Amb l’encaix perfecte de les preguntes-respostes de Quim Miró i Quico Sallés.
Estanis Alcover i Martí, periodista i consultor de comunicació.
