El Congrés i el Senat espanyols van viure dilluns un episodi incompatible amb un Estat que es reclama democràtic: un tribunal –concretament el Suprem– prohibia que els mitjans de comunicació, els periodistes, poguessin adreçar-se, preguntar i entrevistar càrrecs electes, quatre diputats i un senador, dins els dos edificis de les seus parlamentàries estatals. Prohibir a periodistes parlar amb diputats i senadors! Una prohibició que , pel que s’explica, era recordada pels policies que custodiaven aquests representants de la sobirania popular pels passadissos del Congrés, com si allò fos una comissaria del CNP i Junqueras, Sànchez, Turull, Rull i Romeva fossin uns perillosos delinqüents.

I davant la suprema vulneració del dret a la informació que va imposar el TS, no hi va haver cap resistència per part de cap professional acreditat. No era d’esperar cap gest “heroic” per part de cap periodista, temorosos tots i totes que el clima de retallades de drets civils que viu l’Estat espanyol els pugui passar per sobre com una piconadora. Comprensible. Si els vam veure i escoltar va ser gràcies a uns vídeos enregistrats per companys diputats i difosos per les xarxes socials… i finalment recollits per uns mitjans de comunicació formalment emmanillats al Congrés i al Senat. Les mateixes tàctiques que utilitzen les forces d’oposició democràtiques a Turquia o a les dictadures d’arreu del món. Tot ben coherent.

Ara, el que és també indignant –tot i que gens sorprenent– és el silenci, silenci absolut, de les organitzacions que representen la professió periodística. L’Asociación de la Prensa de Madrid. L’APM –més o menys l’homònim del nostre Col·legi de Periodistes– no va dir res, no es va queixar, no va formular cap protesta davant d’aquesta indiscutible vulneració del dret fonamental a la informació, que afecta de ple drets democràtics bàsics com els que emparen els representants electes de la ciutadania. Silenci. Silenci còmplice?

El compte oficial de l’APM a Twitter no ha dedicat cap menció al tema, ni una, res. De vulneracions de drets de periodistes a Mèxic o altres països, unes quantes piulades. Segurament els hi és més proper el que passa a l’altra banda de l’Atlàntic que a dues passes de la seva seu. Ara, total, això afecta a catalans, no? Doncs entesos.

I dit això, també cal apuntar que el Col·legi de Periodistes tampoc n’ha dit res fins ara…

Daniel Condeminas i Tejel, consultor en comunicació.