Fa força anys, concretament el 1999, el Parlament aprovà la resolució “sobre els mitjans audiovisuals de Catalunya”, que durant aquestes dues dècades ha marcat bona part de l’evolució del sector a Catalunya, des de la transformació de la CCRTV en l’actual CCMA fins a la Llei audiovisual. Canvis normatius que ens van posar al nivell dels països més capdavanters d’Europa, amb la consolidació del CAC com a autoritat audiovisual independent, entre altres avenços. Emperò, el darrer punt d’aquella extensa llista de propostes de la resolució resta encara pendent de fer un primer pas: la creació del “Museu de la ràdio i la televisió”.
Al llarg d’aquest temps han anat apareixent diverses iniciatives per posar en marxa un museu de l’audiovisual al nostre país, que ja van ser analitzades en un reportatge publicat a la revista Comunicació 21, cap de les quals, però, va passar de l’esbós inicial. El 2018 es presentava a l’Ateneu Barcelonès el Manifest en favor de la creació d’un Museu de la Ràdio a Barcelona impulsat pels programes L’altra ràdio de Ràdio 4 i Cocodril club de Radio Marca. Un manifest que continua sumant adhesions i que ja en compta amb prop de 600, entre professionals de la ràdio i la resta de mitjans, entitats acadèmiques, associacions professionals i entitats del sector.
El món de la ràdio està vivint una època d’èxits en la seva adaptació als nous hàbits de consum mediàtic. Per una banda, les emissions en FM són un exemple de com els mitjans catalans poden ser guanyadors, sent líders en cadascuna de les tres grans tipologies radiofòniques: la generalista amb RAC1 i Catalunya Ràdio; la musical amb el grup Flaix i la suma de les seves dues propostes, Flaix FM i Flaixbac; i la informativa amb Catalunya Informació. I per l’altra banda, l’encert en les propostes digitals, especialment amb una oferta de podcast que va més enllà de facilitar el consum a la carta d’allò que s’emet per antena. Parlem d’uns programes que connecten amb públics joves que han deixat de consumir massivament la ràdio convencional i/o que s’adrecen a comunitats d’oients amb interessos o gustos que no es trobaven prou satisfets amb els continguts emesos al dial. I tindrem més novetats en els propers temps, com l’emissió d’àudio immersiu o nous llenguatges audiovisuals que donaran –mai millor dit– visibilitat a la ràdio a les xarxes i les plataformes digitals més enllà de l’àudio que caracteritza i defineix el mitjà.
Coincidint amb la vuitena edició del Dia Mundial de la Ràdio, moltes emissores han programat espais o programacions especials i, fins i tot, han materialitzat noves iniciatives que tindran continuïtat més enllà de la jornada. D’entre elles cal destacar la posada en marxa al mNACTEC de l’estudi 17 de Catalunya Ràdio, que servirà tant per fer programes en directe de l’emissora com d’aula de ràdio, i que està complementat amb una mostra de l’evolució d’aquest mitjà, tot aprofitant el fons de materials del museu.
Més enllà de petits espais expositius com aquest de Terrassa, caldria plantejar-se seriosament que, davant del proper centenari de la ràdio a Catalunya, el 2024, el nostre país es dotés d’un espai museístic; ja fos específicament sobre el món de la ràdio o sobre el conjunt dels mitjans i continguts audiovisuals –com els cinematogràfics. Un museu –o com el vulguem anomenar– que conjuminés encertadament la divulgació, l’experiència lúdica, la investigació i l’experimentació. Museus existents arreu del món demostren que pot ser un projecte perfectament viable i sostenible econòmicament, i que seria un poderós recurs pedagògic per quan, d’una vegada per totes, l’educació mediàtica i audiovisual esdevingui matèria curricular del nostre sistema educatiu, tal i com assenyalen amb més o menys detall les lleis de l’audiovisual, de l’educació i del cinema.
Ens hi posem?
Daniel Condeminas i Tejel, consultor en comunicació.
