A qui ho pregunto? Dubto entre la barreta de Google, l’entranyable veu del meu assistent Alexa o l’OpenAI de 20 euros mensuals. Vull saber la definició extensa, exacta, ampliada i detallada del mot resiliència.
Finalment, prefereixo tirar de memòria personal i adaptar la paraula a la meva circumstància. Als fets, tot i que per a un editor de premsa els fets sembla que pesin menys –una miqueta menys– cada dia.
El meu editor –o sigui, jo mateix– em demana un article commemoratiu per al primer número de la publicació Orgull, que s’emmarca en els 25 anys de la fundació de la seva editora, el Grup Comunicació21, que va néixer un hivern del 1999. És evident que toca un article institucional corporatiu, de pes, amb cos i solemne. Un article que faci notar el més que sorprenent fet de la inexistència –fins avui– de cap publicació LGTBI+.
Però em ve al cap una anècdota personal, encara més antiga en el temps, germen de moltes derivades personals, i que va esdevenir un xoc frontal en la meva ‘cosmovisió’ d’un sector, d’una professió i d’un ofici que estimo amb bogeria malsana i insensata. Els psicòlegs (el meu germà petit Javier ho és) sempre diuen que aquesta és la pitjor manera d’estimar. Però és l’única que conec.
Andorra, setembre del 1991. La periodista Joana Viusà (corresponsal de L’Indépendant a Barcelona) em recluta perquè jo, un noiet de Badalona, de segon de carrera de l’Autònoma, l’acompanyi en una aventura irrenunciable: formar part de la fundació i llançament d’un nou rotatiu a Andorra la Vella, l’Informacions Diari i, a més, des de la secció d’internacional. Ulls en blanc.
Febrer del 1992. Des de la meva taula de la redacció, molt propera a un gran finestral, observo els –7 graus que fan a fora en contrast amb l’asfixiant calefacció de dins. Un dels molts contrastos extrems de treballar i viure a Andorra. No em sento segur. L’experiència andorrana, que es preveia estimulant –a l’espera d’un retorn victoriós a Barcelona–, és un desastre: dimissions dels caps, acomiadaments impulsius, crits i fins i tot una agressió física a una noia. Però jo segueixo obnubilat davant la pantalla d’Efe que em subministra notícies internacionals de l’incipient conflicte balcànic, fins que de sobte, la pantalla es queda en blanc i el servei d’Efe em comunica que s’ha produït una interrupció indicant-me un codi: ER#0033.
L’ER#0033 ningú sap què vol dir, són les vuit del vespre i el tancament d’edició és a punt de caure. Tampoc no hi ha tanta pressa, allà les nits eren llargues i a l’Informacions Diari la secció d’internacional era una vàlvula de compensació: si cauen pàgines de publicitat, més ‘internacional’; si algun periodista dimiteix a les cinc de la tarda després d’una bronca, més ‘internacional’; que si a un altre li dona un atac d’ansietat i cau per terra… A vegades les nits eren massa llargues.
M’inquietava l’ER#033 d’Efe, així que, donat que la meva cap d’internacional ja havia dimitit feia dues setmanes i que jo era l’únic integrant de la secció teletipera, em van recomanar –quin remei!– que em presentés al despatx de l’editor, Sr. Francisco Ruiz, probablement l’únic editor de premsa d’un estat que no era capaç de parlar l’idioma del seu país.
I truco a la porta del seu despatx.
Les males notícies als emperadors romans eren donades per especialistes que s’arriscaven a caure al fossat dels lleons. El meu particular fossat dels lleons va ser una monumental i incomprensible bronca d’un editor desnonat mentalment, acarnissant-se sense pietat amb aquell noiet badaloní, ingenu fins a la medul·la, que, per un caprici del destí, es va convertir en el portador de tan dolorosa notícia.
Sí, perquè si Efe havia cancel·lat el servei de teletips per impagaments de l’editora era conseqüència, inequívocament, de nosaltres, els incompetents periodistes catalans que no sabíem aixecar el diari, propietat d’aquell ogre d’origen andalús que s’expressava grunyint més que cridant, escopint saliva i paraules fosques en una diatriba balbucejant…
—Y encima, me eres maricón.
En fi. La inventiva, la por i el sentit del deure em van portar a acabar la secció d’internacional com vaig poder, afusellant el Telenotícies vespre de TV3, amb la gravadora Sanyo, agafant materials d’aquí i d’allà. Cap a la una de la matinada vam tancar una edició penosa, però volenterosa.
Després de l’insomni i d’aquella llarga nit, vaig agafar la maleta sense rodes i, a l’alba, vaig muntar en el primer Alsina Graells que sortia cap a Barcelona, derrotat i sec com una anguila, però amb una determinació personal: mai més tornaré a treballar com a empleat per una empresa editora, em faré autònom i després empresari, seré el meu propi cap i muntaré un imperi editorial.
David Centol, editor del Grup Comunicació 21.
