Si es pregunta a algú de confiança pels motius que el porten a casar-se, pot respondre que ho fa perquè n’està enamorat, per interès econòmic, per avorriment, aparença, etc. Si no hi ha confiança, el més normal és que esmenti l’enamorament per molt que la raó sigui una altra i el poble (o barri) en vagi ple. El que segurament no farà és dir que s’hi casa perquè ho va demanar, la parella va respondre afirmativament i l’Ajuntament els ha donat dia i hora. Aquests no són els arguments del casori, sinó el procediment.

Salvant les distàncies, això mateix va fer en la seva primera compareixença al Parlament el nou president del consell de govern de la CCMA, Brauli Duart, quan li van preguntar per les raons de la destitució de Mònica Terribas al capdavant de TV3. La va fer fora perquè ell és el president i pot fer-ho, va dir d’alguna manera.

Podia haver recorregut a un tòpic sense fer massa filigranes, com ara l’apel·lar a la necessitat d’un perfil més tècnic per encarar les retallades i lloar la feina feta per Terribas –això últim sí ho va fer. Més d’un ho hagués comprat, creient-lo o no, independentment de si es compartís la mesura. Però en lloc d’esvair –o intentar-ho– les acusacions de motivacions polítiques que s’han apuntat des de diversos àmbits, més aviat les va corroborar sense ni tan sols provar de dissimular-ho.

És cert que, veient el posterior nomenament de Fèlix Riera en la direcció de Catalunya Ràdio (membre de govern d’Unió, dada ignorada en la nota de premsa de la CCMA, i sense experiència radiofònica), potser no calia fer el paperot. Amb tot, Duart s’hauria estalviat haver d’enfrontar-se fins a tres vegades a la mateixa pregunta si des d’un principi hagués respost el per què (encara que fos un altre) en lloc del com.

Qui no ha dissimulat mai la seva animadversió cap a Mònica Terribas és La Vanguardia, que no va poder estar-se de criticar-la en el seu comiat, tapant-se les orelles com un nen petit davant l’allau d’alabances que la periodista rebia per terra, mar i aire per la seva tasca al capdavant de TV3.

Així, el dia després de la destitució, en un editorial la va justificar assegurant que amb ella com a directora la despesa no havia parat de créixer. Durant una mil·lèsima de segon vaig pensar que Duart també utilitzaria aquest argument, idea que es va volatilitzar al recordar que és públic i notori que els darrers anys el pressupost de la televisió pública no ha parat de minvar.

A més, segons el diari de Godó, per culpa de tenir Terribas un forat a la mà, per al 2012 el Govern havia hagut de reduir un 13% la seva aportació a TV3 fins als 300 milions d’euros. Es tracta d’una incorrecció imaginem que involuntària: l’aportació de la Generalitat a la CCMA (no a TV3) per aquest any és de 260 milions, això sí, un 13% menys que els 300 milions que va aportar a la Corporació el 2011.

A l’editorial de La Vanguardia també hi podem trobar una única  frase positiva sobre la periodista, malgrat li acabin restant mèrits: “També l’antecessora de Sallent en la direcció de TV3, Mònica Terribas, ha consolidat el lideratge de la televisió pública catalana des de que va accedir a la direcció el maig del 2008”. Tot i que va recollir un bon llegat de Paco Escribano, el diari de Godó oblida que abans de consolidar el lideratge el va haver d’assolir.

I és que, alguna cosa deu haver fet bé com a directora de Televisió de Catalunya quan la seva destitució ha estat tan qüestionada i la seva figura tan elogiada –cosa que no ha passat amb Ramon Mateu, a qui han recol·locat en un nou càrrec.

Mònica Terribas, a banda de deixar TV3 líder en audiència i tecnològicament capdavantera, d’haver-ho aconseguit sense renunciar als seus principis i complint amb el servei públic que se li suposa, amb una programació de qualitat lloada i prestigiada més enllà del principat, ha pilotat el traspàs a la TDT afegint nous canals i reorganitzant els existents per quadrar una oferta televisiva global sòlida i coherent. I, repetim, amb un pressupost decreixent. Agradi més o menys, es discrepi o no en alguns punts, els resultats són inapel·lables.

Que no ho ha fet sola, com recalquen algunes veus que al·ludeixen al treball en equip davant les evidències? I és clar que no: tampoc Pep Guardiola ha guanyat ell solet tots els títols que ha aconseguit el Barça en quatre reeixides temporades, les mateixes que la Terribas ha estat dirigint TV3.

Pere Giménez @puickades