Amb l’acord que obre la porta a un –esperem– procés de negociació veritable entre els governs espanyol i català sobre el conflicte polític que arrosseguem, la legislatura estatal començarà a donar les seves primeres passes. I, més enllà del debat de pressupostos, altres mesures legislatives que van quedar aparcades, arran de les reiterades convocatòries electorals, arribaran en els propers mesos al Congrés de Diputats. I una d’elles serà la reforma de la Llei general de l’audiovisual de 2010.

Si com vam apuntar fa unes setmanes el Parlament debatrà properament una reforma legislativa, aquesta respondrà a la mateixa necessitat: adaptar la nova Directiva europea sobre serveis de comunicació audiovisual a les respectives legislacions dels estats membres. En el cas de la transposició de la legislació estatal a la normativa aprovada per l’Europarlament fa poc més d’un any, es plantegen molts reptes de màxima importància per a l’espai català de comunicació i per a les nostres indústries de l’audiovisual. Uns reptes que haurien de ser prioritzats –esperem-ho– per les diputades i diputats catalans durant la seva tramitació, amb independència del grup parlamentari al qual hi pertanyin.

De tots ells, en destaco tres: la reciprocitat dels canals televisius en català; l’impuls de la producció i difusió de continguts audiovisuals en català , i el definitiu reconeixement del CAC com a autoritat audiovisual per part de les autoritats europees.

Assolir la reciprocitat televisiva dels canals públics de l’àmbit lingüístic català és una llarga història d’obstacles i de reivindicacions per salvar-los, com la campanya que encapçala la FOLC, amb un manifest que tindrà continuïtat en els propers mesos amb noves activitats. Ara s’obre una nova oportunitat, potser la darrera, per recuperar el segon canal múltiplex (MUX) “autonòmic” de les Illes, el País Valencià i Catalunya que ens va ser furtat en el penúltim “Plan Nacional de la Televisión Digital Terrestre”, el del 2014 en època dels governs Rajoy, i que el darrer pla, aprovat durant el primer govern Sánchez, no va esmenar, malgrat que tècnicament es perfectament factible tot i la nova migració de canals, tal i com el mateix CNMC reconeixia implícitament en un acurat informe tècnic.

No es tractaria de forçar la reforma de la llei estatal per encabir qüestions, com l’espai radioelèctric, que semblaria que no li corresponen directament. Ben al contrari. Precisament va ser una llei aprovada el 2005, que reformava la transposició estatal de la Directiva “Televisió sense fronteres” aprovada uns anys abans, la que va acordar que totes les comunitats autònomes tindrien dos MUX de titularitat pública quan finalitzés el procés de transició a la TDT. Una decisió que va quedar plenament consolidada en el primer “Plan Nacional de la Televisión Digital Terrestre” adoptat aquell mateix any. Recuperar aquest segon MUX no només facilitaria la reciprocitat televisiva ara, sinó especialment d’aquí tres anys, quan tots els canals de la TDT hauran d’emetre en HD. El 2023 tots els canals que veiem ara necessitaran més espai radioelèctric per a cadascun d’ells, i l’actual únic MUX de la CCMA està quasi al límit de capacitat d’emissió… i només té un canal en alta definició dins seu (TV3HD).

La segona qüestió, sobre l’equiparació de les obligacions en la inversió en producció audiovisual independent entre plataformes d’streaming i canals de televisió, i l’impuls de la presència de continguts en català en aquestes plataformes ja ha estat protagonista d’anteriors articles. Només apuntar ara que tot el que es disposi a la llei que aprovi el Parlament haurà de ser respectat o assumit a la normativa estatal o patirem molt, davant la tradició sistemàtica del Tribunal Constitucional de passar pel ribot les lleis catalanes davant qualsevol recurs presentat.

I la tercera, sobre el paper del CAC a nivell internacional, pot semblar que no li pertocaria gens a una legislació estatal. Ben al contrari! La Directiva europea que s’ha de transposar consolida i reforça el paper d’un organisme de coordinació d’organismes reguladors de l’audiovisual, l’ERGA, atorgant als seus membres l’estatus d’autoritats audiovisuals pel que fa a l’aplicació d’aquesta norma, i dotant-los d’interlocució directa amb la Comissió. L’Estat espanyol actualment està representat en solitari pel CNMC, però la mateixa Directiva estableix que cada Estat pot tenir un o diversos representants, com ja passa amb Bèlgica o Alemanya.

Que serà ben difícil aconseguir resultats positius de totes tres? Doncs sí; com en moltes altres que ens afecten com a país… i no renunciem pas a elles, oi?

Se’ns gira feina a Madrid.

Daniel Condeminas i Tejel, consultor en comunicació.