El llenguatge mai és innocent; fer servir unes paraules o unes altres implica crear macs mentals i atorgar-hi valors.

Aquests dies hem vist repetidament en les informacions sobre els aldarulls en les manifestacions a favor de la llibertat d’expressió –arran de l’empresonament del raper Pablo Hásel– que alguns manifestants havien trencat els vidres de botigues de luxe del passeig de Gràcia de Barcelona. Fins i tot, que se n’havien emportat els productes que hi ha als aparadors. A la televisió, hem vist amb els nostres propis ulls els robatoris de peces de roba luxoses i/o esportives. Nois encaputxats que, amb les cames o amb pals, destrossaven els establiments i robaven tot el que els cabia a les mans.

Subratllo avui que, potser de manera inconscient (o no), alguns periodistes incidien/insistien en el fet del “luxe” de les botigues, molt més per exemple que en el tipus d’establiment; vull dir, de si es tractava d’una botiga de roba de carrer o de peces esportives, per exemple. Com si el fet de tractar-se de productes amb preus alts i de botigues cares justifiqués que se les saquegés. Com una qüestió de superioritat moral. Robar botigues de luxe seria la concreció de l’eslògan “a baix el capital i el capitalisme”, què menys que destrossar-les! Com també ho és pintar a la façana de la Borsa de Barcelona, on evidentment “es juga = es roba” amb diners.

Diuen els comerciants del passeig de Gràcia que les destrosses costaran 750.000 euros. No us ho creureu, però al programa de broma de la una del migdia de RAC1 he escoltat que “quina dèria en calcular el cost dels vidres dels aparadors destrossats, comparat amb el preu del que deu haver robat l’emèrit” . M’he quedat de pasta de pastanaga. Soc de la ferma opinió que cal investigar i perseguir tot el lladronici (per ara presumpte, però presumible) del rei Joan Carles. I estic a favor de totes, totes les comissions d’investigació, que quedi clar. I sobretot de què ens torni tots els diners. Però la milionada que ens pugui haver robat el pare de Felip VI no exclou que haguem d’analitzar el que comporta justificar les destrosses d’establiments “de luxe”. Vaig més enllà.

Quina justificació pseudointel·lectual i ideològica hi ha al darrere de trencar els vitralls preciosos del Palau de la Música? Que no anaven aquestes manifestacions de defensar la creació artística? O potser es tracta de Hásel sí i el Palau no? A favor del rap contestatari i sovint barruer (que continuo defensant) però en contra de Mozart, Bach o de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya? O la música clàssica és cosa de rics i, per tant, se’ls ha de destrossar els temples?

Les manifestacions que defensen drets legítims i són per elles mateixes legítimes, quan assumeixen com un “fet natural” la violència, desdibuixen i acaben sent contràries als seus objectius primers. Canalitzen efectivament el malestar personal i col·lectiu; certament expressen la desigualtat social cada cop creixent, però també serveixen per atorgar una suposada superioritat moral a tots els prejudicis més peremptoris que com a societat puguem arribar a tenir. En la confusió de la manifestació, s’hi val tot. La manifestació com una fórmula d’agressió a qui més té, al que viu dins el suposat ordre establert, ja sigui una botiga del passeig de Gràcia, el Palau de la Música o el Corte Inglés. Però també contra el que és de tots, des d’una ordenació de la via pública –deu ser cosa de dretes, això de l’ordre. Es cremen contenidors i papereres i s’arrenquen les llambordes per utilitzar-les contra la policia o contra qui gosi encarar-s’hi.

I acabo explicant el perquè esmento l’establiment de plaça de Catalunya. Aquesta periodista fa molts anys que fa ràdio. Amb la voluntat de conèixer i millorar socialment, m’agrada escoltar l’audiència. No fa tant, una senyora amb veu d’anar a la perruqueria cada dissabte, es queixava, en directe i per telèfon, que la policia els havia barrat el pas a l’establiment emblemàtic. Deia, indignada: “Volíem cremar el Corte Inglés i els Mossos ens ho han impedit”. Li vaig demanar amb veu serena si m’ho podia repetir, i a fe que, amb la mateixa naturalitat que un dia abans segurament em podria haver dit que hi havia comprat una jaqueta, va reafirmar-se en “volíem cremar el Corte Inglés”.

Potser que en les cròniques anem en compte amb el biaix de valor i moral que atorguem al llenguatge.

Sílvia Cóppulo, periodista.