Consultes els diaris digitals i confirmes pels diferents titulars de portada que, finalment, l’escàndol ha esclatat. L’afer esquitxa la policia de Scotland Yard, polítics laboristes i conservadors, directores de diaris, periodistes i confidents; tots junts bullen en la mateixa olla. En les declaracions al Parlament britànic, el magnat Rupert Murdoch intenta, a marxes forçades, rentar la seva cara i de pas netejar també la mala imatge del seu imperi. Apareix mort el periodista que va denunciar les escoltes il•legals, els pirates informàtics ataquen The Sun i colen una falsa notícia sobre la mort de Murdoch. L’escàndol recull un gran nombre d’elements susceptibles d’integrar-se en un guió per a una pel•lícula de Hollywood, o com a mínim per a un telefilm.

Molt lluny de Londres, molts quilometres al sud, hi ha un altre escàndol –aquest de grans dimensions– que afecta a la Banya d’Àfrica, sobretot al sud de Somàlia. És l’escàndol de la fam, un escàndol que pot afectar entre 10 i 12 milions de persones. Fa pocs dies, un diari, en la seva edició impresa, obria amb aquesta notícia. Una gran foto d’un nen famolenc cobria gran part de la portada.

Una vegada més –i es l’enèsima– et preguntes com els mitjans d’informació poden sensibilitzar la ciutadania sobre el tema sense caure en l’espectacularització de la notícia. Els partidaris de mostrar la realitat tal com és argumenten que no podem amagar el cap sota l’ala. El contraris a què apareguin fotos o imatges crues esgrimeixen la necessitat d’una ètica periodística a l’hora de tractar aquests temes en els mitjans. Tots, però, demanen imperiosament que es contextualitzin les imatges –siguin crues o no– per així poder entendre el que succeeix realment i per quin motiu succeeix: per la guerra, per la sequera, per la manca de recursos de les organitzacions internacionals.

Penses que pot ser un bon tema de reflexió per a un article. Sense pensar-t’ho dues vegades, agafes el telèfon i truques l’Anna, aquella amiga teva que treballa a solidaritat i desenvolupament. A l’altra banda del fil telefònic et contesta una veu que encara flota entre somnis.

–Bon dia…

–Nena… que són les dotze! Què fas dormint? –li engaltes tot espitós.

–És que vaig estar fins a la matinada actualitzant el web. Què vols? –et pregunta… com amb preses.

Li fas cinc cèntims de la notícia, li comentes quatre dades, li exposes els teus dubtes sobre el tractament fotoperiodístic d’aquest tipus de notícies i li subratlles el teu interès per fer un article. Sembla que les teves paraules l’han despertat de cop, es nota que és el seu tema!

Parlant amb l’Anna de la fam i de la situació a la Banya d’Àfrica, et diu:

–La majoria de les ONGs pel desenvolupament no volen mostrar la cara crua de l’Àfrica quant demanen la solidaritat pels països del sud econòmic.

–Però per què? Aquestes fotos parlen de la realitat que hi ha allà… no?

–Sí, sí, clar! Però aquestes imatges no venen –et diu.

L’afirmació és molt taxativa, penses.

–Dóna, ho dius com si la solidaritat fos un negoci –li respons.

–Per alguns és així.

Qui ho diu ho sap molt bé, per la seva feina cada dia passen per sobre la seva taula milers de dades sobre l’Àfrica.

–La solidaritat pot ajudar, però son els governs qui ho poden solucionar –rebla ella.

T’acomiades agraint-li les seves declaracions i penges el telèfon. La seva darrera frase, però, et queda ressonant en el cervell.

Francesc-Josep Deó. Director d’AulaMèdia.