Com ha de ser avui una revista de cultura? Quin sentit té avui una publicació mensual dedicada a totes les arts i expressions culturals? A quina mena de públic s’adreça avui una capçalera que va més enllà de la informació dels diaris però no és una revista acadèmica només per a especialistes? M’he fet sovint aquestes preguntes, arran d’haver tingut l’honor de dirigir, durant un any, la revista Serra d’Or, editada per Publicacions de l’Abadia de Montserrat (PAMSA), l’empresa editorial més antiga d’Europa. Considero que són qüestions universals, estic segur que a Viena, Bolonya, Utrecht o Copenhaguen hi ha qui es demana el mateix. Si parlem des de Catalunya, però, cal afegir-hi preguntes específiques que tenen a veure amb el context polític i social en què es desenvolupa la creació i la difusió culturals al nostre país.
En primer lloc, cal assumir que una revista cultural –en paper, digital o híbrida– és un producte inevitablement minoritari, atribut que no cal interpretar de manera negativa; és una dada a partir de la qual hem de treballar. En segon lloc, tenim el repte d’entendre i adaptar-nos a uns canvis tecnològics d’una dimensió enorme que afecten els hàbits i els circuits de la prescripció cultural. En tercer lloc, hem d’analitzar la transformació dels públics, que ja tenen poc a veure –en el cas català– amb aquelles classes mitjanes compromeses que se subscrivien a una revista perquè això era una forma de militància. Finalment, en quart lloc, hi ha l’acceleració del temps com a fenomen principal que ho impregna tot; no llegim avui com es llegia l’any 1970, no ens arriben les novetats com ens arribaven durant la dècada dels 60, no fem conversa pública com es feia a mitjans dels anys 80… Tot plegat fa que una revista cultural del segle XXI estigui en permanent estat d’autoanàlisi, per arribar als lectors, per fer-ne de nous, per oferir continguts atractius, i per continuar sent una eina crítica a disposició d’un lector culte i amb ganes d’anar més enllà de la superfície de les coses.
En el cas de Serra d’Or, i per fugir d’etiquetes tòpiques des del primer dia, hem remarcat que es tracta d’una revista europea de cultura catalana. Per què l’adjectiu europea? Perquè inscriu la nostra mirada en una globalitat que dona relleu a la nostra identitat i permet comprendre-la millor. En el fons, seguim una idea expressada de manera exacta pel genial artista Joan Miró: “Només pot fer-se universal allò que es fa local”. Altrament, seríem còmplices del cosmopolitisme més buit i banal. Per això, a les nostres pàgines, hi parlem de Walter Benjamin i del rector de Vallfogona, de la intel·ligència artificial i de la salut de la llengua catalana, dels creadors davant la guerra d’Ucraïna i de l’impacte de la dictadura de Primo de Rivera sobre la cultura nacional, del manga i de Joan Oró, etcètera. En català, parlem d’allò proper i d’allò llunyà, buscant totes les connexions possibles, com qualsevol revista editada en francès, anglès, italià, alemany, danès o neerlandès. Ni més ni menys.
Crec que podem fer un balanç positiu d’aquesta etapa. Hem renovat el consell de redacció –d’on surt el nou responsable de la revista, el crític Joaquim Noguero–, hem modernitzat el disseny de dalt a baix –magnífic treball de Pau Llop i Esteve Padilla– i hem transformat una part dels continguts, per arribar a més lectors i connectar amb fenòmens inèdits que ens interpel·len; hem captat noves firmes de diverses generacions; hem sortit en diversos mitjans per rellançar la capçalera davant audiències que no ens tenien presents; hem ampliat les categories dels Premis Crítica Serra d’Or, introduint el còmic per a adults i per a infants, i hem fet tot el possible per portar a les pàgines del nostre mensual assumptes contemporanis –inclosos temes de ciència i de pensament– que demanen un debat ben informat. El caràcter miscel·lani de Serra d’Or –no som una revista dedicada monogràficament només a una disciplina– ens permet assajar abordatges multidisciplinaris que arriben amb més grapa al lector inquiet. Per reblar el clau, hem fet servir les xarxes socials per explicar que som una publicació dinàmica i atenta al present, capaç d’actualitzar el passat sense oblidar-nos dels creadors emergents i de les propostes més trencadores; hem defugit la recreació nostàlgica o la simple remembrança arqueològica.
“Una cultura necessita instàncies de mediació per construir una conversa pública de rigor i qualitat, que permetin enfortir vincles entre els creadors i els públics”
Durant els anys 60 i 70, Serra d’Or va liderar els debats culturals en aquest país; després, la normalització política va relativitzar el paper de les revistes d’aquesta mena. Ara, en un paisatge molt diferent, marcat per dinàmiques de mercat que se’ns escapen i per agudes mutacions tecnològiques que ja hem esmentat, les preguntes que formulàvem en el primer paràgraf se’ns imposen. Com també s’imposa una forma de resistència contra les pulsions autoritàries de la política espanyola, que hem vist amb tot luxe de detalls arran dels pactes de les dretes al País Valencià i les Illes. Hem anat responent a tot això de manera pràctica, amb les apostes que hem fet a cada número. La voluntat d’un servidor –compartida amb l’amic Noguero i els responsables de PAMSA– ha estat que Serra d’Or mantingui i intensifiqui el seu paper com agent sacsejador de les idees i les arts, i com a plaça de trobada de totes les veus que tenen alguna cosa a dir en el sistema cultural català.
La supervivència econòmica d’una revista com Serra d’Or és un assumpte delicat. Perquè no podem deixar de banda que els consumidors habituals de cultura en català (revistes, llibres, cinema, teatre, música, videojocs, etcètera) són una minoria dins de la població de Catalunya i del conjunt dels Països Catalans. Aquesta realitat demanaria un altre article, però, de moment, retinguem una dada aportada per alguns estudis: estem parlant d’un públic fidel que potser no arriba a les 300.000 persones. Aquestes xifres assenyalen uns límits que –amb més o menys subvencions– descriuen moltes febleses dels circuits de la nostra cultura. Tinguem-ho present quan fem determinats discursos.
Amb el suport del pare abat Manel Gasch i de la comunitat montserratina, inspirats per la figura del desaparegut pare Josep Massot i Muntaner, i envoltats de persones sàvies i eficients, hem rellançat Serra d’Or en temps de TikTok. Ha estat un encàrrec apassionant que hem entomat amb il·lusió, energia i respecte. Una cultura necessita instàncies de mediació per construir una conversa pública de rigor i qualitat, que permetin enfortir vincles entre els creadors i els públics, que aprofundeixin en l’escrutini crític de totes les arts, i que siguin capaces de mirar més enllà de l’instant efímer.
Francesc-Marc Álvaro, periodista, escriptor i diputat al Congrés.
Article publicat al número de tardor 2023 de la revista Comunicació 21.
